de l'holocaust a miami

DAVID CASTILLO
De l'Holocaust a Miami
Avui
4|3|2010

Hi ha moments en què, enmig de la saturació de novetats de qualitat quan s'acosta Sant Jordi, el lector redescobreix un tresor. És el cas d'El xal, de Cynthia Ozick, una de les grans narradores nord-americanes actuals, que restava inèdita en català. El xal és una obra breu, no arriba a les cent pàgines, però de lectura exigent i, alhora, lleugera. En poc més de dues hores i mitja quedes fascinat per la capacitat de l'escriptora per introduir-nos en un món que va endavant i endarrere mentre els personatges suren a la deriva del present. L'estructura és senzilla. Un primer conte breu, El xal, que serveix d'introducció per a una nouvelle, Rosa. El primer descriu un episodi en la joventut de la protagonista, que, acompanyada de la seva filla i la seva neboda, passa una misèria absoluta en un camp de concentració nazi a Polònia. Amb un estil poètic i apocalíptic se'ns narren els patiments de Rosa, Magda i Stella. En la segona part, trenta anys després, Rosa Lublin, una dona gran dedicada al negoci de la quincalla, abandona Nova York per instal·lar-se a Miami, en un hotel de mala mort. Escriu cartes en anglès a la seva neboda, que ha oblidat el polonès, i evocacions de la seva filla Magda en "un excel·lent polonès literari". Amb aquest punt de partida, Ozick desplega un impressionant artefacte literari amb el seu estil nerviós, de frase curta i intensitat lírica. Cada pàgina conté una sorpresa, amb el rerefons del trauma del camp.

El xal és una obra mestra que s'inscriu, si ens permetem les etiquetes, dins la gran tradició de la narrativa jueva nord-americana, des d'Isaac B. Singer, Malamud i Bellow fins als Roth, Vonnegut, Mailer, Heller, doctorow, Shaw, Elkin, Bruce J. Friedman i Schulberg, per esmentar només els que ja es poden considerar clàssics. Vaig conèixer Cynthia Ozick gràcies a les traduccions de Montesinos Editor, l'editorial de les revistes Quimera i El Viejo Topo, que va publicar el recull de relats Levitación i la novel·la El mesías de Estocolmo als anys vuitanta. Tots dos llibres, com El xal, són magistrals. En els contes pot plantejar-nos situacions quotidianes i barrejar-les amb Freud, Déu i el golem. Els records de la vella Europa, el subconscient col·lectiu i la por de l'infern en vida apareixen en els fragments que poden evocar Praga, Varsòvia o la realitat de Nova York. El mesías de Estocolmo és un homenatge al geni Bruno Schultz, assassinat al gueto de Varsòvia d'un tret al clatell per un oficial de la Gestapo, irritat perquè a un altre oficial alemany li havien agradat els dibuixos de Schultz.

La facilitat per introduir històries del passat dins la realitat amb la naturalitat d'un record familiar és una de les bases del talent d'Ozick. El crític Harold Bloom va destacar que "a El xal, la meravellosa unió entre història i la novel·la produeix un efecte intensament commovedor". En una entrevista fa més de vint anys, Ozick parlava de la sincronia entre passat i present d'una manera esclaridora —"és difícil que algú arribi a ser un gran escriptor si no és conscient de ser només un instant d'un grandiós flux humà"— per oposar-se als jovenets que irrompien als vuitanta amb manifestos i literatura narcisista i efímera. Els dos relats que componen El xal van ser publicats el 1980 i el 1983 per la revista New Yorker. Tots dos van guanyar el prestigiós premi O'Henry, guardó que Ozick ha obtingut en tres ocasions, per davant de John Updike, John Cheever i Raymond Carver, que el van aconseguir en dues. Esperem que els nostres editors ens ofereixin més llibres d'aquesta autora, un dels cims de la literatura americana contemporània.