el llarg procés de matar un pare

ANNA PUNSODA
El llarg procés de matar un pare

Dialogal

#72 

Estiu 2020

El monoteisme exigia una obediència i un amor incondicional cap al déu-únic semblants als que s'exigien per al pater familias

En un país com el nostre, on l'Església catòlica ha tingut el monopoli de les creences i la moral, històries nordamericanes com la de Tara Westover desconcerten i atrauen. Agafem qualsevol obra del sociòleg Joan Estruch i comprendrem millor aquesta distància religiosa entre els països europeus i els Estats Units. Mentre que aquí tot pluralisme religiós ha consistit a allunyar-se més o menys del cristianisme, allà les esglésies es multipliquen sense parar i milers de comunitats religioses amb preceptes antagònics competeixen per la veritat. En un context de neutralitat estatal, el govern americà es retira i els infants queden a mercè de les famílies, que els transmeten les creences i la moral que volen.

Una educació és l'autobiografia de Tara Westover (Idaho, 1986), una nena que no existeix. Westover creix en una família de mormons fonamentalistes en una vall perduda d'Idaho, però els seus pares no l'escolaritzen, no la vacunen, no la porten mai als metges i no té partida de naixement. El pare considera que el govern és ple de socialistes que volen destruir el mormonisme i que les escoles són caus d'il·luminats que es creuen més grans que Déu. Com que a Idaho l'escolarització a casa és legal, Tara Westover s'educa només —i quan dic només vull dir només— estudiant la Bíblia i el Llibre del Mormó. En una família on es predica la literalitat de les Escriptures, aquesta educació ens regala uns passatges tragicocòmics únics.

«Quan tingués divuit o dinou anys em casaria, el pare em donaria un racó de la granja i el meu marit hi faria una casa. La mare m'ho ensenyaria tot sobre les herbes i l'atenció als parts. Quan tingués fills, la mare els ajudaria a nèixer i un dia seria jo, la llevadora». A Tara Westover no li passa pel cap que la vida pugui ser diferent. És només quan la bogeria familiar li causa por física —quan el pare i el germà gairebé l'esclafen— que es compra uns manuals per aprovar l'accés a la universitat i fugir de casa. A partir d'aquí, el seu camí serà ascendent però molt difícil. Portes obertes per a una estudiant brillant, capaç de formular de manera única i audaç com només pot fer-ho una autodidacta. Pànic per allunyar-se del clan i dels dogmes en què s'ha criat.

Una educació posa sobre la taula debats fonamentals de les religions. ¿Què passa quan les lectures literals dels textos sagrats es barregen amb concepcions polítiques messiàniques, com és ara la mormona, que presenta Amèrica com un nou Israel amb qui Déu s'ha aliat? ¿Quina relació tenen tots aquests fonamentalismes amb les malalties mentals que clarament van sortint al llarg del relat? ¿Què distingeix una vivència religiosa alliberadora d'una que esclavitza? I, per mi, la pregunta més important. La història de Tara és la pregunta pel marge que tenim les persones per forjar-nos un futur diferent del que ens ha programat la comunitat. Sobretot si som dones i si aquesta primera comunitat que ens acull és una família dogmàtica i conservadora. «A mesura que em feia gran em vaig preguntar si la manera com havia començat era la manera com acabaria. Si la primera forma que pren una persona és la seva única forma verdadera.» Probablement només hi ha una cosa que modeli més les persones que la religió, i són els ulls amb què ens miren els nostres pares: uns ulls que seran més influents com menys contrapesos tinguin al voltant seu.

Sigmund Freud parlava del monoteisme com d'una religió del pare. Els seus estudis sobre els orígens del monoteisme han estat molt discutits, i en part desautoritzats per l'acadèmia, però ningú no pot dubtar de la intuïció de fons: que el monoteisme exigia una obediència i un amor incondicional cap al Déu-únic semblants als que s'exigien per al pater familias. O quedaves dins del seu cercle de protecció o en quedaves fora. O et converties al seu llenguatge i món, o vivies en la mentida i et condemnaves. La por cap a la seva figura acabava generant una neurosi col·lectiva de coerció. Això, que segons Freud és la base del judaisme, és exactament el que observem a la família Westover. A pesar que quan seuen sols a l'habitació tots els individus tenen algun repunt de lucidesa, la pressió del clan fa que la majoria assumeixi un discurs únic de submissió al progenitor.

Només l'educació donarà eines a alguns dels fills per discutir la seva suprema autoritat, que coincideix amb una lectura literal dels textos sagrats. És en aquest procés llarg i penós, ple de pors i d'extorsions del cor, que Tara trobarà eines per arraconar la veu del seu pare dins de la seva consciència. L'autobiografia de Westover, molt ben escrita, gens ressentida, és història universal. Sense una educació, tampoc els esclaus negres no haurien pogut llegir les Escriptures pel seu compte i refutar els blancs quan deien que Déu volia el seu esclavatge. Fomentar interpretacions consistents que permetin avançar en l'alliberament d'un mateix. Per a això hauria de servir l'educació, també la religiosa.