pau en la guerra

 

DANIEL FERNÁNDEZ 

Pau en la guerra 

La Vanguardia 

21|4|2024  

La gnomologia no és l'estudi dels gnoms, sinó que designa tant una recopilació d'aforismes com el saber i l'erudició d'aquells a qui els agrada parlar amb màximes, citacions i frases cèlebres. Una cosa que, gràcies a internet, ara és molt més estesa i habitual del que ho havia estat en el passat, quan calia llegir llibres per espigolar citacions citables. No s'ha de confondre, per cert, amb la paremiologia, que és la disciplina que estudia els refranys i proverbis. I una vegada que he pujat al carro daurat de la pedanteria i que us he encolomat dues paraules poc usuals, ve el perquè. I és que pretenc explicar-vos un apòleg, és a dir, una cosa entre la gnomologia i la paremiologia. Una història amb la seva lliçó, vaja.

El nostre protagonista és sir Winston Churchill, recurs imperible de qualsevol orador mandrós i font inesgotable, juntament amb Oscar Wilde, d'aforismes diversos. Avís per a navegants: l'anècdota probablement és apòcrifa i diversos rastrejadors experts en l'obra de Churchill la donen per falsa però...el cas és que és massa bona per obviar-la. Resumim: són els anys del Blitz i les bombes alemanyes cauen sobre Londres mentre Churchill està al capdavant de la nació com a primer ministre durant la Segona Guerra Mundial. Ha de despatxar amb el seu chancellor of the Exchequer (Churchill mateix ho havia estat entre el 1924 i el 1929) i aquest li diu que, per sufragar la despesa i esforç de la guerra, s'estudia tancar museus, biblioteques, teatres, sales de concerts, etcètera. És a dir, clausurar per força major la cultura del país. Churchill mira fixament al seu encarregat de la hisenda pública i li diu: "Aleshores, per què combatem?".

Hi ha motius històrics, encara que no hi hagi cap rastre d'aquest assumpte en l'obra escrita de qui arribaria a ser premi Nobel de Literatura (sí hi cabien molts i diversos Churchill en aquella còrpora) per donar per bona l'anècdota, ja que sí que se sap que el primer ministre es va negar a tancar la National Gallery i traslladar-ne les pintures. Es va estimar més que la gent pogués continuar veient quadres entre els bombardejos. I hi ha fotos meravelloses no només de les proteccions amb sacs de sorra, sinó també de ciutadans visitant les sales enmig de la guerra. Pau en la guerra. I la cultura i l'orgull d'una manera de viure com una altra forma de resistència. Very british, indeed!

A mi, en aquests temps en què els tambors de la guerra tornen a retronar amb una força que ja podeu riure-us de Calanda, em sembla especialment oportuna la resposta de sir Winston, que tant de bo digués de veritat i si és possible mentre es fumava un dels seus cèlebres cigars. La lliçó òbvia és que si descuidem la nostra cultura perdem la nostra identitat i fins i tot els motius pels quals una nació és una comunitat de gent.

He cregut oportú explicar-los aquesta història just avui, diumenge ja en vigílies de Sant Jordi, que per molts motius em sembla la millor festa de Catalunya i la que ofereix el nostre millor perfil. Un dia de llibres i roses amb els carrers i places a vessar de persones que se senten part d'una jornada especial i cívica. Els orígens de la festa són molt recents i menys místics del que de vegades s'explica, però el resultat és una ciutadania diversa però unida, que se sent a gust en aquesta pau enmig del xoc polític i que gaudeix del que veu quan es mira al mirall. La cultura, la convivència, continuen sent paraules majors. I ens fan, si no millors, sí mes lliures.