arrogància

 

Miquel Berga
Arrogància
El PuntAvui
14|9|2025

 

L'improbable lector dels meus articles ja sap que l'amic Oscar wilde té sovint la deferència de dir-hi la seva. La companyia d'una ment brillant sempre és d'agrair. Ara, la seva arrogància estava a la altura del seu talent. No ho dissimulava pas. Per això, quan va sortir a rebre els aplaudiments enfervorits del públic la nit de l'estrena d'El ventall de Lady Windermere, els ho va agrair amb aquestes paraules: "Estic encantat, ladies and gentlemen, de veure que els ha agradat la meva obra. El seu entusiasme em fa pensar que hi han trobat quasi tants mèrits com els que hi trobo jo." Al pic de la seva fama i emborratxat d'èxit, Wilde va cometre un acte d'absurda arrogància amb el pare del seu jove amant que li va comportar un judici, dos anys de presó amb treballs forçats i misèria fins a la mort. L'experiència de l'èxit i el plaer es van reconvertir en una penosa reflexió sobre el dolor i la degradació ètica. Si Wilde va ser arrogant ho va pagar amb escreix. Els artistes tenen, sovint, una convicció íntima, innata, del seu destí elevat. Potser és cosa d'irlandesos perquè un altre dublinès com Wilde, James Joyce, ha quedat com el súmmum de l'arrogància de l'artista. Ho va dir sense embuts: "L'única demanda que faig als meus lectors és que dediquin la seva vida a llegir les meves obres." Bufa! Als 20 anys, Joyce va visitar el seu compatriota, el poeta i Nobel de literatura, W.B. Yeats, 17 anys més gran que ell. L'objectiu era explicar-li amablement per on fallava la literatura del gran poeta. Com que la conversa no progressava gaire, Joyce li va demanar quants anys tenia. Yeats li ho va dir. La resposta de Joyce: "Ja ho veig. T'he conegut massa tard i ja no tens remei. Ets massa vell." Insolent? Arrogant? Imparable?...A vegades, però, hi sabia posar humor. "Mestre —li va dir un jove—, puc besar la mà que va escriure Ulisses?" "Millor que no —va replicar el geni—, aquesta mà ha fet moltes altres coses."