a la pissarra

 

a la pissarra

 

El passat mes de març vam incorporar una pissarra al vestíbul de la biblioteca que anem omplint amb tot el que ens passa pel cap. S'admeten suggeriments.

Les pissarres anteriors:

 

un joc excel·lent

«Hi ha poques diversions més agradables que seure als restaurants i cafès o als vagons de tercera dels ferrocarrils observant els veïns i escoltant (sense provar d'intervenir-hi) els retalls de converses que sobrevolen l'espai intermedi. Pel seu aspecte, pel que diuen, podem reconstruir en la imaginació tot el personatge, la seva completa biografia. Partint de l'únic os fòssil, construïm amb fantasia el diplodocus complet. És un joc excel·lent. Però cal jugar-lo amb discreció. Una curiositat massa descarada pot ser mal considerada. S'ha de mirar i escoltar sense tenir l'aire d'adonar-se de res. Si el joc el juguen dues persones, els comentaris s'han de fer sempre en un idioma diferent del que es parla al país on es juga. Però potser la regla més important del joc és la que prohibeix, excepte en els casos més extraordinaris, de fer cap esforç per arribar a conèixer els objectes de la nostra curiositat.

Perquè, malauradament, els objectes de la nostra curiositat, una vegada n'hem fet la coneixença, no solen ser, gairebé mai, gens meritoris de cap interès ulterior. És possible, a la distància, de sentir la curiositat més viva per algú amb qui coincidiu habitualment al tren que ve de Surbiton. El seu cap calb és tan lluent; té uns bigotis encerats tan còmics; es posa tan vermell quan parla dels socialistes als seus amics; riu amb una satisfacció sorollosa tan desagradable quan algú explica una història verda; sua tan profusament quan té calor; s'expressa amb tant de discerniment sobre les roses; i la seva germana viu a Birmingham; el seu fill acaba de guanyar un premi de matemàtiques a l'escola. A llarga distància, tot això és fascinador; estimula la imaginació. L'homenet ens agrada; és meravellós, encisador, una veritable porció de vida. Però feu-ne la coneixença! D'ençà d'aquell dia fareu tot el que podreu per viatjar en un altre compartiment.

Que deliciosa, que estranya i que fantàstica és la gent a la distància.»

Aldous Huxley. «El punt de vista del viatger». A: Carretera enllà. Traducció de Rafael Tasis. Adesiara, 2014.

noms encadenats

 108.

ENCADENE DOS AUTORES cuyos nombres y apellidos permitan hacerlo.

Por ejemplo: Upton Sinclair Lewis, como bromeaba Vladimir Nabokov amalgamando a Upton Sinclair con su colega y compatriota Sinclair Lewis. Por ejemplo: Henry James Joyce, Walter Scott Fitzgerald o Victor Hugo Ball.

Busque dos textos de ellos que, a su juicio, podrían haber sido escritos por ese «doble monstruo» que usted acaba de crear.

 

Eduardo Berti. Maneras de leer. Pequeño obrador de lecturas potenciales. Pepitas de calabaza, 2025.

 

la pàgina 99

 78.

ABRA UN LIBRO QUE ha leído con placer hace más de catorce años (no haga trampa, será en vano), ábralo en la página 99 y lea tan solo esa página.

Confie en aquella idea insólita, que muchos atribuyen a Ford Madox Ford, según la cual la calidad de un libro de ficción se juzga por la calidad de su página 99.

Vea si Ford (o quien haya ideado esto para achacárselo a Ford) tiene un poco de razón.

Haga la prueba con todos los libros del propio Madox Ford. Vaya a la página 99 y también, por las dudas, a las páginas 66, no sea cosa que Madox Ford (o quien inventó este asunto) se haya equivocado de número.

Eduardo Berti. Maneras de leer. Pequeño obrador de lecturas potenciales. Pepitas de calabaza, 2025. P. 99.

 

supòsit

arrogància

 

«Un dels trets humans més fonamentals deu ser la vanitat. Aquest desig de ser estimat pels altres, vist pels altres, admirat pels altres, i també per ser recordat pels altres, s'ha de considerar totalment natural en qualsevol ésser humà. Tots nosaltres en tenim una mica.

No diria el mateix de l'arrogància. No tothom és arrogant. Però la companyia de persones que ho són sempre m'ha provocat un cert plaer. T'ofereixen alguna cosa, se t'ofereixen ells mateixos. S'erigeixen en un punt focal natural, almenys, als teus ulls. Són capaços de muntar tot un espectacle i sovint també són bons narrant històries (sobre ells mateixos).

Una vegada vaig conèixer un d'aquests exemplars a Londres, un escriptor famós. Ens havíem trobat en un bar amb els editors respectius, que, evidentment, ja es coneixien, i vam acabar asseguts al voltant d'una taula rodona enorme, crec que en un grup de vuit persones.

A la nostra taula, l'escriptor famós era l'únic centre, l'únic pol d'atracció d'aquell imant rodó, i no s'hauria conformat amb cap altra situació, ni potser tampoc als altres els hauria agradat, com a mínim els que havien vingut amb ell.

L'home somreia i reia, però no semblava que volgués parlar de res en particular. Només volia jugar amb nosaltres i aviat va llançar l'esquer.

L'escriptor famós volia saber quin personatge shakespearià ens agradava més, i va començar l'interrogatori al voltant de la taula desafiant la dona que seia a la seva esquerra. D'alguna manera, es va col·locar com a cap de taula, tota una proesa, tenint en compte que la taula era perfectament rodona.

Es van esmentar molts dels personatges de Shakespeare, i de manera ben justificada. Crec que es va acordar que no es podia repetir personatge, però, tenint en compte que es tractava d'un grup de paios de la indústria editorial de Londres, no va suposar un gran obstacle. Jo mateix vaig esmentar Pròsper, de La tempesta, que se suposa que va ser la darrera obra de Shakespeare, ja que Hamlet i Macbeth ja s'havien citat.

Aviat vam haver tornat al principi, a (l'únic) cap de taula d'aquella taula rodona, mentre el master seguia somrient i fent riallades i mirant al voltant amb ulls vidriosos.

Així, doncs, quin era el seu personatge preferit de Shakespeare?

Va fer una riallada ronca en sentir la pregunta, no desproveïda de certa burla. Escolta, va dir, amb un to una mica paternalista. Jo soc poeta! Com vols que tingui un personatge preferit de Shakespeare?

No va arribar a afirmar que ell era Shakespeare, però vaig deduir que era el que volia dir. Ens havia fet pujar tots a la corda fluixa.

Però repetiré amb molt de gust que de vegades trobo força divertit conèixer gent arrogant, i aquell xerrameca vanagloriós no en va ser l'excepció.

Som aquí, vivint junts durant uns breus segons còsmics, i alguns obtenim el màxim plaer d'inflar l'ego davant dels altres. Com si la mort no existís. Com si les estrelles no existissin. Com si la pobresa i la misèria no existissin.

Ho trobo còmic. Tot i que també té alguna cosa frívola i infantil que se'm fa gairebé commovedora.»

Jostein Gaarder. Nosaltres som ara i aquí. Una filosofia de vida. Traducció de Mar Vidal. Amsterdam, 2022. P. 169-171.

n'hi ha per llogar-hi querides!

JOSEP PEDRALS
Paraparèmies
El País
4|7|2020

Durant el confinament de 2020, al compte de twitter Poeta de Guàrdia, s’hi van anar penjant diàriament vídeos de poetes recitant peces fetes per a l’ocasió. La contribució d’Ester Xargay contenia un vers amb la reformulació d’una parèmia: “A les penes, queixalades!”.

La figura retòrica que consisteix a transformar una frase feta, la llicència de reescriure la fraseologia, podria dur per nom paraparèmia, perquè va més enllà (para-) del proverbi (parèmia). Aquest terme, però, ja el va utilitzar Carles Hac Mor per batejar una de les seves actituds artístiques: una mena d’antifórmula que podríem descriure com l’ortodòxia de l’heterodòxia, és a dir, el cul de mal seient que impossibilita una definició fixa per causa del canvi continu, d’una ànsia per no quedar mai adotzenat, tabulable. Amb aquesta paraula (paraparèmia), Hac Mor ho plantejava com una fugida de la literatura exemplaritzant, del seu element moralitzador, i també com un enfrontament amb la part més convencional del llenguatge, perquè els refranys són enunciats totalment fossilitzats, formes que ja venen donades, pensaments que ja venen pensats. Parem-hi a pensar?

Paraparem-hi: la revivificació de les unitats fràsiques (combinacions de mots fixades, institucionalitzades i repetides) és realment paraparèmica? La llengua conté, en aquest tipus de models de frase, alguns ordres sintàctics ben peculiars, totalment genuïns i comprensibles per tothom, maneres de dir ancestrals, formes lèxiques que han quedat aïllades, etc. Són elements que, per si mateixos, disparen una comoditat —diguem-ne— poètica en la glàndula lectora. Treballar-los en l’escriptura, de manera que mantinguin una part de l’estructura (siguin reconeixibles) però canviïn diversos elements (com un treball de satirització, però sense pretensions burlesques), provoca la reubicació d’alguns fonaments del pensament lingüístic, aporta especulació a les estructures tancades, remou l’arrel i fa que els arbres caminin. Anem bé!

Jo ho he proposat com a pràctica en diversos tallers i n’han nascut girs com perdre-hi goig i esquelles, endavant les natges, està que rima, salta a la pista o no estar per morgues. Però és que, quan Josep Maria Folch i Torres, a Les formidables aventures d’en Pere Fi, deia “buit de gom a gom”; quan Rubén Darío, a Los raros, deia “Lo púgil no quita lo Buckingham”; quan Joan Mateu i David Arnau, traduint i adaptant els diàlegs de les pel·lícules d’Ice Age, feien aparèixer “Namasté fins l’any que ve” o “La mare d’en Manny quan era gerani”, estaven fent això: entrar en un codi més vell que el nar a peu amb peces noves de trinca; feien paraparèmies.

N’hi ha per llogar-hi querides!

un joc literari, abans d'internet

«Era una època indòcil i tanoca, els anys noranta, i amb un amic ens vam inventar un joc literari que avui amb internet seria impossible. Un donava a l'altre la primera frase d'una novel·la, sense cap altra indicació, i calia descobrir-ne el títol com més aviat millor. Cada dia que passava sense la resposta era un punt en contra. La recerca podia durar setmanes, ens movíem per intuïcions, pels gustos compartits, i més d'un cop havia anat a La Central per provar sort i obrir les primeres pàgines de les novetats a l'atzar. A vegades la recerca em desviava cap a un títol que no coneixia, una frase que em captivava al moment. «Sis nord-africans jugaven a les botxes sota l'estàtua de Flaubert», per exemple —i espavila't, busca, troba, llegeix. »

Jordi Puntí. «L'aprenent de Borges». A: Tafanejar: llibreries del món.  Edició de Henry Hitchings. Més llibres, 2017.

laboratori lector

LLUÍS LLORT entrevista DANIEL CASSANY
“El verb ‘llegir’ ha anat canviant de significat”
El Punt Avui
9|8|2018

Daniel Cassany (Vic, 1961) actualment és professor titular d’anàlisi del discurs de la Universitat Pompeu Fabra. És un investigador de la lectura i l’escriptura amb un extens bagatge. Entre els nombrosos llibres i articles que ha publicat, destaca La cuina de l’escriptura, del qual s’han venut 25.000 exemplars en català i 150.000 en castellà. Ara presenta Laboratori lector. Per entendre la lectura (Anagrama). En vint capítols temàtics, Cassany ofereix una visió àmplia, interdisciplinària i divertida de la lectura, amb exercicis per comprovar l’amplitud de les fixacions oculars, descobrir els automatismes del cervell, de com treballa la memòria... Així, entre altres temes, aprenem a revisar les estratègies amb què explorem un escrit per detectar-ne la intenció, l’estructura o la ideologia.

‘Laboratori lector’ no és un assaig disfressat de llibre d’exercicis, són exercicis reals.

És un llibre d’assaig divulgatiu i el que fa és aprofitar el fet que el mitjà per accedir a la informació és la lectura, que és el mateix tema de l’assaig. Aleshores juga amb això per presentar una varietat molt gran d’exercicis, de tasques, d’activitats, de jocs i d’experiments de com funciona la lectura.

Però no només des d’un punt de vista lingüístic...

La lectura és molt interdisciplinària. Treballen en la lectura els biòlegs, els psicòlegs, els educadors, els sociòlegs, els pedagogs, els lingüistes, els matemàtics... En una comunitat lletrada com la nostra, llegir és una activitat que afecta a tothom. A partir d’aquí, depenent de l’experiència de cadascú, la gent se sorprèn que hi hagi determinades coses que també són lectura.

Quines sorprendran més?

Potser el capítol de matemàtiques, el de xifres. Potser també el capítol de buscar informació a internet hi pot haver gent que pensi que no és lectura. Llegir és un verb que ha anat canviant de significat al llarg del temps.

A qui està dirigit, el llibre?

És un llibre per a qualsevol a qui li agradi la lectura, que llegeixi molt o que hagi d’ensenyar a llegir o ensenyar alguna cosa que s’aprèn llegint. En concret, però, penso més en estudiants d’universitat i secundària, en professors de totes les matèries, potser també en intel·lectuals... En aquesta ocasió he escrit un llibre divulgatiu, no és un text d’alta cultura ni d’investigació.

Com va limitar l’abast temàtic? Ens parla de les làpides de Roma als traductors automàtics per saber quanta estona ha de bullir un arròs coreà...

Fa més de 30 anys que recullo informació sobre el tema, però tenia molt clar que no volia un llibre de més de 200 pàgines. Volia fer un text recreatiu, que no vol dir de mala qualitat. Volia un llibre original, divertit, que d’una manera senzilla i limitada toqui punts i exemples clau.

Com a professor, nota que, percentualment, el nivell de comprensió lectora i de redacció cada cop baixa més?

És una pregunta clàssica amb una sèrie de pressuposicions que no comparteixo. Correspon a un interès que té la població, que és la idea que ara s’escriu pitjor, que la gent en sap menys, que l’educació va malament... Ho enfocaria d’una manera oposada: avui l’educació és molt més exigent, se li demana molt més a l’alumne. Una persona culta d’ara és una persona que llegeix en tres o quatre llengües, com a mínim; una persona que tant sap com funciona una biblioteca clàssica com els recursos que hi ha a internet, quines són les sèries de Netflix i quins són els millors novel·listes russos... Avui tothom arriba, o pot arribar si ho vol, al graduat escolar. Fa cent anys eren ben pocs. Si comparem els titulats universitaris de fa cent anys amb els milers actuals potser sí que ara no tenen el mateix nivell d’abans, però és una comparació tremendament injusta.

En la nostra societat sembla que llegir llibres cultiva més la persona que anar a museus o escoltar música. L’alumne que diu “No llegeixo però sé que soc llest”, com cita al llibre, és un pas més de l’evolució?

Som una comunitat molt lletrada. La lectura i l’escriptura estan molt vinculades a la intel·ligència. Algú a qui no li agrada llegir s’ha de desmarcar d’aquesta idea. I ha d’aportar arguments. Però nosaltres no som tan lletrats com a la Xina i al Japó. A l’Àsia tenen cultures infinitament més lletrades que nosaltres. La nostra visió egocèntrica és una mica injusta perquè ens fa creure que som els més cultes i això és mentida.

Però llegir és necessari, encara que sigui de manera bàsica...

És molt difícil, si no llegeixes bé, que te’n surtis en la nostra comunitat. Si neixes en una família humil i les possibilitats que et dona l’Estat per formar-te no les aprofites, és molt difícil que puguis ascendir en la comunitat. Si has tingut la sort de néixer en una família acomodada i tens problemes de lectura, probablement tindràs més possibilitats de desenvolupar-te i la teva família et donarà un context perquè puguis viure bé. I això va molt més enllà de l’escola, de com està muntada...

Un tema més relacionat amb el fet de ser professor: l’ús indiscriminat de cercadors pot ser plagi?

Abans de Gutenberg –això s’anomena el Parèntesi Gutenberg– la cultura era de tots. Era cultura tradicional, oral, cantaves les cançons que havies après de la teva mare i ningú es preocupava de qui eren. Aleshores va arribar Gutenberg, va començar a publicar llibres, i als llibres hi havia un nom. I es va desenvolupar el concepte d’autoria. A partir d’aquí, quan tu deies una cosa que havia dit un altre l’havies de citar i, si no ho feies, incorries en un plagi. En el món acadèmic, sobretot, s’ha funcionat així. I ara s’ha tancat el parèntesi, d’alguna manera hem tornat a la situació d’abans. Els textos que hi ha per internet són de tothom. La gent jove que es mou per la xarxa i va copiant i enganxant, fan plagi? Són coincidències. Hi ha qui diu que és la nova escriptura popular, que no és molt diferent del que feien els joglars o del que feia Homer, que agafava històries d’aquí i d’allà, després les titulava i hi posava el seu nom.

jocs de saló

Hay una escena en Intercambios: historias de dos universidades, la novela de David Lodge ambientada en un campus universitario, en la que un grupo de profesores de Literatura, después de unas cuantas copas, juegan a «Humillación», un juego en el que cada uno tiene que nombrar un libro que en realidad no ha leído (y que asume que todos los demás sí) y consigue un punto por cada persona que sí lo haya leído. En otras palabras, gana aquel que más se humilla a sí mismo. Uno de los eminentes intelectuales revela que nunca ha leído «Hiawatha»; otro confiesa no haber sido capaz de terminar jamás «El paraíso recobrado», el poema épico de Milton. Los títulos se vuelven cada vez más conocidos, pero el juego solo termina cuando uno de ellos, en un momento de beoda honestidad, da una palmada a la mesa y grita: ¡Hamlet!. Gana el juego, por supuesto, pero al día siguiente la notícia sale a la luz y termina apareciendo de forma breve en el periódico universitario. Poco después se reprueba la permanencia del avergonzado profesor, que se ve forzado a dimitir.

A pesar de que se trata de una situación obviamente exagerada, como buena comedia da de lleno en una importante verdad: nadie lo ha leído todo, ni siquiera los profesores de Literatura, y es muy común ver a gente tratando de aparentar —incluso hay quienes llegan a creerlo de manera sincera— que han leído mucho más de lo que en verdad lo han hecho. Gran parte de los conocimientos literarios se adquieren por acumulación; no es necesario haber leído...

Mikita Brottman. Contra la lectura. Traducció de Lucía Barahona. Blackie Books, 2018. P. 113-114.

un, dos, tres, responda otra ves

Aviam, tema: grans incendis forestals de la literatura catalana, per exemple, L'incendi dels Pirineus a L'Atlàntida de Verdaguer. Un, dos, tres, responda otra ves...

· L'incendi dels Pirineus a L'Atlàntida de Verdaguer
· L'incendi a la 4a part de La vida i la mort d'en Jordi Fraginals, de Josep Pous i Pagès
· Entre flames, de Joaquim Ruyra (el foc de les Gavarres de 1928)
· L'incendi del penúltim capítol de L'hereu de Prudenci Bertrana
· El gran incendi de l'Empordà del 2012 a Dies de frontera de Vicenç Pagès Jordà

la moda dels escape rooms arriba a les biblioteques

LLUÍS-A. BAULENAS

La moda dels ‘escape rooms’ arriba a les biblioteques

Arallegim

13|10|2017

Tot i l’èxit creixent i sostingut que estan tenint les biblioteques de casa nostra, la veritat és que encara hi ha amplis sectors de la població que no en trepitgen mai ni una, ni per casualitat. La biblioteca, tot i que avui en dia és un calaix de sastre cultural on cap de tot, conserva el nom perquè bàsicament es dedica al llibre. Com ho podem fer perquè hi vagi encara més gent? La solució, ben barata, la trobem publicitada aquests dies: Room escape: Misión biblioteca (sí, la majoria silenciosa de llengua catalana no hi arriba, amb independència o sense). Us direu: els llibres per fi han arribat a l’entreteniment de moda! Perquè cal reconèixer que l’oferta dels escape rooms ja s’ha implantat com una de les nostres propostes d’oci habituals. El ventall de possibles clients és amplíssim. Tens una hora per resoldre un enigma plantejat en un espai tancat. Però atenció: Misión biblioteca? El quarter general dels bons es troba en perill. Una agència enemiga ha tancat a la biblioteca un grup d’agents i amenaça de destruir-la si abans d’una hora no els és lliurat el document amb el nom dels esmentats agents, que es troba arxivat en un lloc secret de l’edifici.

AFANY DESTRUCTIU

Gairebé regalimem llàgrimes de felicitat. Un, home de poca fe, pensava: i a qui recoi li importa que destrueixin una biblioteca? Doncs sí: algú, en el món de l’entreteniment, opina que el temple dels llibres té prou importància com per plantejar que, si guanyen els dolents, la destruiran! És entendridor. No sé què passaria si es fes una enquesta en un institut públic d’ensenyament i es preguntés als adolescents, així, a boca de canó: quanta pena et faria que es destruís una biblioteca? De tota manera, els mateixos organitzadors del joc demostren que no s’han tornat bojos. A veure, sí, una biblioteca, però atenció: no es parla de llibres, que fins aquí podríem arribar. Hi ha un document que algú ha amagat en una biblioteca, segurament per despistar, perquè seria l’últim lloc del món on els dolents l’anirien a buscar. Mireu, sabeu què us dic? Tant és. Molt bé, nois: si així fem que més gent descobreixi una biblioteca, endavant les atxes!

Misión biblioteca

l'hora del pati

Ahir, al Truiter i amb el hashtag #RuinABookTitleInOneLetter:

Al paro
Campos de pastilla
Cinquanta ombres de Brey
Crim i fàstic
Cròniques murcianes
De la tierra a la tuna
Diccionari per a odiosos
El boig i el negre
El comino
El Cuixot
El darrer estret
El hambre sin atributos
El llibre de les bústies
El quadern gros
El retraso de Dorian Grey
El viejo y el bar
Els gèrmens Karamàzov
Els rots feréstecs
Eren alls
Fricciones
Germà de fel
Glans de futur
Jardí vora el bar
L'art de la fricció
La Carmeta és blava
La conjura de los recios
La guarra del fin del mundo
La guerra de los mandos
La penyora Dalloway
La plaga del Diamant
La rebelión de las mesas
La sort i la primavera
La Visa, manual d’ús
Las bicicletas son para el vegano
Les dones i els dius
Les toies de la Principal
Les xones i els dies
Madame Ovary
Mam i cel
Mamona, adéu
Mi ducha
Mi hucha
Micciones
Mirall trincat
Moc pàl·lid
Olor de Polònia
Pedra de partera
Primera histèria d'Esther
Rebelión en la franja
Rictus (i Vae Rictus)
Ruja a casa
Tibant lo Blanc
Ties de frontera
Tintín al Tongo
Trames rurals

l'hora del pati

nohaiku

«NOHAIKU – CREADOR DE MINIPOESIES

noHaiku és un joc per iniciar-se en el camí de la minipoesia des de la senzillesa i la humilitat de qui no té res a perdre per intentar-ho. El seu nom fa referència als haikus, que són poemes breus de tradició japonesa que volen transmetre l’emoció que sentim en el moment de contemplar alguna cosa de la natura.

noHaiku és també una cerimònia, un joc tranquil perquè gaudeixis creant amb paraules prestades. Hem demanat a set poetes catalans que escriguin un minipoema, i hem estampat les seves paraules en les diferents peces del joc.

noHaiku conté poesies d’Antoni Clapés, Jaume C. Pons Alorda, Feliu Formosa, Mireia Calafell, Iban L. Llop, Sònia Moll i Víctor Sunyol que a més ha fet l’assessorament poètic i la selecció dels autors.

noHaiku ha estat cocreat per Cuscusians i Jugart.

noHaiku és per a totes les edats, els més petits poden començar construint formes i junts podeu crear les vostres minipoesias.

noHaiku és per:

… els que pensen “jo no sé escriure poesia”
… els que pensen “jo no sóc Creati*”
… els amants de les paraules
… per a nen*s i grans i per a grans-que-encara-són-nen*s

NOMÉS DISPONIBLE EN CATALÀ 

Producte sota demanda. Temps estimat de lliurament: 15 dies».

la disparition de perec

La placa és de Christophe Verdon. Café de la Mairie, Place Saint Sulpice, París de la França.

«L’aparició de La disparition el 1969 és la fita més important de la història del lipograma. Un llavors desconegut Perec transformava l’art lipogramàtic en un recurs literari de primera magnitud. Més enllà dels avatars argumentals, que també inclouen desaparicions, la veritable «desaparició» de la novel·la és la de la lletra més difícil de negligir en francès: la E. Perec, descendent d’hebreus desapareguts durant el nazisme, eleva el lipograma a la categoria de correlat tot expulsant la E de les més de tres-centes planes plenes de lletres de La disparition.

[...] La disparition és un text clàssic. Ha estat molt més comentat que no pas llegit. Fins i tot per una vasta majoria de no lectors. En l’última dècada del segle XX les traduccions del tour de force perequià a d’altres llengües van generar veritables debats sobre el sentit de la traducció. La versió (lliure) en anglès de Gilbert Adair —A Void  (un buit) o, tot junt, l’adequadíssim verb evitar—, va ser la més controvertida. En italià Piero Falcheta va titular-la La Scomparsa, però no he tingut ocasió de llegir-la. Conec en canvi la versió en espanyol d’un col·lectiu encapçalat pel professor Marc Parayre —El secuestro— que va prendre la determinació d’excloure la A en comptes de la E, atès que en espanyol la lletra amb més freqüència d’aparició és la A».

Màrius Serra. Verbàlia 2.0. Empúries, 2010. P. 347-350.

quatre ratlles

coses que no es poden fer amb els llibres electrònics

La Nina Katchadourian, una artista conceptual nascuda el 1968 a Stanford, Califòrnia, fa uns 22 anys que crea textos a base de combinar lloms de llibres fins a aconseguir frases amb sentit que després fotografia. El projecte es diu Sorted Books i el 2013, amb motiu del vintè aniversari de la sèrie, l'editorial Chronicle Books en va publicar un llibre que es pot comprar aquí, per exemple.

La idea ha anat fent forat a la xarxa:

#sortedbooks, #stapelgedicht, #bookspinepoetry, National Library Week Book Spine, #PoesíaDeLomos, #spinepoetry, #LibriParlanti...
...

I, de fa cosa d'un parell de mesos (des de finals de juliol, crec), la Biblioteca Carles Rahola de Girona també ha pujat al carro amb la creació del hashtag #robaunpoema, sota el qual podeu penjar, cada dimecres, les vostres composicions. Cal pas que rimin.

Biblioteca de Caldes de Malavella.