temps per llegir

LLUCIA RAMIS
Temps per llegir
La Vanguardia
19|4|2024

Ho diuen amb una barreja de tristesa i de culpa: "Ja no llegeixo tant com abans". Els agradaria fer-ho. De fet tenen la determinació d'aconseguir-ho més endavant: quan els nins siguin grans, quan hagin acabat el projecte que tenen entre mans, quan no vagin tan atabalats de feina, potser a l'estiu. Però és que en arribar a casa seva només els ve de gust veure un capítol d'alguna cosa i desconnectar; només volen enganxar-se a les ximpleries que surten al mòbil, per no pensar. Tret d'aquestes dates (Sant Jordi és el 8-M dels llibres), als mitjans es parla de cinema i de sèries més que de literatura; bé, sobretot s'hi parla de futbol.

No creuen que aquest sigui el problema. Compren llibres habitualment. Es van amuntegant a la tauleta de nit, en una pila de lectures pendents que creix amb la tristesa i la culpa. Gairebé sempre se'ls tanquen els ulls en l'intent, al cap d'unes pàgines, perquè els venç la son. O consulten a internet qualque cosa referida al que estan llegint, i llavors es queden enganxats a la pantalla. Això em diuen. Amics meus, familiars, persones que entrevist, companys de professió o que decidiren dedicar-se a l'edició precisament per llegir. Gent que llegia molt, apassionada per la literatura i el coneixement, i que ara nota com l'hàbit se'ls atrofia. No es poden concentrar, els costa mantenir l'atenció, han d'esforçar-se per acabar un article, per exemple aquest.

A més, quan llegeixen, els inquieta la sensació que haurien de fer una altra cosa. Ja no es deixen endur. Perquè hi ha una bugada a punt, o unes factures per enviar, o un lliurament inajornable, l'avís d'un nou missatge, correus electrònics per contestar o comentaris a Twitter que no poden quedar sense resposta; mil coses en les quals ocupar-se, o directament preocupacions, que impedeixen que el text t'arrossegui a una altra banda. A Después del trabajo, publicat per Caja Negra, la filòsofa Helen Hester apunta que hem interioritzat que si no feim alguna cosa productiva, perdem el temps; quan, en realitat, hauríem de dedicar més temps a implicar-nos en allò que té sentit per a nosaltres. Al capdavall, el temps és vida. O dit d'altra manera: la vida està determinada pel temps.

Afegim-hi el fet que formam part de la cèlebre "societat del cansament", encunyada per Byung-Chul Han (Herder), i que patim aquella "malaltia de l'esperit" que investigà Johann Hari a El valor de la atención (Península). Ell creia que el problema era la tecnologia, que no para de distreure'ns i interrompre'ns. Però l'alimentació, la contaminació, la cultura laboral, l'educació escolar també alteren la capacitat de concentrar-se. I de pensar.

Des de la política fins a les emocions més íntimes, des d'un tuit fins a les mesures contra la sequera, tot sembla respondre a un impuls reactiu i irreflexiu al qual no se li ha donat prou temps; per tant, immadur. Quan llegeixes, el temps s'expandeix. No és casualitat que el programa d'Anna Guitart es digui Tot el temps del món. Perquè llegir et transporta a segles de distància. I perquè el temps de lectura és temps dedicat a un mateix.

La setmana que ve és Sant Jordi i es vendran molts llibres que no es llegiran mai. Alguns formaran part d'aquelles piles pendents per quan els fills ja siguin grans, o no hi hagi tanta feina ni tanta fatiga; per quan el temps lliure ho sigui realment. Però, com qualsevol altra llibertat, aquesta també cal conquerir-la. No ve donada. Encara menys si ens resignam, i no ens permetem prioritzar-la.