els perills de l'obediència

«L'experiment de Milgram va ser fruit de la curiositat d'entendre com era que persones normals, bones i amables, com vosaltres i jo, poguessin fer coses abominables quan se'ls ordenava que les fessin; com els innombrables oficials del règim nazi que es van excusar dient que «es limitaven a obeir ordres».

L'investigador va fer entrar un grup de persones triades a l'atzar en una habitació, i els va dir que estaven participant en un experiment. Una pantalla dividia l'espai de tal manera que la gent podia sentir, però no veure, l'altra meitat de la sala. En aquesta segona meitat hi seien uns voluntaris en aparença connectats a una màquina que els donava uns xocs elèctrics d'intensitat creixent, fins a la mort, com una cadira elèctrica. Aquest aparell indicava als voluntaris com havien de respondre als xocs: amb grunys, després amb crits i al final suplicant que l'experiment s'aturés. La persona de la primera meitat de la sala pensava que la de l'altra meitat estava realment connectada a la màquina. Se li deia que havia d'administrar xocs cada vegada més forts, seguint les instruccions de l'experimentador i ignorant els crits de dolor i les súpliques provinents de l'altra banda de la pantalla. Un 62% dels participants va continuar donant xocs al voluntari fins als 450 volts. Als 285 volts, el conillet d'índies havia fet un crit d'agonia i després ja no se l'havia sentit més. Els qui administraven el que ells creien que eren dosis extremament doloroses d'electricitat, en el millor dels casos, estaven molt trasbalsats, però no paraven. Després, la majoria no es podia creure capaç d'aquesta conducta. Alguns van dir: «Bé, em limitava a seguir instruccions».

Aquest experiment, com molts de semblants, ens informa que una part majoritària de la població, independentment que siguin negres o blancs, homes o dones, joves o vells, rics o pobres, obeiran les ordres que se'ls donen, per més atroces i brutals que siguin. Aquesta obediència a l'autoritat, en resum, no és una propietat dels alemanys sota els nazis, sinó una part de la conducta humana general.»

 

 Doris Lessing. Les presons on triem viure. Traducció d'Alba Dedeu. Edicions 62. P. 81-83.