«El volum més popular de la biblioteca pública era el diccionari mèdic. S'havia de demanar. El tenien en una vitrina tancada amb clau. Els usuaris es tossien dins la mà, intentant no fer cara d'estar preocupats per la seva salut. Com si els problemes que tenien no fossin prou evidents. Llagues plenes de líquid, xiuxiuejos amb veu ronca, cames inflades, la pell tota clapejada. Una dona que va estar venint tot l'hivern tenia alguna cosa al nas: un forat; se li estava consumint. Del nas, l'afecció li va passar a l'ull. L'altre ull —el que podies mirar— espurnejava i brillava ple de secrets confidencials. Al final va començar a portar un embenat. Allò era excessiu. No podies evitar preguntar-te què devia amagar la bena, si era encara pitjor. Lepra? La primera cosa que se'm va acudir. El nostre vocabulari del patiment és realment limitat. Potser era per això que aquelles persones volien educar-se.
Però pots comptar per a què els servia. Per fer saltar totes les alarmes, suscitar angoixes noves, pors més fondes. El diccionari mèdic tornava al taulell sense comentaris. La senyoreta Rose, la bibliotecària referencista, agafava aquell llibrot contaminat i ple de gèrmens i el tornava a guardar tancat amb clau. El guardava i, tot seguit —no podia evitar-ho, amable com era, amb aquella veu forta i aspra i els talons sorollosos—, trotava directament cap al lavabo i es fregava les mans amb sabó verd...»
Bette Howland. «Serveis públics». A: Mar en calma i viatge feliç. Traducció d'Alba Dedeu. La segona perifèria, 2024.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada