la biblioteca de josep maria pou

LLUCIA RAMIS

La biblioteca de Josep M. Pou
La Vanguardia
3|4|2023

A Els nois d'història, obra d'Alan Bennett que ell va dirigir, un professor explica als seus alumnes que, quan llegeixes, és com si del llibre sortís una mà que agafés la teva. Josep Maria Pou va agafar aquelles primeres mans de la biblioteca dels seus pares, a Mollet. Cada nit, de camí al llit, agafava una història a l'atzar. Des d'aleshores, no pot passar de llarg d'una llibreria. Si ho intenta, una força poderosa l'atrapa per ensenyar-li just aquell títol que feia deu anys que buscava. Li va passar amb els dos volums de la biografia de Joshua Logan: els va trobar al Soho per un dòlar. Els llibres el criden, i un dels seus vicis és apuntar-ne les referències en una llista que va actualitzant al mòbil per comprar-los.

Així envaeixen l'espai del pis al qual va entrar fa vint-i-cinc anys. No se'n pot despendre. Aprofita fins a l'últim racó amb prestatgeries verticals, de Pilma. Lloga un traster per als que no hi caben. Els estudis sobre Shakespeare omplen setze lleixes. Somia d'interpretar totes les seves obres, és el seu manual d'autoajuda: King Lear , la seva autèntica obsessió. Una altra: Stephen Sondheim, que "va revolucionar el món del musical i del teatre en general", i de qui adquireix tot el que es publica. Perquè Pou necessita tenir-ho tot, saber-ho tot, "a cada llibre hi ha un tresor d'informació". De vegades es passa una hora buscant-ne algun sense èxit i baixa a comprar-lo un altre cop, normalment a la Byron. Quan el llibre reapareix, el regala a un amic. O els dona a llibreries de segona mà, en bosses d'esport, perquè són més fàcils de transportar. A ell també li regalen llibres, per exemple una edició facsímil de la primera edició del Lazarillo de Tormes amb el número 33.609 (sorprèn com és de petit). Va dedicar un mes d'estiu a ordenar-los; els va posar al terra del menjador i els va anar col·locant. En una paret hi ha la història teatral de Londres i Nova York a través de cròniques, correspondències, diaris.

I és que entre els setanta i els vuitanta Pou gastava tots els seus diners a viatjar a Londres i Nova York, anar al teatre, comprar llibres, discos, maletes per carregar-los, i pagar per excés d'equipatge. Va començar a fotografiar les portes per les quals accedeixen els actors. Petites, humils, pobres, són en carrerons foscos al costat de contenidors d'escombraries. Va reunir més de tres-centes fotos. La seva frustració ha estat descobrir Exeunt. The stage door project, una preciositat que retrata les entrades dels artistes del West End. En qualsevol cas, als seus 79 anys fantasieja de retirar-se i dedicar-se a coses així. De moment, la gira d'El pare continua esgotant localitats.

Tret d'alguns Max (creats per Joan Brossa) i un Terenci Moix amb forma de peix, no li agrada tenir els premis a la vista. Són en un despatx reservat a textos teatrals. Obre un armari, més llibres: una selecció de la biblioteca del seu pare que inclou enquadernacions de fulletons dels anys cinquanta sobre l'escena catalana. D'ell també en conserva un tinter amb forma de dromedari. I peces d'ivori que una tieta àvia missionera va portar de l'antic Congo Belga. Aquí i allà, veig Historia del teatro europeo, Cien años de teatro español, Teatro de los ochenta, Dramaturgia francesa...Pou es reconeix monotemàtic, el seu ofici és la seva vida. Per una "deformació viciocapitalista", quan llegeix novel·les pensa en la seva possible adaptació. Dos quadres del Metropolitan de Nova York mostren la perpectiva dels actors des de l'escenari.

A la gran taula de centre, entre el sofà i les butaques de lectura, hi ha els llibres per fullejar amb les visites, molts de fotografia, com Time to act, que retrata els intèrprets al camerino cinc minuts abans de sortir a escena, o Curtain call, imatges del teló final. També els últims d'Olga Merino, Màrius Serra, Juan Cruz, Lluís Anton Baulenas, i La presidenta, que Alicia Giménez Bartlett li va dedicar quan van coincidir sopant en un hotel, cada un en la solitud del bolo respectiu. Ah, i La extraordinaria vida de un hombre corriente, autobiografia de Paul Newman. Acabarà a la prestatgeria que va d'Edward Albee a Margarita Xirgu, passant per François-Joseph Talma. No. Fins a Zorrilla i els seus Recuerdos del tiempo viejo, edició del 1880. És la prestatgeria de les memòries i biografies que, per a Pou, "són com si et parlés directament un mestre que admires". Mentre et dona la mà.