«La qüestió proteica en la literatura, la qüestió que Shakespeare va copsar i va permetre que tots els qui el seguim també la copséssim, és que la vida és així, la vida mateixa no és una cosa sinó moltes, no és singular sinó multiforme, no és constant sinó infinitament mutable. És una història de fantasmes i una història romàntica i una saga política i una saga familiar, és comèdia i alhora és tragèdia, no és realista, no en el sentit en què fan servir aquesta paraula els que emeten judicis sobre aquesta mena de coses, no realista en aquest sentit en absolut. La vida familiar tampoc és «realista». Tots fingim que ho és, inventant una de les ficcions dominants del que s'acaba anomenant «realitat», la ficció de la Vida Corrent. Tots fingim que aquestes Vides Corrents són les vides que tenim «realment», però en secret tots sabem la veritat, que és que, així que sortim per la porta principal de la família i la tanquem darrere nostre, la vida és el caos, no és Corrent de cap manera, és exagerada i operística i monstruosa i gairebé massa difícil de suportar; allà dins hi ha avis bojos, tietes malvades, germans corruptes i germanes nimfòmanes, hi ha joves que es neguen a menjar-se el dinar fastigós i en lloc d'això es retiren als arbres per quedar-s'hi durant la resta dels seus dies, com el personatge que dona títol a l'obra de Calvino El baró rampant; hi ha famílies de gegants rabelaisians, gegants que fan rots com Gargantua i Pantagruel, gegants que es tiren uns pets gegants, i hi ha nens de creixement retardat que xisclen mentre toquen timbals de llauna, com l'Oskar Matzerath de la gran novel·la de Grass, nens que trien quedar-se petits, empetitits per l'horror dels seus temps, i hi ha mares com l'Úrsula Iguarán, la matriarca de Cent anys de solitud, el centre assenyat d'un món forassenyat; hi ha morts inoportunes i accidents estrafolaris, hi ha gelosia i incest i amargors i rancúnies que duren tota la vida, s'infligeixen ferides de les quals no ens recuperem mai, tot i que quan és el nostre torn infligim ferides iguals a d'altres, i l'ambient és sorollós i inquisidor, allà dins de la Família, i de vegades ens n'escapem, travessem continents i oceans per fugir-ne, i aleshores, amb molt de compte, ens construïm una nova versió per a nosaltres mateixos, perquè el problema de mirar de fugir d'un mateix és que en la fugida t'emportes a tu mateix. Ah, i hi ha amor, afecte, suport i tendresa, també, sí, no me'n descuido pas, d'això. Les famílies també tenen aquestes coses, sí.
O sigui que això és el que m'agrada argüir quan estic assegut amb la camisa oberta en una taverna, vessant cervesa: m'agrada argüir que la realitat no és realista i, per tant, m'estimo més aquesta altra mena de literatura, el que es podria anomenar la tradició proteica, que és més realista que el realisme, perquè es correspon amb la manca de realisme del món.»
Salman Rushdie. Els llenguatges de la veritat. Assaigs 2003-2020. Traducció de Marc Barrobés. Empúries, 2023. P. 55-56.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada