eudora welty, l'autora discreta

XÈNIA BUSSÉ
Eudora Welty, l'autora discreta
elMón
17|8|2016

D’entre tots els anomenats «escriptors del sud» dels Estats Units, Eudora Welty (1909-2001) en seria la més discreta.  Aquesta dona prima que veiem a les fotografies, tant de jove com ja gran, ens mira amb uns ulls clars, rodons i grossos, somrients. D’ella són alguns dels contes més valorats de la literatura nord-americana del segle XX i novel.les com «La filla de l’optimista» (Edicions 62), que va ser premi Pulitzer l’any 1973. Al sud, és una autora estimadíssima.

Welty va viure tota la seva vida a la seva casa familiar de Jackson, a Mississippi. La seva mare, Chestina, mestra i gran lectora, un cop va tenir l’acudit d’entrar a una casa en flames només per salvar una col.lecció de llibres de Dickens. A «La filla de l’optimista», Laurel, la protagonista, llegeix Dickens en veu alta a son pare que s’està recuperant d’una operació als ulls… Per la mare de Welty, igual que per ella mateixa, l’escriptura i el seu aprenentatge només podien provenir d’una lectura devota i apassionada: al seu assaig «On writing», Welty va escriure «De fet, aprendre a escriure forma part de l’aprenentatge de llegir. Pel que jo sé, escriure arriba per una gran devoció a la lectura». 

De jove, Welty va ser tres anys a la universitat de Madison i un a la de Colúmbia-NY per estudiar publicitat —sense dubte un peatge familiar per poder estudiar literatura— però va haver de tornar a casa per posar-se a treballar i ajudar la família després de la mort del seu pare. Welty va començar a fer de publicista, periodista i fotògrafa.

La publicació del seu primer conte «Death of a Traveling Salesman» en la revista literària «Manuscript» va coincidir amb l’exposició de fotografies que havia anat fent en viatges pel Mississippi rural a Nova York, l’any 1936. A aquest relat en van seguir uns quants més, que van anar publicant-se a diverses revistes, inclosa The New Yorker. Llavors, la Welty ja havia decidit que  ho deixava tot per posar-se només a escriure. El seu primer llibre de relats «A Courtain of Green» va aparèixer el 1941 i els reconeixements van començar a ploure. En aquest llibre, Welty retratava diversos personatges afro-americans, que, segons la Nobel Toni Morrison «no eren descrits des del típic punt de vista paternalista de l’home blanc envers la gent de raça negra». 

Gràcies a una beca Guggenheim, Welty va viatjar per Europa entre 1949 i inicis dels 50: Anglaterra, Irlanda, França i Alemanya. Va estar-se un temps a Oxford. 

Després de la seva estada europea, Welty va tornar un cop més a Jackson per fer-se càrrec de la seva mare, ja gran i malalta, i dels seus germans. 

Welty deia que la seva feina com a fotògrafa li havia ensenyat a fixar-se en l’espai i en el temps quan s’havia de posar a escriure. El «clic» de la càmera atrapava un lloc i un moment i Welty anava darrere d’això, quan escrivia. La càmera l’obligava a observar i mirar i va acostumar-se a fer-ho tant si era a través d’una lent com a ull nu. Les històries de l’autora parlen sempre de relacions humanes, d’encontres i abandonaments, amors, famílies, amics. En el seu llibre «The Golden Apples», Welty retrata una colla de personatges a través de diversos relats sense que el resultat final sigui una novel.la, solament «moments» en les seves vides, clics de càmera. Quan narrava, mostrava els seus personatges enredats en totes les peripècies humanes, però mai pretenia resoldre-les. Aquesta capacitat de revelar més que no pas d’explicar el misteri de l’ànima humana va ser el que va moure el també escriptor Richard Ford cap a l’obra d’Eudora Welty. 

Quan Eudora tenia uns 60 anys va començar a cartejar-se amb Ross MacDonald, autor exitós de novel.la negra. Tot havia començat per l’admiració de Welty pel detectiu Lew Archer, el protagonista de les històries més famoses de MacDonald. (Lew Archer es va convertir en Lew Harper al cinema i Paul Newman va ser l’encarregat de donar-li vida, recordeu?) La seva amistat epistolar va ser realment llarguíssima i substanciosa i només va trencar-se quan l’Alzheimer de MacDonald ho va fer impossible. Welty va sobreviure el seu amic 18 anys.

La crítica i la premsa sempre van valorar el treball de Welty però insistien en voler xafardejar en la seva vida privada, de la qual Welty no en deia ni mitja paraula. Una dona totalment lliure i totalment sola era xocant, a l’època. Quan li demanaven perquè no es casava, Welty sempre deia «no s’han donat les circumstàncies». I insistia tothom que volia aprofundir en la seva personalitat: «Llegiu-me. Tot el que cal saber de mi és als meus llibres».