cops de puny d'humor feminista

JUAN MANUEL FREIRE
Cops de puny d'humor feminista
elPeriódico
15|5|2015

La britànica Caitlin Moran (Brighton, 1975) és una de les cares més visibles de l'anomenada quarta onada del feminisme. Les seves columnes a la premsa britànica i, sobretot, l'autobiografia manifest Cómo ser mujer, editada el 2011, van convertir-la en una referència per a dones (i homes amb empatia) al voltant del món: acumula 537.000 seguidors a Twitter, que és com la seva segona casa. O la primera.

Vam pescar Moran a Barcelona, aprofitant la seva visita al festival Primera Persona, celebrat dies enrere. No és la primera vegada que trepitja la ciutat, però segons diu, de les anteriors no en recorda res: «Vaig venir aquí a cobrir alguns concerts -diu somrient- i crec que vaig passar bastant temps beguda».

Petita part d'una gran família, Moran va créixer en una casa de protecció oficial a Wolverhampton i va fer els primers passos professionals com a crítica musical. En tot això coincideix amb Johanna, l'heroïna de Com es fa una noia (Anagrama), el seu nou llibre; segons insisteix ella, la seva primera novel·la.

La vida de Moran en aquell barri de protecció oficial, autoeducada a casa des dels 11 a base de tots els llibres, discos i pel·lícules a mà, ha sigut inspiració no només per a aquest llibre. També per a una sèrie, Raisedbywolves, creada per ella amb la seva germana Caroline.

¿No se sent agraïda Moran, en certa manera, per aquests orígens humils a les Midlands occidentals? Li van donar temps per absorbir tota la cultura pop que impregna els seus textos. «El que feia era devorar musicals clàssics, i a tots hi ha una noia  pobra que canta i creu que tot anirà més bé, i tot acaba anant millor -afirma la periodista-. Després vaig descobrir Björk, PJ Harvey o Courtney Love, dones que podien triomfar encara que fossin rares. Tot el que he necessitat en la vida ho he agafat de la cultura, no del Govern ni de l'educació».

Per un moment, va pensar que la millor infància que podia donar-li a les seves filles -que ara tenen 12 i 14 anys- era una infància de merda. En lloc d'això, les va malcriar amb una infantesa a Londres, en una casa enorme, diners, roba, bon menjar… «I pensava que en sortirien unes noies horribles, però en realitat són amables i sociables».

Com es fa una noia és una història de reinvenció personal amb ensenyament moral. Després d'algunes males experiències, la seva protagonista decideix reinventar-se, canviar de nom i buscar una sortida a través de la vella tríada del sexe, les drogues i el rock'roll. Pel camí, pren males decisions. Caitlin/Johanna es va equivocar i gràcies a això, diu, potser altres noies ara no ho faran. «Vaig començar a escriure el llibre pensant en les meves filles -admet-  o en les noies que conec quan surto de gira: noies molt fotudes, autolesionades, anorèxiques… El meu jo de 16 anys hauria adorat tenir aquest llibre; és tota la informació que necessitava conèixer».

Com és d'esperar, la narradora no es talla ni un pèl a l'hora de parlar. Moran és addicta a trencar tabús i aquí comença fort: en la primera escena, l'heroïna de 14 anys s'està masturbant al llit just al costat del seu germà de 6 anys. La masturbació adolescent només està acceptada socialment si ve d'un home. Com recorda Caitlin, «la pel·lícula  American pie parla d'un noi que enxampen  follant-se  un pastís i ja té set seqüeles; en canvi, de la masturbació de les noies no se'n parla enlloc». 

Quan les dones són protagonistes, el sexe, sobretot en els inicis, és una cosa que s'abalança sobre elles a través d'un home. Cas flagrant d'estudi: 50 ombres d'en Grey, gairebé un dels principals motius pels quals Moran va escriure la seva novel·la. «Em pertorbava haver sentit algunes dones dir que volien sortir amb algú com Christian Grey. Jo he anat amb un home així. No és divertit. Al llibre, Anastasia no està interessada en el sexe; no es masturba, mai s'ha ficat al llit amb ningú, és verge. Quan està amb Christian només es posa calenta perquè sap que ell s'hi posa. Però, ¿i la seva pròpia sexualitat? Les dones tenim els mateixos desitjos».

Al seu llibre, l'heroïna vol perdre la virginitat sigui com sigui. I després no pensa parar. Cometrà els seus errors, però, almenys, insisteix, potser altres s'inspiraran en ell per dir «no». «Jo vull escriure llibres útils. I de manera divertida, en pla 'deixa'm explicar-te aquesta història genial de quan vaig anar al llit amb un tio que tenia el penis massa gran'. Fem això divertit».

Una de les frases a subratllar de Caitlin Moran diu: «Crec que la revolució hauria de ser divertida». Al llarg de la història, la comèdia s'ha observat com un gènere menor, i l'humor, com un passatemps, però en realitat, manté la periodista, és la millor arma per parlar de tot. També de feminisme. «Un bon acudit és com una alenada. Tothom vol explicar-lo i tothom vol escoltar-lo», diu Caitlin. «Jo et puc dir una gran veritat política, però si te la dic de manera avorrida, ningú voldrà explicar-la ni escoltar-la. Quan intento escriure una columna seriosa, sempre acabo afegint-hi un acudit per fer-la millor. I en l'acudit, en una línia, he dit el mateix que en les mil paraules serioses que anaven just abans».

Per Moran, les persones més divertides sobre la Terra són totes dones: Tina Fey, Amy Poehler, Sarah Silverman, Melissa McCarthy, les noies de la telecomèdia Broad City, Amy Schumer, Lena Dunham, creadora de la sèrie Girls… Gràcies a aquesta última, respira una mica més tranquil·la pel que fa als efectes de la pornografia sobre les seves filles. «Quan veus estadístiques del munt d'adolescents que veuen pornografia i aprenen del sexe a través d'ella, t'espantes -assegura-. Però després arriba Lena i, en la primera temporada de la seva sèrie, el seu personatge intenta ser sexual a l'estil del porno i s'adona que no funciona. Crec que les meves filles han vist Girls abans que porno, així que tenen la visió divertida d'una dona sobre el porno. I amb sort, deuen pensar que el porno és una xorrada».

Canviada la comèdia, queda canviar les pel·lícules de superherois, criticades per la forma sexista en què tracten els personatges femenins. Per desgràcia, segons un correu filtrat recentment, el president de Marvel no creu en superheroïnes. «No crec que es puguin convertir les franquícies existents en feministes -diu Moran-. Han de fer alguna cosa nova. Fer alguna cosa nova i fer-la millor. Estic cansada de veure gent fent volar coses». No obstant, s'alegra quan li  parlen de tebeos -potser l'única parcel·la de cultura pop que no coneix a fons- com la nova encarnació de Ms. Marvel: una adolescent musulmana.

Segons Moran, un missatge sempre serà més exitós si és «divertit i curt». Això explica la seva passió per Twitter. I en general totes les formes de comunicació virtuals: quan no hi havia Twitter, Facebook ni Instagram, es passava mitja vida deixant missatges en un fòrum. Fent-se passar per un home. «Tots em veien com un tio divertit, un dels seus», diu. «Quan vaig revelar el meu verdader gènere, dues de les primeres paraules que em van arribar van ser: 'Puta grassa'. Així vaig descobrir el costat fosc de la xarxa».

«Twitter pot ser increïblement tòxic, perquè els ànims es caldegen allà. I cada pensament és com una bala que va directa al teu cap -admet la cronista-. Crec que en els dos pròxims anys hi haurà una nova plataforma social més amable, menys agra, menys competitiva. I jo m'hi passaré mitja vida».

La part bona de Twitter és, segons ella, «la rapidesa amb què pots transmetre idees». Naturalment, les seves es disseminen amb una rapidesa particular. Fa un mes va escriure, en relació amb les eleccions generals al Regne Unit: «Nou milions de dones no van votar en les passades eleccions. Registra't i ARROSSEGUEM aquest país cap al futur». Resultat: 4934 retuits i 1722 favs. «A Anglaterra ha sigut increïble per al feminisme -assenyala la periodista-. És democràtic. Si tuiteges una cosa divertida, et poden retuitejar un milió de vegades. Si ets famós o no, això no importa. Ets tan poderós com ho siguin els teus pensaments».

L'important, assenyala la crítica cultural, és no ser emocional en excés. «Han fet estudis i s'ha demostrat que internet baixa les defenses com si portessis tres copes. Quan penses en internet com un gran bar, tot comença a encaixar. És de deu a onze en un pub. Imagina això i actua de forma adequada».

Moran està a favor de tot el que té a veure amb progrés. Incloent-hi una xarxa vilipendiada per contribuir a la vanitat com Instagram: «A alguna gent no li agraden els selfies. Jo no me'n faig, perquè tinc 40 anys, però m'agrada que la gent jove se'n faci. Si ets jove i guapa, ¿per què no ho fas? Millor això que unir-se a les joventuts hitlerianes, si parlem d'aficions. 

I igual que Twitter democratitza l'opinió, Instagram democratitza la visibilitat. «Serveix perquè moltes persones, musulmans, gais, gent cohibida pel que sigui, tingui visibilitat. Persones que no es veuen representades decideixen pujar fotos en què semblen estrelles de cine. A mi em sembla meravellós, molt sa», afirma Moran.

Caitlin Moran arriba a Barcelona encara amb jet lag provocat pels resultats electorals. «És depriment. En els pròxims anys, gent morirà: es retallarà tant la despesa pública que molts ciutadans amb pocs recursos en patiran les conseqüències». Per un altre costat, una situació així pot aconseguir, segons l'autora, que «molta gent abans sense compromís ara sí que en tingui, i surtin alguns nous partits». La situació sona a alguna cosa.

«No canviem els laboristes ni els conservadors, més aviat construïm una cosa nova», proposa ella. «És més ràpid i també més divertit. Ara és un moment horrible. Però si David Cameron pot guanyar dues eleccions, és clar que qualsevol que formi un partit ho pot fer», assevera. «I jo hi vull estar involucrada». Com es fa una noia és només el primer llibre d'una trilogia. Al tercer, Johanna forma el seu propi partit polític: ¿aquest també és el destí de Caitlin? ¿Realitat i ficció seran una?