els fruits estranys

VÍCTOR GARCÍA TUR
′Els arbres’, de Percival Everett: Els fruits estranys
Quadern | El País
29|7|2023

Es pot escriure sobre linxaments racistes als Estats Units d’Amèrica i fer que el lector rigui malgrat tot?

Percival Everett ha escrit una tal novel·la, còmica, sí, amb tanta mala bava com sentit de la justícia. Té un títol entre parc i poètic, Els arbres, perquè abans de llegir-la no endevinem si tenim a les mans una comèdia o un drama. En tot cas, evocar els arbres al títol és un eufemisme ben tràgic: ha de recordar-nos allò que cantava Billie Holliday a Strange Fruit, i que també era un eufemisme, una metàfora terrible, per referir-se a un cos enforcat d’un arbre.

Quina mena de crim ho posa tot en marxa? Un de ben teatral: un home caucàsic apareix a la vora del cos d’un afroamericà (al blanc li han arrencat els testicles i el cadàver del negre els aferra, rigorosament, amb la mà dreta). És només el primer d’una llarga sèrie d’assassinats que, amb el mateix modus operandi, la policia local no és capaç de resoldre. Als blancs de Money els entra el cangueli, és clar. L’MBI (l’FBI de l’estat de Mississipi) hi destina dos agents especials, negres, perquè en treguin l’entrellat. L’FBI (el de tota la vida) hi envia la seva agent, també negra. La narració està en mans del diàleg trepidant, avança amb la urgència d’una novel·la policial, amb el suport del sentit de l’humor d’Everett.

Però les coses no són el que semblen: sembla una novel·la divertidíssima fins que, a la pàgina 50, rebem el primer toc d’atenció en saber que el personatge de Mama Z (sí, té un nom de pel·li sobre zombis vodú, i ja és la idea) porta un arxiu completíssim de tots els linxaments, des del 1913, des de l’assassinat de son pare, de fet... Llegir la llista posa la pell de gallina. I si bé és cert que la narració recupera la comicitat, el fons tètric, i el sentit de denúncia que justifica el text, ja no ens abandonarà.

Amb Els arbres, Everett comet un acte de justícia, perquè acusa la persistència del racisme en la història dels EUA. Veu la violència racista (els assassinats per part de la policia inclosos) com una guerra encoberta i sostinguda contra la població. El més esgarrifós d’Els arbres és copsar que el racisme no és un afer del sud, sinó un assumpte, lletgíssim, que taca tota la geografia. Conyetes a part, la novel·la és una lliçó d’història (alguns hi llegim per primera vegada que la violència racista també va ser descarnada amb els asiodescendents).

Com a Maleïts malparits de Quentin Tarantino, on la ficció satisfà la venjança de la comunitat jueva (Hollywood i el seu cinema és presentat com una legítima vendetta hebrea), aquí la ficció és una venjança (la literatura fa el que bonament pot) contra els crims comesos i els que encara es cometen.

Els arbres és un altre pas de rosca en la tradició literària del gòtic del sud, un gir més irònic i, políticament, més incisiu. Amb les seves arts vodú ens encanta, de principi a fi, i ens interpel·la quan entenem que la pregunta que Mama Z llança a la darrera línia és, en realitat, una pregunta al lector: directa i comprometedora.

Veiem primer de tot el que aquesta novel·la magnífica deu al gènere còmic. Per tal que la sàtira nacional funcioni i sulfuri els votants de Trump, Everett se’ns endú a Mississipí, al poble de Money (sí, surt a Goo­gle Maps), una àrea deprimida que (si més no en la ficció) és plena de púrria blanca de missa, cervesa i televisió. Everett en fa una bona caricatura, tot i que demostra una certa clemència amb el personatge del xèrif; un pobre home sempre a la defensiva, hiperconscient dels defectes dels seus conveïns i de la imatge lamentable que transmeten als saberuts de les ciutats septentrionals... Per contrastar amb aquesta colla de rednecks (batejats amb els noms més originals que hom pot trobar al sud de la línia Mason-Dixon), hi ha els personatges negres, tots amb estudis o una certa educació. Algú dirà que el maniqueisme és trampós; en realitat, és un acudit a costa d’anys i panys de literatura amb Jim Crows i negres toixos plens de supersticions. És una inversió de l’estereotip. Fer humor va d’això: capgirar la norma. Per això funciona tan bé l’escena hilarant de la junta del Ku Klux Klan i les seves demandes de regeneració democràtica... L’humor (atenció al discurs de Trump, cap al final) marca bona part de la novel·la, malgrat la trama criminal que la impulsa.