billie holiday canta strange fruit

 

 

trobada amb percival everett

 

Espacio Fundación Telefónica Madrid

Con motivo de la publicación de su último libro Los árboles (De Conatus, 2023, finalista del Booker Prize 2022, Premio Bollinger Everyman Wodehouse de Literatura Cómica y Libro del año en la categoría de ficción por The Sunday Times, entre otros), recibimos en nuestro auditorio al escritor estadounidense Percival Everett, quien conversará con la escritora, periodista y crítica literaria y musical Laura Fernández sobre esta obra audaz y provocativa en la que Everett apunta directamente al racismo. 

2|6|2023

 

els fruits estranys

VÍCTOR GARCÍA TUR
′Els arbres’, de Percival Everett: Els fruits estranys
Quadern | El País
29|7|2023

Es pot escriure sobre linxaments racistes als Estats Units d’Amèrica i fer que el lector rigui malgrat tot?

Percival Everett ha escrit una tal novel·la, còmica, sí, amb tanta mala bava com sentit de la justícia. Té un títol entre parc i poètic, Els arbres, perquè abans de llegir-la no endevinem si tenim a les mans una comèdia o un drama. En tot cas, evocar els arbres al títol és un eufemisme ben tràgic: ha de recordar-nos allò que cantava Billie Holliday a Strange Fruit, i que també era un eufemisme, una metàfora terrible, per referir-se a un cos enforcat d’un arbre.

Quina mena de crim ho posa tot en marxa? Un de ben teatral: un home caucàsic apareix a la vora del cos d’un afroamericà (al blanc li han arrencat els testicles i el cadàver del negre els aferra, rigorosament, amb la mà dreta). És només el primer d’una llarga sèrie d’assassinats que, amb el mateix modus operandi, la policia local no és capaç de resoldre. Als blancs de Money els entra el cangueli, és clar. L’MBI (l’FBI de l’estat de Mississipi) hi destina dos agents especials, negres, perquè en treguin l’entrellat. L’FBI (el de tota la vida) hi envia la seva agent, també negra. La narració està en mans del diàleg trepidant, avança amb la urgència d’una novel·la policial, amb el suport del sentit de l’humor d’Everett.

Però les coses no són el que semblen: sembla una novel·la divertidíssima fins que, a la pàgina 50, rebem el primer toc d’atenció en saber que el personatge de Mama Z (sí, té un nom de pel·li sobre zombis vodú, i ja és la idea) porta un arxiu completíssim de tots els linxaments, des del 1913, des de l’assassinat de son pare, de fet... Llegir la llista posa la pell de gallina. I si bé és cert que la narració recupera la comicitat, el fons tètric, i el sentit de denúncia que justifica el text, ja no ens abandonarà.

Amb Els arbres, Everett comet un acte de justícia, perquè acusa la persistència del racisme en la història dels EUA. Veu la violència racista (els assassinats per part de la policia inclosos) com una guerra encoberta i sostinguda contra la població. El més esgarrifós d’Els arbres és copsar que el racisme no és un afer del sud, sinó un assumpte, lletgíssim, que taca tota la geografia. Conyetes a part, la novel·la és una lliçó d’història (alguns hi llegim per primera vegada que la violència racista també va ser descarnada amb els asiodescendents).

Com a Maleïts malparits de Quentin Tarantino, on la ficció satisfà la venjança de la comunitat jueva (Hollywood i el seu cinema és presentat com una legítima vendetta hebrea), aquí la ficció és una venjança (la literatura fa el que bonament pot) contra els crims comesos i els que encara es cometen.

Els arbres és un altre pas de rosca en la tradició literària del gòtic del sud, un gir més irònic i, políticament, més incisiu. Amb les seves arts vodú ens encanta, de principi a fi, i ens interpel·la quan entenem que la pregunta que Mama Z llança a la darrera línia és, en realitat, una pregunta al lector: directa i comprometedora.

Veiem primer de tot el que aquesta novel·la magnífica deu al gènere còmic. Per tal que la sàtira nacional funcioni i sulfuri els votants de Trump, Everett se’ns endú a Mississipí, al poble de Money (sí, surt a Goo­gle Maps), una àrea deprimida que (si més no en la ficció) és plena de púrria blanca de missa, cervesa i televisió. Everett en fa una bona caricatura, tot i que demostra una certa clemència amb el personatge del xèrif; un pobre home sempre a la defensiva, hiperconscient dels defectes dels seus conveïns i de la imatge lamentable que transmeten als saberuts de les ciutats septentrionals... Per contrastar amb aquesta colla de rednecks (batejats amb els noms més originals que hom pot trobar al sud de la línia Mason-Dixon), hi ha els personatges negres, tots amb estudis o una certa educació. Algú dirà que el maniqueisme és trampós; en realitat, és un acudit a costa d’anys i panys de literatura amb Jim Crows i negres toixos plens de supersticions. És una inversió de l’estereotip. Fer humor va d’això: capgirar la norma. Per això funciona tan bé l’escena hilarant de la junta del Ku Klux Klan i les seves demandes de regeneració democràtica... L’humor (atenció al discurs de Trump, cap al final) marca bona part de la novel·la, malgrat la trama criminal que la impulsa.

 

la fúria negra de percival everett

POL TORRES
La fúria negra de Percival Everett
Núvol
22|5|2023

 

Angle Editorial publica ‘Els arbres’, sàtira detectivesca on l’autor nord-americà retrata el supremacisme blanc entre l’absurditat i el terror

La petita ciutat rural de Money, Mississipí, està orgullosament situada al Deep South dels Estats Units, també conegut de manera sorneguera com Dixieland. En aquest territori profundament blanc i armat, farcit de devots de Déu i del prejudici, s’acaben de cometre una sèrie de crims inquietants: un parell de rednecks apareixen brutalment assassinats al costat del cadàver mutilat d’un home misteriós. Resulta que la comparsa dels finats és un home negre no identificat, i sempre apareix amb els testicles extirpats dels altres homes a la mà. Per a més inri, aquest àngel exterminador es volatilitza sistemàticament de la morgue sense deixar cap rastre. Dos detectius afroamericans de la policia estatal, l’Ed Morgan i en Jim Davis, són enviats a la seva gola del llop particular per investigar un cas que remet a un dels episodis més foscos i oblidats de la història racial estatunidenca.  

Vet aquí el punt de partida sinistre i juganer d’Els arbres, novel·la de Percival Everett (Gèorgia, EUA, 1956) que Angle Editorial publica ara en català amb traducció de Jordi Martín Lloret. Autor de la mordacitat i activista de la provocació, Everett ha escrit més de trenta llibres entre narrativa, relats curts i poesia, i ha guanyat nombrosos premis literaris, entre ells el PEN Club i el de l’Acadèmia de les Arts i les Lletres dels Estats Units. En aquesta novel·la, finalista del Premi Booker 2022, l’escriptor nord-americà recull l’estela del terror racial contemporani i subverteix els seus mecanismes; el resultat no és tant una denúncia social passada pel filtre del gènere com un acte de restitució moral des de l’ofensiva política.

Everett combina amb habilitat l’humor macabre, els engranatges de la novel·la policial i les històries de fantasmes amb rerefons històric. Ho fa amb un ritme vertiginós i uns diàlegs plens d’ironia corrosiva, que exploren el xoc cultural entre unes comunitats que amb prou feines dissimulen el seu antagonisme. Darrere aquest festival de sang i sàtira racial, però, s’hi amaga una història tràgica que la comunitat negra dels Estats Units considera com a fundacional: l’any 1955, un adolescent afroamericà anomenat Emmett Till va ser acusat de flirtejar amb una dona blanca, Carolyn Bryant, per la qual cosa va resultar brutalment linxat, assassinat i llançat al riu Tallahatchie. La commoció nacional per aquest crim salvatge va impulsar decisivament la lluita pels drets civils a un país que encara avui viu en un estat de tensió permanent.

A Els arbres, Everett fa una radiografia de l’Amèrica de Trump, però no des de la complexitat ni amb rigor humanista, sinó més aviat abraçant i legitimant el clixé. Al llarg de la lectura hi trobem figures força familiars: el xèrif gras i malcarat, els seus subordinats incompetents, un forense corrupte amant del Ku Klux Klan, famílies amb genealogia endogàmica o el típic dinner de carretera botit d’assaltants del Capitoli. Cal ser un mestre del funambulisme narratiu per ser capaç de compensar tal carnavalada amb un discurs radical contra la problemàtica racial, i que té a veure amb el biaix històric de la justícia estatunidenca i la indulgència dels mateixos nord-americans envers les seves pròpies transgressions. De vegades es tracta d’una qüestió purament semàntica, d’evitar subterfugis lingüístics i construir a partir de l’autoconsciència. I és per aquest motiu que Everett no dubta a denunciar el «genocidi històric» que, generacions rere generacions, la comunitat negra ha patit a mans dels seus compatriotes blancs, sigui a cops de pedra o causa de la brutalitat policial, sigui per un crim de sang o per un bitllet falsificat.

No passa gaire temps fins que l’argument principal de la novel·la s’empantanega en el fang de l’absurditat i la hipèrbole, tornant en una espècie d’autoparòdia que recorda les distopies socials del primer Chuck Palahniuk. Però si l’autor d’El club de la lluita es reia d’una masculinitat acomplexada que, davant el seu propi crepuscle, advocava per una autodestrucció tragicòmica, Everett opta per esperonar la fabulació violenta i onanista dels oprimits. Certament, la d’Els arbres és una fórmula despietada de passar comptes històrics emparant-se en el pretext de la lliure fantasia literària. Però en cap cas és un exercici il·legítim o anecdòtic, en tant que localista. Més aviat es tracta d’una empresa calculada al mil·límetre, que centra la diana en un poble que el temps i la globalització han deixat enrere, una comunitat amargada i abandonada on el progrés social només ha arribat en forma de ressentiment. D’aquestes n’hi ha moltes, al món, de tota mena de morfologies i condicions. I la caricatura literària, lluny de ser una humiliació classista, és una forma excepcional de confrontar una nació davant les seves pròpies contradiccions.

conspiranòia

MARTA MARNE

Crítica de 'Los árboles', de Percival Everett: la conspiranoia, arma humorística

elPeriódico de España
23|3|2023

Si haces una consulta rápida en cualquier buscador de internet acerca de Money, Mississippi, lo primero que encuentras son alusiones a Emmett Till, un adolescente afroamericano que fue asesinado con 14 años después de que, según los informes, coquetease con una mujer blanca casada. Esto ocurrió en 1955, y el cuerpo mutilado de Emmett fue encontrado tres días después de la denuncia en el río Tallahatchie. Su madre decidió dejar el ataúd abierto para que todo el mundo pudiese ver las atrocidades que se habían cometido con su hijo. En 2008, Carolyn Bryant, la mujer que había sufrido el supuesto acoso de Emmett, confesó en una entrevista que la acusación no era cierta, y que se sentía culpable de todo lo que su testimonio había desencadenado. 

En la vida real los cadáveres —por suerte— no tienen la oportunidad de regresar desde la tumba para vengar su muerte. Pero en la literatura todo es posible si construyes historias como lo hace Percival Everett (Georgia, 1957), escritor y profesor en la Universidad del Sur de California que ha sido reconocido con numerosos galardones y finalista del premio Booker por Los árboles (De Conatus, 2023). 

Con una trama a medio camino entre un procedimental policíaco y una historia de terror, salpicada de un humor de lo más absurdo —e incluso con un pequeño guiño a las novelas de zombis—, Everett construye Los árboles. Los descendientes de aquellos que lincharon en su momento a Emmett Till empiezan a aparecer brutalmente asesinados. Las escenas del crimen abruman por la cantidad de sangre encontrada. Lo más llamativo será que, junto a cada cuerpo de un hombre blanco, será hallado otro de un hombre negro; igual de masacrado y sosteniendo en una mano los testículos extirpados del cadáver del blanco. Una y otra vez, en escenarios prácticamente idénticos. Y, por si todo esto fuera poco, el cadáver del hombre negro desaparecerá de la morgue y reaparecerá en la siguiente escena del crimen como si se hubiese levantado por su propio pie.

Tópicos

A través de más de un centenar de capítulos breves, de multitud de diálogos, y de un extenso catálogo de personajes, se nos presentan situaciones cargadas de tópicos. Pero siempre al revés. Si en la literatura sureña son los negros los analfabetos, aquí los paletos con frases repletas de vulgarismos son los blancos. Quienes desprenden un aire de superioridad policial son los agentes del MBI y del FBI, que no solo son negros sino que quien posee el rango superior es una mujer.

Con la lectura de esta novela resulta inevitable pensar en las teorías conspirativas del gran reemplazo, una doctrina que han sostenido dirigentes como Donald Trump (aparece en este libro), Marine Le Pen o Santiago Abascal. Esta premisa sostiene que los estadounidenses y europeos caucásicos están siendo reemplazados por inmigrantes no blancos, debido a la llegada masiva de población de otros orígenes y a la disminución de la natalidad blanca. Esto —afirman— pone en peligro nuestra identidad y cultura. Como si esta fuese un compartimento estanco a punto de hundirse sin remedio. Everett juega con este concepto burlándose de él de un modo histriónico, dejando así en evidencia lo ridículo en sí del planteamiento.

diàlegs de sords al mississipí

MARINA ESPASA
Diàlegs de sords al Mississipí
Arallegim
1|9|2023

Els arbres és la primera novel·la traduïda al català de Percival Everett, una sàtira divertidíssima sobre el racisme als Estats Units

Rodolar per terra de riure: quant de temps fa que un llibre no ens ho provoca, això? I llegir una novel·la totalment dialogada: això tampoc no és habitual. Els arbres és la primera novel·la traduïda al català de Percival Everett (Geòrgia, 1956), un autor nord-americà ja mig veterà, elegant i punyent, que no ha tingut la sort que es mereixeria a les nostres latituds: a veure si amb aquesta sàtira divertidíssima sobre el racisme als Estats Units ho aconsegueix. Cal dir que la traducció de Jordi Martín Lloret era difícil, tant pel registre col·loquial com pel ritme endimoniat del llibre, i que està més que aconseguida: bravo!

Ens hem d'imaginar una novel·la de Carson McCullers pel paisatge i el tipus de personatges, i també per la gravetat dels fets que denuncia, però amb el to de pel·lícules com Fargo i Infiltrat en el KKKlan: policies i xèrifs estúpids per definició, homes blancs i vells que serien els protagonistes ideals de qualsevol pel·lícula de Clint Eastwood, negres penjats dels arbres només pel fet de ser negres, ira racial, desequilibris econòmics salvatges, el riu Mississipí, un president nord-americà racista i de color taronja (sí, Donald Trump), reverends que organitzen reunions poc secretes del Ku Lux Klan i sang, molta sang.

Al poble de Money troben troben un home blanc desfigurat i mutilat, al costat d'un altre de negre que té els testicles de l'home blanc a la mà. Al cap de pocs dies, el cadàver del negre desapareix del dipòsit on el tenien custodiat uns policies poc intel·ligents, per dir-ho de forma suau, i comença a aparèixer una vegada i una altra al costat de més cadàvers d'homes blancs, sempre amb els testicles arrencats.

Tres policies negres, provinents de ciutats només una mica més civilitzades, iniciaran un periple per bars, locals i cases de poble que té a vegades el to d'una investigació d'Agatha Christie i a vegades de pel·lícula de Tarantino. Els reben uns blancs poc acostumats a no insultar un negre només veure'l. Aviat el misteri es tenyeix d'un aire sobrenatural, perquè sembla impossible de resoldre com un cadàver entra i surt de les habitacions com si res. I un to documental, també, perquè coneixerem Mama Z, una dona centenària que guarda un arxiu sobre la història dels negres ajusticiats perquè un dia passaven per allà.

Everett ha estirat el fil d'un episodi històric real per revestir-lo de farsa delirant, però no per treure importància ni seriositat al tema, sinó per provocar-nos un riure glaçat i un mal cos absolut, que és el que deixa una lectura que ens recorda que tota una cultura, la dels blancs anglosaxons nord-americans, va ser bastida sobre un genocidi, i que els arbres d'on es van penjar tants cadàvers de joves i negres en guarden la memòria a les marques que hi van deixar les cordes sacsejades pel moviment desesperat d'uns homes que no volien morir d'una forma tan injusta. Només cal escoltar-los quan remouen les fulles.

els arbres, de percival everett

ALLAU
«Els arbres», Percival Everett
Al blog The Daily Avalanche
24|9|2023

 

Els arbres del sud donen un fruit estrany / Sang a les fulles i sang a l’arrel cantava Billie Holiday a la cançó Strange Fruit, sobre els linxaments d’homes negres que succeïen amb freqüència al seu país. Precisament aquests arbres sinistres són els que donen títol a la novel·la de Percival Everett.

A Money (Mississipi), un poble arquetípic del Deep South, un home blanc apareix mort a casa seva. Al seu costat hi ha el cadàver d’un home negre amb els testicles de l’altre a les mans. Unes hores després el cadàver del negre desapareixerà del dipòsit sense deixar rastre. Dos detectius forasters arriben per investigar el cas i es troben amb un segon assassinat, amb el mateix negre sostenint els testicles d’una altra víctima. Aquests fets seran el principi d’una escalada de mortaldat que aviat terroritzarà la població blanca de tota la contrada.

No trigarem a descobrir que darrera d’aquestes morts hi ha el record a Emmet Till, un adolescent negre de 14 anys que el 1955 va ser segrestat, torturat, executat amb un tir al cap i llençat al riu sota l’excusa d’haver flirtejat amb una dona blanca. Un record que ara té el regust de la revenja i que servirà d’espoleta per anar recuperant la infame corrua de linxaments que embruten la història americana. Curiosament Everett empra per explicar aquesta crònica sinistra un to lleuger i en ocasions humorístic, no tant pels successos narrats com per la manera sorneguera i fatalista amb el que són entomats. Jordi Martín Lloret fa una feina notable per aconseguir que els abundants diàlegs llisquin amb naturalitat, tot i que de segur es perd el col·loquialisme original.

—Cagondeu, els assassinats són el que més odio —va dir el xèrif Red Jetty—. Et poden amargar el dia.

—Per la vida que es perd? —va demanar el forense, el reverend Cad Fondle. Acabava de dictaminar la mort d’en Junior Junior i de l’home negre sense arribar a tocar-los.

—No, perquè és un merder.

—Hi ha molta sang —va dir en Fondle.

—Tant se me'n fot la sang. El que m’emprenya és el cony de paperassa. —En Jetty va assenyalar el terra. —Què vols fer amb els collons d’en Milam?

—Digues als nois que els fotin en una bossa. No crec que calgui que els hi cusin. Però això ho pot decidir la família.

    El xerif Jetty es va ajupir, procurant no repenjar a terra cap genoll, i va estudiar el cadàver negre. Va acalar el cap.

—Què hi veus, Red? —va demanar en Fondle.

—A tu no et sona?

—No li veig bé la cara. La té molt destrossada. A més per mi s’assemblen tots.

 

Possiblement la novel·la presenta una nòmina de personatges excessiva i hi ha més anades i vingudes de les que caldria; però el cert és que, amb una trama trepidant i misteriosa, i uns capítols breus plens de diàleg, es llegeix en un tres i no res. I, en quant al visible maniqueisme que fa de gairebé tots els blancs una colla de carallots, hi ha raons històriques ben descrites al llibre que justifiquen la revenja. Els arbres, o com es pot combinar magistralment la diversió i la fúria davant de la ignomínia.

el llibre que agradaria a quentin tarantino

12/09/2023 Anna Guitart recomana la lectura amb què ha gaudit més aquest estiu: és "Els arbres", de Percival Everett, traduït per Jordi Martín Lloret i editat per Angle. La periodista creu que la novel·la, finalista del Premi Booker, té un univers digne d'una pel·li del director de "Pulp Fiction": "Que el títol no us enganyi, no té res de bucòlic."