llibres amb obsolescència programada

CARLOTA GURT
Llibres amb obsolescència programada
Arallegim
7|12|2024

El cap de setmana passat, donant una volta per l'Indilletres, em vaig aturar a parlar amb el Miquel Adam, factòtum de l'espaterrant La Segona Perifèria, una editorial que des que va néixer aviat ja farà cinc anys ha publicat grans coses tant d'aquí (Pazos, Veciana, Gilibets, etc.) com de fora (Keret, Szabó, la Maria Antonieta de Stefan Zweig, etc.). Adam em deia que per primer cop en aquella fira no havia portat tots els llibres; alguns, a contracor, els ha hagut d'abandonar: després de fer-se un fart de traginar-los amunt i avall, ja no venen. Em va explicar també que fa poc ha tret un parell de llibres boníssims —no els he llegit encara, però sí que fan molt bona pinta— que estan passant desapercebuts, tant entre la crítica com entre els lectors. I això, esclar, és frustrant. 

La vida dels llibres és cada dia més curta. Preocupantment curta, de fet. Els longsellers (els llibres que es venen de mica en mica, però al llarg de molts anys) són l'excepció. Celebro les excepcions que aguanten molt, però continuen sent això: excepcions. La majoria no només venen poc, sinó que venen durant poc temps. El cicle de vida s'ha accelerat, potser a causa, en part, de l'estacionalització que s'ha promogut des del sector i que es concreta en les campanyes: la de Nadal, la de Sant Jordi, la d'estiu i la de la represa. Tenim un esdeveniment per cada estació de l'any, i cada campanya, naturalment (?), ha de comptar amb les seves pròpies novetats. Cada campanya implica rotacions en les taules de novetats i condemnes a la lleixa que no es mira gairebé ningú. Tret que passi alguna cosa extraordinària com ara un premi (la resurrecció dels llibres de Han Kang arran del Nobel n'és un exemple), un efecte bocaorella fenomenal (la imparable Les calces al sol, de Regina Rodríguez Sirvent) o la mort de l'autor, podríem dir que, en general, un llibre és definitivament mort al cap d'un any, després de passar per les quatre campanyes com Jesucrist va passar per les ctorze estacions del Via Crucis. Però la realitat és que la vida del llibre és molt més curta que això, perquè, després de la primera campanya que ensopega, ja comença l'agonia. Fa poc algú, us juro que no recordo qui era però em sona que era un escriptor dels que ven força, deia que un llibre és mort al cap d'un mes de néixer. I una mica sí que és això: al cap d'un mes l'autor ja ha fet totes les entrevistes i ha visitat tots els programes, tot i que encara pelegrina per les llibreries, on es dedica a una mena de porta a porta per a guanyar-se els lectors un per un.

Llegir els llibres quan toca

L'arrel del problema és doble. D'una banda, el frenesí capitalista ens empeny a un consum continuat i insaciable de tot: la moda, el renting dels cotxes, els mobles etc., tots els productes en general tenen ara una vida més curta. De l'altra, la saturació del mercat: com més llibres, menys temps i espai per a cadascun. Tot plegat em fa pensar en aquell conte de Kurt Vonnegut titulat 2BRO2B que transcorre en un món on la mort natural ha deixat d'existir; per controlar la població recorren a l'infanticidi o al suïcidi assistit, és a dir, que perquè neixi una persona nova n'ha de morir una altra. Amb els llibres passa una mica el mateix, la superpoblació editorial exigeix uns mecanismes de control poblacional que comporten matar llibres que encara podrien viure força més temps, i alhora, no permet que alguns nounats es desenvolupin com cal.

La veritat és que als mitjans hi ha poc espai per als llibres que no són novetat estricta. Els periodistes culturals estan sepultats per una allau tan enorme de llibres acabats de desenfornar que no es poden permetre mirar enrere. També els lectors no professionals anem sense voler a rebuf d'aquesta manera de llegir (quantes vegades he vist a les xarxes algú que es mig disculpa perquè acaba de llegir un llibre de fa un any o dos, com si aquesta tardança fos motiu de vergonya). Fabriquem llibres amb data de caducitat: si no els llegeixes quan toca, val més que te'ls saltis. Són llibres amb obsolescència programada. El més curiós és que aquest escurçament de la vida dels llibres passa malgrat que no sembla que a ningú li interessi en especial: ni als editors ni als llibreters ni, encara menys, als autors. I, tanmateix, tots actuem segons les normes que imposa aquesta maquinària que ningú governa.

De vegades em pregunto quins seran els llibres actuals que passaran a la posteritat, si és que en la postmodernitat continua existint això de la posteritat, i de vegades em responc que res no passarà a la posteritat perquè res no haurà sigut prou processat ni paït. I potser tampoc és cap tragèdia que sigui així.