segones oportunitats

IRENE SOLÀ
Segones oportunitats
La Vanguardia
21|9|2024

Aquests dies visc en una illa de poc més de cinc-cents habitants. Els boscos són de pins, les platges de roques blanques. Compro el pa els dissabtes perquè és l'únic dia que el forn de pa és obert. Per anar al supermercat agafo un ferri. Passa cada deu minuts i en triga poc més de set a arribar a l'altra banda. Quan soc al transbordador, encuriosida per la novetat, em miro el mar esverat, les dues costes a cada costat i els suecs que seuen als seus cotxes i teclegen al mòbil amb la calma i la normalitat de qui utilitza un ascensor o unes escales mecàniques. A partir de demà, quan comenci la tardor, el ferri passarà cada mitja hora i el forn de pa tancarà i no tornarà a obrir fins a la primavera.

Ahir vaig acabar Un home enamorat de Karl Ove Knausgård. L'he llegit als vespres asseguda en un sofà de llana vermella que pica. I l'he gaudit d'una manera que m'ha sorprès, perquè la primera vegada que vaig provar d'apropar-m'hi em va caure sonorament de les mans. Potser ha estat la geografia, potser ha estat la proximitat (Knausgård és noruec, però mentre va escriure la sèrie de novel·les La meva lluita vivia a Suècia, i de fet, feia la compra a la mateixa cadena de supermercats a la que jo vaig amb ferri). I dic que m'ha sorprès, però no pot ser veritat, perquè no és ni molt menys la primera vegada que em passa. I és un fenomen que em desperta curiositat, que m'intriga. El misteri que té a veure amb els llibres que en un contacte inicial resulten insondables. Pels que en un primer moment no ets capaç d'interessar-te. Però dins dels quals aconsegueixes fer una incursió quan t'hi atanses una segona o qui sap si tercera vegada.

Soc conscient que l'enigma té a veure amb la lectora, que és qui canvia, i no amb els llibres. Perquè aquests últims no es mouen de lloc. Com les illes a qui el mar llepa cada dia, que senten el més amable i absolut desinterès pels horaris del ferri. La impassibilitat més solemne davant les cabrioles dels cotxes en fila sobre els transbordadors i aquells que hi seuen dins. Em venen al cap The sea, the sea, d'Iris Murdoch, The brief wondrous life of Oscar Wao de Junot Díaz, Milkman d'Anna Burns o Blood meridian de Cormac McCarthy. Llibres amb els quals he hagut de ser pacient. Però no parlo de ser pacient amb els llibres, sinó amb mi mateixa.