una biblioteca pròpia

«La idea mateixa d'una biblioteca personal, d'una biblioteca pròpia —com la cambra pròpia de Virginia Woolf—, és ja probablement un exotisme. Com tantes altres coses que van esfumant-se, em demane si no haurà passat ja a la història. Probablement, sí. I es pot entendre. A hores d'ara hi ha abundància de llibres pertot, els pisos són estrets i petits, han proliferat les biblioteques públiques, no lluny de casa o al campus, i a més el llibre com a font d'informació o com a objecte del desig ha sofert una davallada considerable. La queixa dels professors és permanent: els estudiants ja no llegeixen llibres. Només els obligats, i encara. Però sospite que no està gens clar que ara es llegeixi menys, potser passa al contrari. Hi ha, segurament, formes distintes de llegir. Però llegir llibres i formar-se una biblioteca personal són coses diferents.

Internet i els llibres electrònics donen la seguretat aparent que tot es troba a l'abast. És la biblioteca universal virtual, que no ocupa espai ni acumula pols. El minimalisme zen de tipus japonès també hi té alguna cosa a veure. És una tendència cada vegada més estesa, que conflueix amb altres, com ara la tirada a l'immaterial, a tindre poques coses, al despreniment d'allò que és prescindible, a la decoració sumària i elemental, al moble d'Ikea. Tot va molt lligat.

[...] Són moltes les raons per les quals, en una època d'escassedat de llibres i de reverència per la cultura escrita, tota una sèrie de gent, que no érem exactament bibliòfils, ens vàrem fer una biblioteca personal. Crec que és també un tret generacional.

Tot passa, però. I ara els llibres, els molts llibres, són més aviat un destorb. Sent moltes vegades la queixa que a casa ja no hi caben més llibres, que no sé on posar-los, que són ja una nosa, i que les biblioteques públiques no els volen. El mateix Paul Preston es queixava que no sabia què faria amb la seva biblioteca, molt especialitzada, que no tenia destinació clara. Finalment va ser acceptada i està dipositada al monestir de Poblet.

I tanmateix, tindre una biblioteca personal a casa és un plaer. Ordenar els llibres, repassar-los, tornar-hi, reconèixer les successives capes que la integren, en funció del temps i dels interessos, evocar-ne l'origen, tenir a mà aquell llibre que de sobte necessitem imperiosament, és una experiència gratificant. Que entenem molt bé, amb una mena de complicitat, com si gaudírem d'un plaer secret i prohibit, els qui compartim aquesta dèria...»

Gustau Muñoz. La vida dels llibres. Afers, 2019. P.  53.