«L'assaig només es pot conjugar en gerundi, el mode verbal de l'inacabament, del procés, de la durada. El bon assagista sap que, abans que res, és un fatal resseguidor de paraules, de motius o de conceptes, un pensador que fa desfilar davant seu mons sencers però que, alhora que els travessa, es deixa endur pels seus dubtes, per les seves intuïcions, obre dreceres inevitables. La seva ploma sap que no forçosament ha d'ocupar territoris ignorats, explorar-los amb exhaustivitat i esgotar-los, sinó que pot acontentar-se entreveient-los, anunciant-los, imaginant-los o, fins i tot, havent de reconèixer el caràcter inaprehensible del que pensava poder dominar. «Què sé jo» es preguntava Michel de Montaigne al segle setze als seus Essais, el llibre que no tan sols dona nom al gènere sinó, sobretot, a una decisiva actitud davant de la vida i de l'escriptura. Val la pena recordar que, en el seu origen etimològic, «exagium» significava, en llatí, «balança», que és un dels emblemes que Montaigne va col·locar a l'entrada de la seva famosa biblioteca, situada dins de la seva famosa torre, prop de Bordeus. L'assaig, doncs, té molt a veure amb l'experiència individual, amb la indagació subjectiva, amb el «sospesar» idees sense pretensió d'arribar, en principi, a cap conclusió. Posar a la balança conceptes com qui pesa o pesava fa anys als mercats. Exposar. Comparar. Contrastar. Temptejar. Decantar-se per una cosa o per una altra. Examinar amb atenció els pros i els contres. Rectificar. Avançar. Com els actors, que també «assagen», i que saben que el dia de la representació serà només un estadi provisional del seu treball. O com Samuel Beckett, que ho va entendre perfectament quan va inserir en la seva obra decisiva, Esperant Godot, un gerundi que de seguida deixa veure que la seva obra és el contrari d'una tragèdia: no interessa tant el desenllaç sinó tan sols el desenvolupament de l'acció, amb els seus ritmes i els seus moments de pausa, els seus ecos i repeticions, els seus efectes contrastats de sorpresa i fins i tot d'avorriment.
Potser no arribarem mai a saber definir amb exactitud què és un assaig. Alguns dels grans noms de la crítica del segle passat ho van intentar. Georg Lukács, Walter Benjamin, Theodor Adorno o, més tard, Jean Starobinski, per no parlar d'Ortega y Gasset, Ors, Aranguren o María Zambrano, van voler delimitar amb el màxim rigor un gènere que destaca precisament per la seva llibertat creativa, per la seva falta de límits, pel seu caràcter inaprenhensible. Potser qui més va dir sobre l'assaig va ser el novel·lista Robert Musil (1880-1942) a través de les reflexions d'Ulrich, el protagonista de L'home sense qualitats (1933). Deia Musil que un home que busca la veritat es converteix en un savi. I que un home que pretén expressar la seva subjectivitat esdevé, potser, un escriptor. Però ¿què ha de fer un home que busqui alguna cosa situada entre l'una i l'altra? Molts estarien temptats d'aconsellar-li de dedicar-se a la filosofia, però ja se sap que a Musil els filòsofs no el convencien. El novel·lista austríac va trobar en les virtuts de l'assaig no només un gènere literari a mig camí entre les exactituds discursives i la frescor de l'impressionisme, una forma literària que permet fusionar la vida interior amb la reflexió i el pensament, sinó també una veritable actitud davant la vida i l'art.»
Xavier Pla. El soldat de Baltimore. Assaigs sobre literatura i realitat en temps d'autoficció. Lleonard Muntaner, 2022. P. 89-90.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada