«A la platja, ningú. Fa una calda terrible, suo, no hi ha ni un para-sol, em diuen que me'n poden agafar un, si ho desitjo, però no tinc ganes d'estar-me tot el dia i tots els dies allà, sota el para-sol, suat i entristit, mirant com els altres es tiren a l'aigua i fan bromes estúpides. Llavors me'n torno a casa, on hi ha una mica d'airet i ombra i em dic: potser hauria de començar a llegir un llibre.
Obro la primera pàgina d'un volum gruixut i d'aspecte prestigiós, però que en el fons crec que es tracta de la inimitable ampul·lositat d'algunes edicions dels Clubs del Llibre, amb el nom de l'autor a dalt, el títol i, a baix, Biblioteca Clàssica, en caràcters blancs sobre una tela rígida vermella. Obro el llibre i llegeixo: «Benaurat lector, que no tens res a fer...», el tanco per mirar-ne el títol i l'autor, perquè sembla que s'estigui ficant amb mi. I és que si hi ha algú que no té res a fer és precisament qui està a la platja i no pot anar a l'aigua i no sap com arribar al vespre. El lector que soc jo en aquest moment. En realitat, aquesta frase s'hauria de reformular; crec que la traducció és una mica artificiosa, ja que a l'original hi diu: desocupado lector, que recull millor la meva situació. No hi havia cap altra manera de definir-me: era algú que no sabia què fer durant tot el dia davant del famós mar de Sardenya, en la plenitud de les seves facultats físiques i mentals, vist que cada dia la cama estava millor i l'única cosa que encara no podia fer era córrer (però ni tan sols hi havia un motiu vàlid per fer-ho, per tant, d'això no me'n queixava) i no podia banyar-me. Estava, literalment, desocupat.
Així, a partir d'aquell moment del primer matí davant del mar i de les frustracions, el temps fins al final de l'estiu, a la pràctica, desapareix. Comença a córrer quan jo no podia córrer, i els dies i les nits i els matins i els bronzejats i els relats de totes les platges a la costa, tot desapareix als meus ulls que devoren les pàgines i les aventures de la Manxa, a les meves orelles que només escolten les paraules insensates tant de Don Quixot, com de Sancho Panza: «En resolución, él se enfrascó tanto en su lectura, que se le pasaban las noches leyendo de claro en claro, y los días de turbio en turbio; y así, del poco dormir y del mucho leer se le secó el cerebro, de manera que vino a perder el juicio. Llénosele la fantasía de todo aquello que leía en los libros, así de encantamientos como de pendencias, batallas, desafíos, heridas, requiebros, amores, tormentas y disparates imposibles; y asentósele de tal modo en la imaginación que era verdad toda aquella máquina de aquellas sonadas soñadas invenciones que leía, que para él no había otra historia más cierta en el mundo».
Així doncs, Cervantes escrivia, Don Quixot vivia i jo llegia, tots amb la intenció de distreure la mirada de la realitat que ens envoltava, per crear-nos un món paral·lel que en fes saltar aquell temps fosc creant-ne un altre de més fascinant, divertit, ple d'aventures i romàntic. Quan els objectius són tan comuns, quan hi ha aquesta sintonia entre l'autor, el personatge i el lector, el llibre pren la forma absoluta de l'acompliment, i pot aspirar a qualsevol empresa. Per exemple, la de deixar un record dolç i inoblidable d'un estiu, encara que no n'hi hagi hagut...»
Francesco Piccolo. Moments d'inadvertida felicitat. Traducció d'Oriol Vaqué i Sánchez. Univers, 2020. P. 55-57.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada