la muntanya màgica

 

«A La muntanya màgica de Thomas Mann: ¿quin és el tema? El tema no són els motius. ¿El temps, que plana per damunt de tot? ¿O bé l'amor (darrera paraula del llibre), o el coneixement (amb les pugnes dialèctiques i el duel del jesuïta i el francmaçó), o la malaltia (digna, indigna)? Els diàlegs en present real sobretot passen per il·lustrar Hans Castorp, li serveixen per al seu creixement intel·lectual. En aquesta obra de Mann hi ha tan poques escenes que sembla que no hi passi res, i hi passa tot. Que a través del sumari constant l'autor aconsegueixi fer memorables moments que només ens arriben així, resumits, focalitzats en un personatge concret, és digne d'un ofici molt fi. Normalment el que retenim més, com els records, són les escenes, que es produeixen en una mena d'il·lusió de present real.

D'aquesta gran novel·la, extensa, «hermètica», com diu l'autor, es poden dir tantes coses que m'és impossible consignar-ne gaires. Des del canvi de to narratiu del final, per exemple, fins al somni que té Hans Castorp durant la tempesta de neu (des del qual s'adona d'un cert coneixement que es tradueix en un augment considerable del discurs directe que li regala el narrador), passant pel clímax interior que constitueix la conversa amb Clawdia Chauchant (majoritàriament en francès, llengua que permet a Castorp escapar-se una mica de si mateix, precisament la nit de carnaval, que deu tenir alguna cosa de màgica, com la de Sant Joan). La forma del pretèrit més anterior és evident que ajuda a consolidar la història, a fer-la creïble (malgrat tot el component simbòlic que conté), dins del to asèptic i educat predominant, i a establir-la en el temps històric com a ineludible. ¿Fins a quin punt la condició aristocràtica es podria atribuir a Castorp? Perquè «no totes les històries passen qualsevol»...Faig apunts a part, hi indago a poc a poc. El tema de la novel·la, en darrer terme, és la pugna entre l'art i la vida, que plana sobre tota l'obra de Thomas Mann, i la dificultat de compaginar-les totes dues, que Goethe tenia i que Mann segurament envejava.»

 

 Carles Morell. Les variacions del pols. Quaderns Crema, 2025. P. 59-60.