l'oxímoron de llegir a la platja

DAVID GUZMÁN
L'oxímoron de llegir a la platja
Quadern | El País
5|7|2026

Torna l’estiu i amb l’estiu torna també una de les desventures recurrents de la canícula: la temptativa de lectura a la platja. Si no supera la categoria de “temptativa”, és perquè vuit de cada deu vegades acaben sent intents ben­intencionats que ensopeguen amb la incomoditat ambiental. Diu el mantra de Beckett: “Has fracassat mai? No hi fa res. Torna-ho a intentar, fracassa una altra vegada, fracassa millor”, síntesi perfecta del meu esforç estèril per llegir amb normalitat en un context platgívol. I tanmateix, he conegut gent que se’n surt, individus supradotats que són capaços de vèncer l’adversitat sorrenca i cavalcar heroicament les dunes d’un llibre. En l’enèsima croada per estu­diar-ne els rudiments, m’he lliurat al treball de camp i aquestes són algunes de les coses que he vist, arran de mar, en matèria llibresca.

He vist una nena de quatre anys buidant un cubell d’aigua sobre una novel·la abandonada. He vist dos avis castigant-se les cervicals a la tovallola. He vist poemaris amarats de crema invisible 50 plus. He vist un llibre de Pérez Reverte que ha acabat dins l’aigua i m’ha semblat poètic. He vist un camí de formigues desfilant per una antologia de Salvat-Papasseit. He vist lectors contorsionats amb la mateixa pàgina perdent el temps entre postures. He vist un para-sol amb cites zen de Paulo Coe­lho. He quantificat dotze llibres tancats i seixanta telèfons oberts. He vist una noia amb ulleres de sol que es torçava de riure amb Terry Pratchett. He vist un novel·la sobre castells i un castell fet de novel·les. He vist un adolescent cantant Bad Bunny amb la perícia dels aedes. He vist un senyor que amagava el seu llibre amb paper de diari. He vist lectors en guerra contra l’altaveu de la tovallola veïna. He vist dos americans nostàlgics devorant les seleccions del Reader’s Digest. He vist tres quaderns d’activitats, dos reculls de sudokus i un mòbil que treia fum amb el Paraulògic. He vist l’aterratge precís d’una pilota de volei sobre el rostre impertèrrit d’un lector voraç. He vist un nen emocionat amb els encerts del Duolingo. He vist dos adolescents hiperventilant amb les pàgines més tòrrides d’Alice Kellen. He vist un corsari amb un llibre pirata. He vist una dona ancorada al primer capítol de Moby Dick. He vist un nen que es deia Nicolau perseguint un peix homònim. He vist un poeta que llegia només un llibre antic, sense dubte, ni enveja, ni enemic. He vist un llop de mar amb actitud de Jack London. He vist un pescador buscant l’aurora i un vell mariner escrivint una balada. He vist una escriptora que ens deixa, amor, la mar com a penyora. He vist un príncep que jutjava més noble alçar-se en armes contra un mar d’adversitats i eliminar-les combatent. He vist un vell que pescava tot sol i ja feia vuitanta-quatre dies que no agafava cap peix. He vist un nàufrag que semblava Odisseu però en realitat no era ningú. He vist un replicant replicant el monòleg final de Blade Runner. I he vist també, ça va sans dire, un escriptor que ballava breument la conga.

a la pissarra

lectura per osmosi

DANIEL FERNÁNDEZ
Lectura per osmosi
La Vanguardia
27|7|2025

L'estiu, les vacances, hauria de ser un temps ideal per a la lectura tranquil·la i reposada. De fet, el moment de triar quins llibres emportar-se a l'hotel o a l'apartament forma part dels ritus de pas previs al gaudi del descans. Hi ha qui s'emportarà un d'aquells títols clàssics que té pendent des de fa anys i qui s'apuntarà a les últimes novetats, com hi haurà lectors d'assaig o de poesia i no només de novel·la. En qualsevol cas, l'estiu també és un temps per als llibres. I em permetreu que repeteixi una obvietat: les societats més lectores són les que acumulen més prosperitat econòmica i social. L'índex de lectura de la població d'un país és una dada sovint molt més important i significativa de la seva riquesa global que el famós però simplista producte interior brut.

I sí, esclar que llegir no cura tots els mals físics, psíquics o polítics d'una nació i els seus pobladors, però millora, n'estic convençut, el pensament crític i la vitalitat democràtica. En resum, llegir ens fa millors.

Algun lector eixerit adduirà que va ser un país culte i lector com l'Alemanya dels anys trenta el que va acabar fent sorgir el monstre de Hitler i el nazisme. Ho concedeixo. Llegir no ho cura ni ho redimeix tot. I també es pot llegir des del prejudici i fins i tot la maldat. I l'Alemanya derrotada i ressentida després de la Gran Guerra és un molt bon exemple que quan els pamflets substitueixen la raó i la bronca tavernària el debat amb arguments, la societat descarrila. Ara mateix, al nostre país es viu un temps d'enfrontament caïnita que hem anomenat polarització, quan realment és una divisió maniquea entre els nostres i els altres que desmenteix el nostre gairebé mig segle de democràcia. I per descomptat que hi ha impresos que contribueixen a destruir la convivència. Precisament per tot plegat comprenc perfectament aquells compatriotes que diuen que han abandonat les xarxes socials i que ja ni llegeixen ni volen seguir les notícies. S'estan dissociant d'una realitat que no els agrada. A ells se'ls haurà de proporcionar el remei de lectures que succeeixin en espais llunyans o temps remots o indrets totalment imaginats. La lectura també pot ser una forma feliç d'evasió. I la millor manera de viure moltes vides en la nostra limitada vida terrenal.

Però ja que parlem de crispació política, un prec a tots els polítics, dirigents, empresaris i fins i tot particulars d'aquest regne. Llegiu si podeu —la xarxa de biblioteques públiques és molt extensa—, però si no, almenys passegeu-vos amb un llibre a la mà o sota el braç. Lluïu-lo, feu-lo visible a la platja o a la muntanya o anant de canyes i vins. Seria millor si el llegíssiu, però si no, alguna cosa se us enganxarà, per osmosi, i us farà semblar més savis i millors persones.

Pot sonar molt cínic el que us estic dient, però si a més de dir-nos, potser mentint, quin llibre o llibres llegiran aquest estiu, veiéssim els sospitosos habituals —Sánchez, Feijoo, Abascal, Díaz, Puigdemont i tutti quanti— en posició de lectura o transportant els volums mentre deambulen en el lleure estival, crec que al final aconseguiríem un país millor i molt més habitable. Només hi hauria el risc, calculat, que en cas de coincidir en algun lloc decidissin tirar-se els llibres pel cap.

Però, vaja, insisteixo que soc molt partidari de la pseudolectura per osmosi, perquè el llibre és aquella membrana semipermeable que ens ajuda a comportar-nos com a éssers civilitzats, és a dir, com a lectors.

També, per raons semblants, defenso les lectures obligatòries en l'ensenyament escolar. Perquè hem arribat a un punt en el qual si un nen diu que no vol fer esport, se li recorda que l'exercici és salut i que mens sana in corpore sano, etcètera. Però es considera anatema que hi hagi lectures obligatòries. Que són necessàries per a la formació de qualsevol persona. Adaptades a la seva edat i evitant caure en receptes que els facin avorrir la lectura, però partint de la base que, almenys, llegir hauria de ser tan imprescindible com la gimnàstica.

En fi, lectors, bones vacances i bones lectures!

prescripció artificial

DAVID GUZMAN
Prescripció artificial: Els llibres que recomana la IA
Quadern | El País
6|7|2025

La relació entre el volum de llibres publicats i les dimensions d’una maleta estàndard és semblant a la temptativa d’introduir una família de mamuts en el maleter d’un Simca. D’aquí que la tria dels títols per a les vacances sigui una decisió delicadíssima, un gest quirúrgic que requereix més que mai la finesa dels prescriptors de confiança. Però vet aquí que el bon criteri en una llista no és una virtut universal ni compartida, i és així com el Chicago Sun-Times, en l’edició del 18 de maig, va publicar la selecció de títols més estrambòtica mai concebuda com a lectures d’estiu. En una pàgina titulada “Summer reading list”, figuraven noms tan coneguts com Percival Everett, Isabel Allende, Rebecca Makkai o Maggie O’Farrell, però amb una singularitat gens menyspreable: els llibres ressenyats no existeixen. Es tracta de títols creats, argument inclòs, per Sa Majestat la intel·ligència artificial. De les quinze lectures d’estiu que proposa el Chicago Sun-Times, deu són inventades, amb noms tan llaminers com Tidewater dreams, Migrations o The Rainmakers, atribuïts a escriptors de renom. La mateixa Rebecca Makkai va reaccionar a la llista exclamant: “What. The Actual. Fuck. I did not write a book called Boiling Point”. El diari, quan es va destapar el deliri, va demanar disculpes i el creador de la llista, l’escriptor Marco Buscaglia, va argüir de manera exculpatòria que fa servir la IA només “com a documentació”.

Benvinguts al paradís de la mandra periodística: ja no cal llegir; si t’encarreguen recomanacions d’estiu, que treballi el ChatGPT, tant se val que la presumpta argúcia torpedini tots els codis deontològics de l’ofici. Perquè un dels efectes més perniciosos d’aquesta pràctica és l’erosió de la credibilitat, no només del diari, sinó de la mateixa crítica. En l’últim quart de segle, l’espai que ocupen els llibres als mitjans s’ha anat reduint de manera dramàtica. Fa 20 anys als diaris generalistes podies trobar 15 pàgines setmanals de reportatges, entrevistes, ressenyes, articles. Avui això és una entelèquia, i la ràdio i la televisió han relegat els llibres al resistencialisme, en el millor dels casos. La paradoxa és que un mercat que imprimeix més títols que mai ha acabat convertint la prescripció en una eina imprescindible.

Fer servir la IA per trampejar recomanacions és una insensatesa que posa en perill la fiabilitat del gènere. I tanmateix ressenyar llibres inexistents pot ser un veritable exercici d’estil, un artefacte creatiu que han emprès autors com Swift, Borges o Rabelais. Un dels meus preferits és Buit perfecte (hi ha edició castellana a Impedimenta), una obra de crítica-ficció on Stanislaw Lem glossa amb rigor cientifista títols tan bons com Sexplosió, Pericalipsi, Odis d’Ítaca o Do yourself a book, un sistema que permet als lectors alterar les trames de novel·les famoses. Com a llibres no existeixen, però com a literatura són una festa de la intel·ligència.

els patracols són per a l'estiu

JUAN GALLEGO BENOT
Los mamotretos son para el verano
Babelia | El País
17|8|2024

Una amiga nos propuso leer juntas El arco iris de gravedad, de Thomas Pynchon, entre julio y agosto. El libro se entiende solo a ratos y los tiempos verbales, secuencias narrativas y las escenas, fantaseadas o vividas por múltiples personajes, bailotean sin orden aparente a lo largo de 1.000 páginas. Un personaje ha hecho un viaje por los interiores de un váter, en plan Trainspotting. Otro anticipa las bombas alemanas con sus erecciones. Para saber qué estamos leyendo, tenemos una guía de lectura de 500 páginas y un podcast de más de seis horas. Y a veces, ni con esas. Vamos resolviendo dudas en un grupo de WhatsApp y prometemos quedar, pero será ya en septiembre, cuando la gente vuelva a la ciudad. Qué trabajera para leerse un libro mientras fuera caen 40 grados.

Sin embargo, sorprendentemente, no somos unos pocos friquis los que se han metido de lleno en lecturas titánicas este verano: el otro día, otra amiga nos confesó que se había puesto por fin a leerse el Quijote. Otra ha empezado con el Ulises y quiere una foto como la de Marilyn. Y he visto un trend en TikTok sobre la Odisea. Los mamotretos son para el verano, ese momento en el que el tiempo parece disponerse por primera vez ante nosotras con relativa tranquilidad. Ante esta breve promesa de tiempo "libre" nos llenamos de intenciones, en una suerte de fin de año oficioso, aunque es probable que el verano acabe antes de que nos demos cuenta y nos encontremos con los tochos sin terminar en septiembre. Leopold Bloom seguirá esperando a que ese reloj dé la hora fatídica y el famoso hidalgo aún andará pensando en volver a sus andanzas. Al fin y al cabo, el verano tampoco es para ponerse metas, ¿qué queremos demostrar? ¿Es que no estamos lo suficientemente cansadas como para ponernos más trabajo en vacaciones? Las imágenes del verano son otras: el césped artificial, las escapadas, el chiringuito. ¿Qué clase de pulsión autodestructiva nos hace querer esforzarnos en leer las neurosis de Joyce o de Pynchon durante este tiempo, ganado al trabajo? ¿Es que no sabemos relajarnos?

Para empezar: no, no sabemos relajarnos. Relajarse implica muchísimo esfuerzo y un gran gasto en resorts hoteleros, refugios de montaña y en suplementos farmacéuticos, porque la obligación de relajarnos en sí misma puede llegar a ser un agobio. El verano estresa a una gran parte de la población: al personal de los centros de salud de zonas turísticas, que no da abasto; a las familias trabajadoras, que tienen que conciliar sus 15 días con los casi 90 de los colegios; a todo el sector obrero de la hostelería..., pero también a las personas que quieren meter en dos semanas un viaje a Vietnam, Laos y Camboya para justificar las cinco horas extra semanales de los 11 meses anteriores. Y ya que el hedonismo pasivo de la hamaca eterna suele quedarse en un anuncio de Ryanair, podemos tomar decisiones sobre nuestro verano que no impliquen una lobotomía buscada con ansiedad. Es del todo inútil pensar que el verano escapa de las lógicas del mercado, que de alguna forma nos liberamos de él al coger dos trenes y un coche de alquiler y una compra en el supermercado y una reserva en un apartamento y un sitio temprano en la playa. Pero, al menos, podemos decidir qué hacer con esa energía, con ese trabajo inevitable. Descansar en vacaciones puede implicar muchísimo cansancio, tanto o más que dedicarle tiempo a un libro gordo y difícil.

Además, hay otro asunto: dedicamos nuestra inteligencia y nuestras energías, lo mejor que tenemos, a la jornada laboral. El agotamiento inevitable no puede suplirse con ese sueño liberal de no descansar nunca, o de la prolongación capitalista del desarrollo personal, como un modo de linkedinización de nuestro tiempo privado. Ya el año pasado Juan Evaristo Valls Boix defendió aquí la pereza como un modo de resistencia a ese agotamiento productivista extendido sine die. Y ahora me gustaría darle otra forma a ese "deseo de desobediencia", que es dedicar nuestra inteligencia a otra cosa que no es exactamente el trabajo. No quiero ser ingenuo: el ocio lector no escapa de las lógicas del capitalismo ni es un acto revolucionario. Más bien es una especie de trabajo en el ocio. En los discursos neoliberales, leer se convierte en una tarea de desarrollo personal, en Goodreads también existen los logros de lectura y este artículo, que defiende la lectura desinteresada, es fruto también de un interés y conlleva una transacción. Dedicar nuestra atención a perseguir a Slothrop y sus extrañas erecciones pynchonianas, o luchar para acceder a la profundidad mística de Eunice Odio en El tránsito de fuego puede formar parte de un tipo de trabajo que es evidentemente esforzado, pero también implica una activación de la labor no dirigida a una contrapartida mercantil (o, al menos, no inmediata) y a ponernos por entero al servicio de la reproducción económica. Poner nuestro cerebro ahí, y ponerlo con ganas, es un acto minúsculo de resistencia, y también una demostración de que podemos dedicar nuestra creatividad a espacios que no la cuantifican, aunque sea solo un mes o 15 días al año. Personalmente, no puedo evitar vincular esta defensa de otros modos de vivir el verano con la posibilidad de disfrutar de la resaca una mañana de vacaciones: levantarse algo malo de nada grave, con un dolor de cabeza relativamente moderado y dedicar un día entero a lamentarse y a recordar la noche anterior me parece un extraño don. Poder desaprovechar un día, sin excursiones ni descubrimientos exóticos, se parece más a tardar demasiado en leer un libro imposible que a ese trabajo de vacacionar.

no llegeixo gens, a l'estiu

 

No llegeixo gens, a l'estiu. I encara menys quan faig vacances. No sempre ha estat així, al contrari, tinc record d'enormes totxos empassats amb fruïció al pic de la canícula. Però, de fa uns anys, això ha canviat radicalment. No és que em preocupi, les coses van com van, diguem-ne que el fet m'intriga. Ben mirat, no deixa de tenir la seva conya que justament quan disposo de més temps per dedicar a la lectura, sigui l'última cosa que em vingui de gust fer. I que la meva vaga de llibres estival coincideixi amb l'època en què la majoria de la gent que inclou en el curriculum allò de llegir i escoltar música intensifiqui la seva activitat lectora, fa que el fenomen sigui encara més curiós. Tothom carretejant llibres per llocs insòlits i jo lleugera d'equipatge, com una no-lectora qualsevol. Amb la lectura i l'estiu passa una mica com amb Sant Jordi, que és més festa per als que no compren mai cap llibre, se m'acut ara.

He estat rumiant intensament en això meu de no llegir a l'estiu, però encara no he arribat a cap conclusió definitiva, només tinc unes quantes hipòtesi: 

1. Com que em passo la resta de l'any, sobretot l'hivern, rere les ulleres del serca, llibre va, llibre ve, que ja tinc ulls de talp, santa Llúcia em conservi la vista, doncs re, que en fer-se llargs els dies, el que vull, el que em cal, és sortir de la cova, que em toqui l'aire. 

2. Inconvenients de la feina. Soc bibliotecària i, per tant, estic (comprensiblement) fins al monyo de llibres i de biblioteques. Mantingueu-los allunyats de mi, quan faig vacances, gràcies. 

3. M'he fet gran, per no dir vella, i m'estic carregant de (encara més) manies. 

Unes proposicions més que acceptables, no m'ho negareu pas.

En fi, sigui com sigui, el cas és que assumir aquesta nova situació no em suposa cap problema, tret de quan em reincorporo al taulell, és clar. Més d'hora que tard m'haig d'enfrontar a un lector-de-tot-l'any que, després d'intercanviar les pertinents informacions sobre les vacances, destinació, si han anat bé o ha sorgit algun entrebanc, etcètera, em pregunta què he llegit aquest estiu. Res. Ben res. Torno neta de tinta, dic. De vegades, s'alça alguna cella, en senyal de sorpresa. Representa que si ets bibliotecària no pares mai de llegir, és el que s'espera de tu, una mica com allò del valor i els militars¹. Si hi ha franquesa (i el lector en qüestió em cau bé), li acabo explicant el fenomen. Si no, parlo del temps, com tothom, o de llibres llegits la tardor passada o fa mil anys, pots comptar.

Finalment, i dispenseu la marrada, arribem al quid de la qüestió, que no era, encara que ho sembli, parlar de mi, que també, salta a la vista. De fet, el que realment volia, quan he començat a teclejar, era demanar-vos, primer de tot, si sou de la mena de gent que també llegeix a l'estiu, i en segon lloc, si la resposta fos afirmativa, és clar, apel·lar a la vostra gentilesa i generositat i mirar d'aconseguir que ens expliquéssiu amb quins llibres heu passat la calor, etcètera i gràcies.

_________________

¹ Una altra cosa que s'espera dels bibliotecaris, quan fan vacances, és que visitin les biblioteques del lloc on les passen. En això torno a decebre estrepitosament l'interlocutor, declarant-me més partidària del turisme de bars o de cementiris.

llibres d'estiu

Joan-Pere Viladecans
Llibres d'estiu
La Vanguardia
26|8|2023

 

Que l'estiu té la seva literatura és evident i demostrable. Però existeix una literatura per a l'estiu? Em refereixo a un gènere de consum estival, tipus: infantil, novel·la negra, narrativa, ficció...La poesia és una altra cosa, menys classificable i més intemporal. I gens meteorològica. Fins i tot els mitjans de comunicació s'han apuntat, alguns és clar, a la sagacitat d'editors i llibreters per recomanar llibres de l'estiu, les novetats que haurien d'acompanyar les nostres vacances i lleures.

Àmbit rural, sol i platja, llargs viatges transatlàntics, impertinents esperes de colònies, casals d'estiu, o la llarga espera de la tornada del bany de la senyora, del senyor o com s'hagi de dir, que jo ja vaig força perdut en aquest assumpte. "Aquest llibre me'l guardo per a l'estiu". Cony! Així que és cert que hi ha llibres que són per al juny, el juliol o l'agost, i la resta per quan ens agafi la grip, que aquest any diuen que arriba encoratjada. (Vacunem-nos). No sé si els especialistes en l'assumpte l'encerten, però està clar que no ens recomanaran mai com a lectura estival La muntanya màgica, Moby Dick, Els miserables o un repàs al diccionari Alcover Moll, que seria certament de gran profit a més d'un polític catalavalenciabalear. Algú pot escriure pensant a ser llegit a l'estiu?

Hi ha casos en què els editors suggereixen certes estratègies als seus autors. Tampoc no fa tant que les cases editores, especialment nord-americanes, demanaven als novel·listes llibres extensos —Norman Mailer se'n queixava amargament—, i el motiu raonable era que el lector o la lectora alimentava la seva vanitat mostrant-se, al metro o al bus, per exemple, amb un llibrot considerable. Amb "un totxo", com diem els pallussos.

Vaig conèixer un tipus, que a més no em queia bé, que sempre anava amb un llibre sota el braç, l'anomenàvem "l'aixella il·lustrada", era la seva parada nupcial. En els temps analògics acompanyar-se d'un bon volum era sinònim de distinció. I un argument de seducció, com un cinefòrum sobre Godard. Un dia vaig voler millorar les expectatives i em vaig presentar al Liceu amb el Herald Tribune doblat sota l'axil·la. Un èxit indescriptible. Vaig aconseguir ser invisible. Encara tinc l'ego adolorit.

en fresc

Chilling,  Klaas Verplancke

bestiari d'estiu

La mosca


Te tendré que matar de nuevo.
Te maté tantas veces, en Casablanca, en Lima,
en Cristianía,
en Montparnasse, en una estancia del partido de Lobos,
en el burdel, en la cocina, sobre un peine,
en la oficina, en esta almohada
te tendré que matar de nuevo,
yo, con mi única vida.



Julio Cortázar. Papeles inesperados. Alfaguara, 2009.

 

davant del famós mar de sardenya

 

«A la platja, ningú. Fa una calda terrible, suo, no hi ha ni un para-sol, em diuen que me'n poden agafar un, si ho desitjo, però no tinc ganes d'estar-me tot el dia i tots els dies allà, sota el para-sol, suat i entristit, mirant com els altres es tiren a l'aigua i fan bromes estúpides. Llavors me'n torno a casa, on hi ha una mica d'airet i ombra i em dic: potser hauria de començar a llegir un llibre.

Obro la primera pàgina d'un volum gruixut i d'aspecte prestigiós, però que en el fons crec que es tracta de la inimitable ampul·lositat d'algunes edicions dels Clubs del Llibre, amb el nom de l'autor a dalt, el títol i, a baix, Biblioteca Clàssica, en caràcters blancs sobre una tela rígida vermella. Obro el llibre i llegeixo: «Benaurat lector, que no tens res a fer...», el tanco per mirar-ne el títol i l'autor, perquè sembla que s'estigui ficant amb mi. I és que si hi ha algú que no té res a fer és precisament qui està a la platja i no pot anar a l'aigua i no sap com arribar al vespre. El lector que soc jo en aquest moment. En realitat, aquesta frase s'hauria de reformular; crec que la traducció és una mica artificiosa, ja que a l'original hi diu: desocupado lector, que recull millor la meva situació. No hi havia cap altra manera de definir-me: era algú que no sabia què fer durant tot el dia davant del famós mar de Sardenya, en la plenitud de les seves facultats físiques i mentals, vist que cada dia la cama estava millor i l'única cosa que encara no podia fer era córrer (però ni tan sols hi havia un motiu vàlid per fer-ho, per tant, d'això no me'n queixava) i no podia banyar-me. Estava, literalment, desocupat.

Així, a partir d'aquell moment del primer matí davant del mar i de les frustracions, el temps fins al final de l'estiu, a la pràctica, desapareix. Comença a córrer quan jo no podia córrer, i els dies i les nits i els matins i els bronzejats i els relats de totes les platges a la costa, tot desapareix als meus ulls que devoren les pàgines i les aventures de la Manxa, a les meves orelles que només escolten les paraules insensates tant de Don Quixot, com de Sancho Panza: «En resolución, él se enfrascó tanto en su lectura, que se le pasaban las noches leyendo de claro en claro, y los días de turbio en turbio; y así, del poco dormir y del mucho leer se le secó el cerebro, de manera que vino a perder el juicio. Llénosele la fantasía de todo aquello que leía en los libros, así de encantamientos como de pendencias, batallas, desafíos, heridas, requiebros, amores, tormentas y disparates imposibles; y asentósele de tal modo en la imaginación que era verdad toda aquella máquina de aquellas sonadas soñadas invenciones que leía, que para él no había otra historia más cierta en el mundo».

Així doncs, Cervantes escrivia, Don Quixot vivia i jo llegia, tots amb la intenció de distreure la mirada de la realitat que ens envoltava, per crear-nos un món paral·lel que en fes saltar aquell temps fosc creant-ne un altre de més fascinant, divertit, ple d'aventures i romàntic. Quan els objectius són tan comuns, quan hi ha aquesta sintonia entre l'autor, el personatge i el lector, el llibre pren la forma absoluta de l'acompliment, i pot aspirar a qualsevol empresa. Per exemple, la de deixar un record dolç i inoblidable d'un estiu, encara que no n'hi hagi hagut...»

 

Francesco Piccolo. Moments d'inadvertida felicitat. Traducció d'Oriol Vaqué i Sánchez. Univers, 2020. P. 55-57.

 

llegir d'incògnit

SERGIO C. FANJUL
Entregados a lecturas inconfesables
El País
10|8|2023

Leer es, por lo general, lo que hacemos cuando no hay nada mejor que hacer. Por eso la gente, no hace tanto, leía en el metro, en la cama o en la sala de espera del dentista. Ahora la cosa es más complicada, porque siempre hay algo mejor que hacer. O sea, mirar el móvil. De modo que, encontrar el momento para la lectura tiene su enjundia. En verano, sin embargo, la gente sigue leyendo, porque sería una indecencia pasarse las vacaciones haciendo lo mismo que uno hace la parte restante y sobrante del año. O sea, mirar el móvil. La vida se convertiría en un continuo siniestro y amorfo de tuits, stories y vicios como el periodismo y el porno. Pero ahí entra, salvífica, la literatura.

Hace unos años, justo antes de comenzar aquel viaje a Cuba, perdí mi smartphone en un bar de copas del madrileño barrio de Lavapiés, así que tuve que embarcarme sin teléfono. Si estuve en la isla unos 20 días, pude leer unos 13 libros (en formato electrónico, claro), y eso que durante esas semanas no dejé de visitar los cayos, de hablar con cubanos de eso que se hyabla siempre en Cuba, de comer frijoles y de coger almendrones para ir de un sitio a otro. Fue la magia lectora que sucede cuando intersecan el tiempo libre y la ausencia de distracciones digitales. Por cierto, para no verme imbuido de la propaganda del Régimen, dejarme barba y echarme a la sierra Maestra, utilicé algunas lecturas antagónicas y delirantes a modo de antídoto: Memoria del comunismo, de Federico Jiménez Losantos, y España vertebrada, el libro entrevista en el que Fernando Sánchez Dragó, recientemente fallecido, a la vez apadrina y vacila a un dócil Santiago Abascal.

El verano es el momento en el que uno puede leer esos libros que nunca leería el resto del año, como si las vacaciones significasen un tiempo de vida extra, un sidecar existencial en el que pudiésemos ser lo que no somos en la realidad cotidiana, disfrazarnos de otro lector, asomarnos a otros mundos (ya sea la ultraderecha o la fantasía medieval) y leer de incógnito.

Quizás en septiembre lo contemos en la oficina, pero también es posible que nunca lo hagamos, porque lo que se lee en verano se queda en el verano, como lo que sucede en Las Vegas, que ídem.

"Los lectores demandan libros que sean entretenidos; más ligeros si van a viajar mucho, más gruesos si se van a la playa", explica la legendaria librera madrileña Lola Larrumbe, de la librería madrileña Rafael Alberti, "escritores solventes, pero muchas veces prefieren que no sean demasiado densos: es verano y no estamos para que nos cuenten las penas. Hay otros que se agarran a los clásicos".

Así, la canícula es propicia para emprender grandes obras, ya sea por su tamaño, dificultad o estatus, que no es razonable abordar en días laborables. Por ejemplo, un clásico pendiente de esos que da vergüenza no haber leído, pero para el que nunca hay oportunidad en el cotidiano fluir de las novedades ineludibles, los libros del año y los fenómenos editoriales. A veces pasearse por el camping mirando los libros vecinos es como darse un paseo por lo mejor de la cultura grecolatina, sobre todo ahora que está de moda el estoicismo, sin obviar algunos chispazos de modernismo anglosajón. James Joyce en chanclas, Marco Aurelio para criptobros. Abundan las expectativas elevadas y las obras de Nietzsche, en edición baratera, tristes y abandonadas junto a esa bola de papel albal arrugado que una vez contuvo un bocata.

También se puede abordar ese tochazo que siempre da pereza, pero que podemos ir amortizando poco a poco entre chapuzón, paella y ataque de medusa; a poder ser uno en el que el estilo no sea demasiado exigente (y sea, pues, compatible con la mirada entrecerrada por el sol y el sopor del Tour de Francia) y en el que la trama (una novela histórica, una historia de espías, un romance sobrecalentado) sea sencilla y a la vez trepidante, tanto que a veces den ganas de bajar a la hamaca solo para iniciar un nuevo capítulo, ajeno a los alaridos de los niños que corretean por el borde de la piscina. Curiosamente, según la organización estadounidense Wordsrated, el grosor de los superventas publicados en EEUU entre 2011 y 2021 cayó de media 51,5 páginas (de 437,5 a 386). Un encogimiento libresco del 11,8%. Es el increible caso del best-seller menguante.

Una cosa extraña y hermosa de los libros vacacionales es el accelerado deterioro físico que sufren, como si fueran presidentes del Gobierno, los pobres obligados a trasladarse en diferentes maletas, mochilas y bolsos, siempre atravesados y requemados por el sol, azorados por el salitre y la crema solar, el agua y el constante manoseo.

Son como el retrato de Dorian Grey: se vuelven cada vez más viejos y decrépitos para que, a cambio, uno sea a cada página una persona mejor y más leída. Dependiendo, claro está, de si uno lee algo edificante o, por el contrario, se pierde en esas lecturas culpables que no revelará nunca, ni bajo la más cruel tortura. Lo que se lee en el verano, se queda en el verano.

els llibres també són per a l'estiu

HELENA GÓMEZ

Supervivents de la lectura de platja

La Vanguardia

17|8|2023

Només porta la tovallola i un llibre, no s'ha acabat d'eixugar després de l'últim bany i ja té els ulls posats en La malnada, la primera novel·la de Beatrice Salvioni. En José llegeix entre trenta i quaranta llibres cada any. "Soc un gran lector. Aprofito qualsevol moment i lloc per treure el punt de llibre". Durant els mesos d'estiu, la platja es converteix en un racó més per gaudir de la seva passió: "Agafo el bus sempre que tinc un matí o una tarda lliure i en quatre parades soc a la platja de la Barceloneta".

Al mateix tram de la platja de Sant Sebastià de Barcelona, a pocs metres d'en José, hi ha la Kate amb el clàssic de Tolstoi, Anna Karènina, en la versió menys clàssica, un e-book, que és de la seva mare. Va venir fa tres dies des de Praga i està de vacances a Barcelona amb la família. Però amb la calor d'aquests dies no li ve de gust recórrer la ciutat i aprofita per venir sola a la platja. "Així també em deslliuro de la família una estona". No és una gran lectora i no li han cridat mai l'atenció els clàssics, però va arribar a Tolstoi perquè li va agradar l'adaptació cinematogràfica de Joe Wright. "Potser quan l'acabi busco un altre clàssic rus".

En José i la Kate són dos lectors supervivents amb hàbits diferents, però que estan units per un mateix espai: la platja. No és un escenari del tot còmode per llegir. La massificació turística i els sorolls (els altaveus que cada vegada són més potents i la música que s'arriba a escoltar al llarg de tota la vora del mar) no hi ajuden. Tot i això, solitaris i discrets, estan plenament concentrats en la lectura, aliens a tot el que passa al seu voltant. No són pas els únics, però a simple vista costa de trobar algú, assegut o estirat, amb un llibre a les platges de la costa de Barcelona aquests dies.

Les poques portades dels llibres que descansen sobre les tovalloles o resisteixen les diferents doblegades a les mans dels banyistes són fàcils de reconèixer perquè fa mesos que acaparen els aparadors de les grans superfícies llibreteres. Una de les autores més repetides a la platja de Mataró és Elísabet Benavent.

L'Arlet, de 17 anys, és una de les fans de l'autora valenciana. Aquest matí ha vingut tota sola amb la motxilla Eastpack de color gris fosc, tirada ara sobre la sorra. De bocaterrosa a la tovallola, amb el cabell encara mullat del bany, llegeix Todas esas cosas que te diré mañana. "A l'estiu m'agrada llegir novel·les romàntiques". La relaxa el so del mar i la platja és el seu lloc preferit per llegir, però "cal venir aviat perquè si no després és complicat concentrar-se quan s'omple de gent". Sol venir amb una amiga, que ara està de vacances, i per això avui ha vingut sola.

Què és millor per anar a la platja, una novetat o un supervendes? "Es podria fer una primera classificació molt senzilla de dos tipus de lectors", explica la Neus, llibretera de La Central del carrer Mallorca. "D'una banda, els que aprofiten el temps, que no tenen durant l'any, per posar-se de ple en un gran clàssic o posar-se al dia amb les novetats, i un segon grup que ve a la recerca de lectures més fresques, amenes i divertides per evadir-se i descansar la ment aquests mesos".

Per al segon grup de lectors, les novel·les policíaques o thrillers són el gènere més efectiu i demandat. Enganxen amb facilitat qui les llegeix i l’allunyen per una estona dels problemes quotidians. A la platja de Mataró, hi ha la Cristina, també sola, que llegeix El guardià invisible de Dolores Redondo. Aprofita l’estiu per desconnectar amb alguna novel·la, perquè durant l’any pràcticament només llegeix llibres sobre educació. “És el que té ser professora”, diu de broma. Encara li queda la meitat de l’agost i ja està acabant la novel·la de Redondo: “Quan l’acabi tornaré a la llibreria a buscar un altre llibre seu per a la resta de les vacances”.

“Lectors d’estiu”. És el nom que algunes editorials donen a aquest tipus de lector i ho confirma Eva Romero, directora de l’àrea de Llibres de Butxaca del Grup Planeta. Conscients d’això, les editorials, revistes, diaris i llibreries publiquen a les xarxes llistes de llibres, l’anomenat màrqueting estacional. El famós web Goodreads, una plataforma que permet deixar ressenyes sobre lectures, ofereix una guia anual de recomanacions per a aquesta estació. Es poden trobar, per exemple, categories segons l’estat d’ànim, com ara Sad girl summer, per als més malenconiosos.

Silvia Sesé, directora de l’editorial Anagrama, afegeix que “són mesos realment propicis per a les lectures pendents, per a les recomanacions i també per a les trobades fortuïtes”. Viena Edicions facilita que aquests descobriments tinguin lloc des de ja fa un temps amb la famosa col·lecció Petits Plaers, definida per ells com “una selecció de novel·les breus dels grans autors de la literatura universal per als lectors amb poc temps”.

És, doncs, l’escassetat de temps lliure el que entorpeix la lectura actualment? Sens dubte, és la resposta que dona la gran majoria de lectors de platja entrevistats. Les xifres recollides al Baròmetre d’Hàbits de Lectura i Compra de Llibres a Espanya del 2022 assenyalen la falta de temps com la principal causa per la qual la població no llegeixi més. Segurament, en el cas de la platja, tampoc no hi ajuda el sorollós ambient i les múltiples distraccions. Els que llegeixen tenen la força de voluntat dels supervivents.

productes de temporada

MyBookmark

nits de juliol a l'ateneu

Cartell d'Aina Bonet Bohigas

Nits de juliol a l'Ateneu

surfin usa (amb el permís dels beach boys)

«La fotografía más famosa entre las pertenecientes a la colección de la biblioteca [Los Angeles Public Library] es la de un elefante de cinco años llamado Bimbo Jr. montado en una tabla de surf. La instantánea fue publicada en Los Angeles Herald en 1962. Según el pie de foto, Bimbo Jr. tenía la «rara distinción de ser el elefante más joven en lograr semejante hito», un pie de foto de lo más peculiar que implicaba que otros elefantes hacían surf también, y que lo llamativo en Bimbo había sido su juventud.

[...] La mayoría de los tres millones cuatrocientas mil fotos de la colección de la biblioteca llegaron allí en formato físico. Todos los días se escanean unas cuantas más y se cuelgan en Internet, donde es posible buscarlas mediante palabra clave o descripciones...».

Susan Orlean. La Biblioteca en llamas: historia de un millón de libros quemados y del hombre que encendió la cerilla. Traducció de Juan Trejo. Temas de hoy, 2019. P. 118.

Tessa: Photos and Digital Collections. LAPL.

dostoievski no és per a l'estiu

Los Libros en The New Yorker: la literatura en viñetas. Libros del Asteroide, 2014.

Bibliomanías: taras, neuras y tics de quienes leen con locura.
Laura Pacheco (il·lustracions); Andrés de la Casa-Huertas (text). Pepitas, 2019.

les biblioteques d'estiu

JORDI PUNTÍ
Les biblioteques d'estiu
elPeriódico
24|8|2018

¿Què ocorre amb els llibres d’estiu quan arriba l’hivern? ¿On van a parar aquestes il·lusions abandonades a mig camí? Em temo que aquesta és una història trista. Quan comença l’estiu, l’impuls de molts lectors és triar un llibre conforme amb tot un període de vacances, que respongui a les expectatives de llibertat continuada. Confiats, es decideixen per una novel·la llarga, un best-seller, una trilogia egípcia, aquell clàssic que fa anys que els recomanen... Com els salmons que remunten el riu, sempre n’hi ha alguns que no arriben al final i queden encallats a l’inici de setembre, potser d’octubre. La millor mostra d’aquesta selecció natural són les biblioteques dels hotels, cementiris d’elefants amb diversos centenars d’‘ombres de Grey’, detectius nòrdics i, com canten Manel, “intrigues vaticanes de final inesperat”.

Després hi ha el purgatori de les segones residències, els apartaments a la platja, la casa dels avis en un poble del Ripollès o del Matarranya. Tots amb les lleixes amb quatre llibres d’estius passats, convençuts de crear la il·lusió d’una biblioteca que ens salvaria en cas de tempesta, una nit sense electricitat. Són aquestes altres lectures d’estiu les que demanen una nova oportunitat. Les intrigues crues d’Eric Ambler (‘La Màscara de Dimitrios’) o l’erotisme alegre de Joao Ubaldo Ribeiro (‘La casa de los budas dichosos’), per exemple. Aquest any he retrobat en una d’aquestes cases ‘El amante sin domicilio fijo’, de Carlo Fruttero i Franco Lucentini (Seix Barral, 1988), i l’he tornat a llegir. Fruttero i Lucentini eren dos savis que escrivien a quatre mans i van tenir el seu moment de glòria als anys 80, sobretot amb ‘La mujer del domingo’. La seva barreja de periodisme i d’història, i una mirada irònica i alhora sentimental sobre la societat italiana, es concretava en aquest cas en una novel·la que parlava de la decadència de Venècia en mans del turisme, a través dels ulls d’un guia turístic i una experta en art antic que busca tresors en antics palaus. Després de tres dècades, la mirada crítica sobre Venècia també ens parla del present turístic a mig món.

lectors d'estiu

«Aquests dies busco llocs per anar de vacances mentre no para d’entrar a la llibreria gent que ja ha trobat el seu i ha decidit omplir de llibres l’últim espai buit que els deu quedar a la maleta.

Els lectors que busquen llibres per a l’estiu em provoquen un bon rotllo insuperable. Fa goig veure amb quina decisió agafen bons totxos sabent que els esperen tot de dies buits d’obligacions en què podran dedicar-se a allò que més vulguin.

Al juliol la llibreria és una festa perquè és el mes en què La trilogia de Deptford de Robertson Davies, Sota el volcà de Malcolm Lowry i Vida privada de Josep Maria de Sagarra, no fan por, ni per espai ni per temps, perquè una maleta sempre és més gran que una bossa de mà i un viatge en tren sempre és més llarg que un trajecte en metro. També és una festa perquè molts clients vénen verges, amb el cap net. Ni saben ni els importa quina és l’última novetat, ni recorden quin ha estat el llibre del qual tothom parlava aquest curs. Fa mesos que no s’empassen cap campanya publicitària, perquè un cop passat Sant Jordi no hi ha llançaments salvatges d’aquells que omplen marquesines i espais mediàtics falsament culturals. Són gent que ve amb referències ben covades al cap, no amb llampecs d’última moda que vés a saber on seran demà. Per això al juliol es venen clàssics i llibres d’escriptors ja coneguts que els lectors volen continuar llegint. 

S’observen dues actituds dominants entre els clients del juliol: hi ha qui es pren el seu temps voltant, remenant i fent ‘ah!’ a cada llibre que recorden que volien llegir i hi ha qui s'apropa directament als llibreters i ens demana per un llibre que ens hagi impactat, a cegues, sense saber qui som ni què ens agrada. Només saben que hem llegit i que sabrem recomanar.

Aquest món s’aguanta per aquests lectors de juliol. No necessiten campanyes de lectura ni ningú que els digui què han de fer. Amb ells no colen els prefabricats pseudoliteraris ni les llibreries sense criteri. Es juguen el temps propi cada cop que poden posar-se a llegir i si algú se’ls espatlla –sigui escriptor, editor o llibreter-, estigueu ben segurs que canviaran de referent, que no tornaran a venir».

Isabel Sucunza. Lectors d'estiu. La llança. 9|7|2017.

dies d'agost

Peter Orlovsky (esquerra), Jack Kerouac i William S Burroughs (cos a sorra),
 en una platja de Tànger, 1957.

CRÓNICAS DEL CALOR
El agosto de los escritores

Quizá todos los veranos se parezcan, con su mezcla de guerra, paz, silencio, playa, viajes, felicidad, hastío

JUAN TALLÓN
El País
20 AGO 2016

¿Cómo era la vida en agosto hace cincuenta años, y hace cien, y en el siglo de León Tolstoi? Quizá todos los agostos se parezcan, con su mezcla de guerra, paz, silencio, playa, viajes, felicidad, hastío. Tolstoi anota en sus diarios, el 12 de agosto de 1854, que ese día empezó la mañana bien, trabajó un poco, pero por la tarde… "Dios, ¿no voy a reformarme nunca? Perdí en el juego lo que me quedaba de dinero y 3.000 rublos que no pude pagar. Mañana venderé mi caballo". En otro universo, y en otro siglo, Virginia Woolf hablaba de agosto de 1927 como el año de los días felices en los que aprendió a conducir y "el coche está resultando la alegría de nuestras vidas, una vida adicional, libre, móvil y airada".

Hay años, o vidas, en las que ante agosto nada posee gravedad bastante. "Alemania ha declarado la guerra a Rusia. Por la tarde, Escuela de Natación", escribe Franz Kafka en una de las entradas más citadas de sus diarios, en agosto de 1914. Por contra, hay existencias que en ese mes se vuelven gravísimas. Insensible al consuelo, Alejandra Pizarnik registró en una nota del 25 de agosto de 1962, durante su estancia en Saint-Tropez que "sé perfectamente que si no me suicido pronto, me daré a la bebida".

En 1959, Gil de Biedma pasó el 10 de agosto con Ángel González en Miraflores, donde visitaron a Vicente Aleixandre. "Día agradable, pero de mucho alcohol", escribe, resumiendo una estampa típica del verano. En otro gesto propiamente estival, Josep Pla paseaba en 1918 por Canadell cuando observó a cuatro muchachos agujereando las paredes de las casetas de la playa para ver cómo las señoritas se desnudaban a la hora del baño. "Siempre hace gracia contrastar, sobre la piedra de toque de la realidad, los tópicos escolares".

Siguiendo la costa, hacia el sur, se llega a Palamós. Allí pasó varios meses de 1962 Truman Capote, trabajando en A sangre fría. En una de sus postales a Marie Deway, con fecha de 8 de agosto, daba cuenta de la "gran aventura" que había vivido el día anterior, cuando "un incendio forestal quemó la finca de al lado y casi nos engulló". Lo único que cogió antes de salir corriendo fue el manuscrito de la novela.

Los viajes para trabajar son consustanciales al verano. En una conferencia de 1932, Federico García Lorca contaba cómo tres años antes llegó el mes de agosto "y con el calor estilo ecijano" que asolaba Nueva York decidió marcharse al campo, a Edem Mills, donde dos niños "con paciencia me enseñaron la lista de los presidentes de Norteamérica". Tras su periplo por Cuba, llegaron también a Nueva York Juan Ramón Jiménez y Zenobia Camprubí. Esta glosa en sus diarios, el 10 de agosto de 1939, que pasaron la mañana en el Museo de Arte Moderno. "El cuadro de Picasso, El perro y el hombre, de su período azul, me embelesó. […] El Gala de Dalí, espléndido".

En Descubrimientos, al llegar agosto Clarice Lispector improvisa preguntas para un cuaderno escolar. ¿Cuál es la cosa más antiguo del mundo? "Podría decirse que Dios". ¿Y la más bella? "El instante de inspiración". ¿La más grande? "El amor". ¿La más constante? "El miedo". "¿Y lo más fácil de hacer? Existir, después de que se pasa el miedo".

A veces agosto es un mes de espera. En sus notas de 1965, Ricardo Piglia relata cómo pasó un domingo preso en una comisaría. Había ido a un concierto de Mercedes Sosa, "estábamos un poco borrachos y de pronto, al salir, empezamos a pelear con un grupo de provincianos". Fue en Buenos Aires. En la misma ciudad, en 1951, Julio Cortázar se sentó a escribir una carta a Edith Aron para anunciarle que regresaba a Francia y que le gustaría verla. "No sé si se acuerda todavía del largo, flaco, feo y aburrido compañero que usted aceptó para pasear algunas veces por París para ir a escuchar a Bach". Lo espera una ciudad eterna, floreciente, distinta a la que paseaba Gaziel en 1914, en plena Gran Guerra, con los museos, las salas de conferencias y los teatros cerrados. "Los editores y libreros también han clausurado oficinas y tiendas, con unos rótulos que dicen: À cause de la mobilisation", escribe en Diario de un estudiante.

Hay tantas imágenes de París en agosto como escritores. En 1967, Paul Auster acababa de llegar a la ciudad, donde descubre el placer de fumar Parisiennes y salir temprano a la calle para tomar café con los trabajadores, el vendedor de hielo, el basurero… "Lo único curioso es que esos hombres –destaca en Informe de interior– en lugar de tomar café trasiegan toda clase de exóticas bebidas alcohólicas".

relectures d'estiu

«Cada any que passa em fa més ràbia el concepte de «lectura d’estiu», amb el seu aire de lleugeresa despreocupada, que recluta llibres distrets, refrescants, per desconnectar i, si pot ser, molt llargs. Després hi ha més d’un lector ocasional que arriba a la tardor sense haver passat del tercer capítol i, entre excuses, abandona el llibre com si fos un gos que ha sortit massa tabalot i exigent. Ell mai no ho faria, em dic, però de fet tant me fa: al capdavall aquesta mena de lectors també fan viure el món editorial. Llavors m’adono que en el fons seria més lògic que parléssim de les relectures d’estiu. Trobo que el caràcter cíclic de les estacions i la repetició d’uns costums o rituals conviden a la relectura, al retrobament –un cop l’any– d’un llibre estimat.

Però ¿com haurien de ser aquestes relectures? Fa uns dies Enrique Vila-Matas recordava en aquestes pàgines el centenari del naixement de Natalia Ginzburg, i la connectava amb dues autores d’una obra personalíssima i que no envelleix: Marguerite Duras i Patricia Highsmith. Totes tres, em sembla, són exemples ideals de relectura i retorn a un món propi, ja sigui a través d’un mateix títol cada any o d’una altra obra que n’ampliï la geografia literària. Ara fa dos anys vaig rellegir 'Les veus del vespre', de Natalia Ginzburg, amb gran entusiasme, i estic segur que tornar a 'Lèxic familiar' o 'Les petites virtuts' em faria sentir que d’alguna manera estic rellegint tota la seva obra. Ara mateix se m’acut una altra escriptora que podria completar aquesta tria: Muriel Spark. La reedició en català, tants anys després, de 'La plenitud de la senyoreta Brodie' (Labreu) és potser el millor camí per reviure el seu estil, aquesta tria minuciosa de cada paraula que sovint la porta a jugar amb sobreentesos i provocacions morals, una combinació explosiva.

Ginzburg, Duras, Highsmith, Spark. Com que els seus llibres solen ser més o menys breus, totes quatre són relectures perfectes per a l’estiu. Com qui torna al poble de vacances i recupera les amistats de temporada, t’esperen i t’acullen i et fan entendre un any més que ets tu qui ha canviat, i no pas elles.»

Jordi Puntí. Relectures d'estiu. El Periódico. 15|7|2016.