«Agafeu Hamlet, per exemple. És una història de fantasmes, per començar amb el més evident. «Soc l'esperit del teu pare», diu el rei mort, que també es diu Hamlet (si més no a l'obra de Shakespeare, tot i que a La història dels danesos de Saxo Gramaticus, que va inspirar l'argument a Shakespeare, el nom del pare de Hamlet no és Hamlet sinó Horwendillus, un nom que valia la pena canviar, crec jo). De manera que Hamlet va d'un Hamlet i del fantasma d'un altre Hamlet, una obra sobre un fill obsedit pel seu pare, escrita per un pare obsedit pel fantasma d'un fill mort que es diu Hamnet, que tot plegat permet que, a Ulisses, Stephen Dedalus es burli de l'obra en un sermó ben estimat i certament ben lubricat («Espera que porti unes pintes al damunt, abans», li demana Bill Mulligan), en el qual «demostra mitjançant l'àlgebra que el net de Hamlet és l'avi de Shakespeare i que ell mateix és el fantasma del seu propi pare». Per tant, una història de fantasmes, sí, però no només una història de fantasmes, perquè no deixa de canviar de forma i esdevé, per torns, una història d'assassinats, un drama polític sobre les intrigues a la cort danesa i l'amenaça d'invasió de Fortinbràs, un psicodrama sobre la indecisió, una tragèdia de venjances, una història d'amor tràgica i una obra postmoderna sobre una obra, una obra que es diu Hamlet i que conté una obra que es diu La ratera, que explica la història d'un regicidi igual que el regicidi de la història de Hamlet...que és malgrat tot una història de fantasmes, malgrat tot la història d'un pare mort que udola clamant venjança, i això és el que volia dir Brenton, crec, quan parla de la llibertat com el regal de Shakespeare a tots aquells que tenim la temeritat de seguir-lo a la llengua anglesa: la idea és que el gran exemple de Shakespeare ens dona permís per crear obres que siguin moltes coses alhora, canviants, obres que no hagin de ser una història de fantasmes o una història d'amor o una comèdia burlesca de transvestisme o una obra històrica o un psicodrama, sinó que pugui ser totes aquestes coses alhora, sense sacrificar veritat ni profunditat ni passió ni proporció ni interès, sense convertir-se en un embolic confús, desconcertant, superficial i sense sentit. O agafeu Macbeth: les bruixes, el fantasma de Banquo, la visió de la daga, tot l'abracadabra, tota la màgia, en una de les obres més salvatgement verídiques que s'hagin escrit mai sobre el poder, una obra tan terrorífica, amb prou poder per conjurar dimonis, que se suposa que no se'n pot pronunciar el nom dins les parets d'un teatre: és «l'obra escocesa», l'obra mestra realista sobre la batalla pel que Akira Kurosawa va anomenar, en la seva versió com a pel·lícula de samurais, el Tro de sang.
L'adjectiu per a aquesta mena de literatura és «proteica».
Salman Rushdie. Els llenguatges de la veritat. Assaigs 2003-2020. Traducció de Marc Barrobés. Empúries, 2023. P. 52-53.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada