me'n recordo (I)

«La memòria obsessiva pels llibres que he llegit: recordo on els he llegit, què feia en el període en què els llegia, amb qui en parlava. Quan torno a agafar un llibre del prestatge, de vegades n'hi ha prou amb la coberta, o bé les paraules que recordo, i reprenc un estat d'ànim i un temps precís, nítid, sempre, o quasi sempre. Per exemple, Anna Karenina va fer inoblidable una clariana de ciment en un jardinet arran de carrer, perquè era una estranya primavera i jo me n'hi anava totes les tardes, en acabat de dinar, a veure si en Vronskij s'atreviria a dir a l'Anna que no s'havien de veure més. Així com un viatge de tornada amb vaixell, de Tunísia, està imprès a les pàgines d'un llibre potser insignificant, però que em va agradar molt, The Goddes Abides de Pearl S. Buck, que m'havia prestat un company de viatge perquè m'havia acabat tots els llibres. No m'hauria de passar mai, perquè sempre procuro endur-me un nombre de llibres desproporcionat, a les vacances, però alguna vegada no he calculat bé i m'he posat a buscar per quioscos desproveïts a la recerca d'alguna lectura (i és una recerca apassionant, sempre trobes coses).

Recordo que unes setmanes després de llegir Tendra és la nit de Fitzgerald, vaig anar a París i, en sortir de l'estació, vaig veure un cartell publicitari enorme que deia amb grans lletres tendre est la nuit, a propòsit d'uns edredons molt suaus. París era una festa, d'Ernest Hemingway, llegit precisament a París. Un muret davant de la casa a la costa on m'estirava a llegir Tròpic de Càncer, de Henry Miller, mentre tenia la consciència que no llegiria mai un llibre tan decisiu. Proust el vaig llegir a l'escriptori, com si estigués estudiant per un examen, i subratllava amb tanta força que els meus volums estan molt inflats. Els dos primers llibres que vaig llegir a la primera casa de Roma van ser L'escuma dels dies, de Boris Vian, i L'estepa, de Txékhov. I una edició elegant del Decameró, de Bocaccio, la vaig llegir en una oficina de Nàpols on treballava, cada vegada que tenia cinc minuts de pausa.»

 

Francesco Piccolo. Moments d'inadvertida felicitat. Traducció d'Oriol Vaqué i Sánchez. Univers, 2020. P. 57-59.