una gran història que es llegeix quasi sense respirar

XAVIER SERRAHIMA
El Xal, Cynthia Ozick
Al blog: El racó de la paraula
17|4|2010

[...] Caldria molt d’espai i molt de temps per tractar d’establir què és allò que entenem com a literatura. Com a literatura digna d’aquesta denominació. I segurament tampoc no acabaríem posant-nos d’acord, entra d’altres raons, perquè primer caldria establir quin és l’objectiu, la raó i la finalitat de la literatura —en cas, és clar, que coincidíssim en la idea que en té o n’ha de tenir.

Ara bé, si entenem que la consideració d’una obra com a literària —si ho preferim, de més literària— té relació directa amb la petja que deixa en nosaltres la seva lectura, no hi ha dubte que El Xal (The Shawl), de Cynthia Ozick, traducció de Dolors Udina, Viena Edicions, 2010, mereix amb escreix una tal catalogació.

Per més que les afirmacions i sentències absolutes acostumin a ésser agosarades, en aquest cas bé podem arriscar-nos a assegurar que la seva lectura no deixarà ningú indiferent. Més encara, que impactarà i ho farà pregonament. No tan sols pel tema —que convé més que mai no desvetllar, ni tan sols insinuar, a fi de no fer perdre part de la seva puixança— dolorós i pertorbador, sinó sobretot per l’estil directe, sec, tallant, quasi agressiu que l’autora escollí.

Un estil, un llenguatge i un ritme, cal dir-ho, que era el que millor s’esqueia amb la història que ens volia presentar. Fins i tot podríem dir que l’argument l’exigia. En aquest cas, fons i forma són indissociables. L’un no podria existir sense l’altre.

D’entrada, el que més sorprèn d’aquesta obra, que havia estat fins ara incomprensiblement desconeguda a casa nostra, és la brevetat de la seva narració inicial, que és la que dóna nom —però també raó, sentit i consistència— al volum. En tan sols vuit pàgines, Ozick ens ofereix un relat impactant que difícilment oblidaren. Una narració ferotge i aclaparadora que no podrà ésser engolida pel vast oceà de la nostra desmemòria.

Tanmateix, la seva inusual brevetat no és pas una anècdota, ni molt menys un element forçat amb voluntat cultista o elitista, sinó una necessitat. De la mateixa manera que l’estil, de frases curtes, entretallat, puntillista, telegràfic, quasi lacònic, és el que havia d’ésser, la concisió de la narració era del tot imprescindible. És també com ha d’ésser: veloç, directa, inesperada. Com un cop de puny sobtat al ventre, que ens deixa sense alè.

Pel que es refereix a la segona narració, Rosa, tot i que ens ofereix un retrat fidel de les conseqüències psicològiques que suposaria patir una experiència com la relatada a El xal, malgrat que guanyà com aquesta el premi O. Henry, no assoleix el seu mateix nivell literari.

Preveient que l’escassa llargària del llibre pugui fer enrere algun possible lector o comprador, la contraportada adverteix: “Que no us enganyi el gruix d’aquest volum. El Xal és una gran història que es llegeix quasi sense respirar”. En general, una afirmació d’aquest tipus acostuma a fregar la hipèrbole. En algunes ocasions, l’exageració esdevé contraproduent, quan la realitat no satisfà les expectatives creades.

En el cas present, encara fa curt: no tan sols talla la respiració —ja que rebem un uppercut que ens deixa K.O. per un instant— sinó que ens sangglaça i trasbalsa profundament. Ens deixa una empremta no només en el nostre bagatge lector, també en el nostre esperit.

Si provéssim de fer un resum d’aquesta obra —que com tantes d’altres de valor, es resisteix a acceptar o permetre— hauríem ben segur d’afirmar que és un llibre ben poc adient per a totes aquelles persones que cerquin tan sols un pur entreteniment en la lectura. Els podria causar un sotrac més que considerable. Més si tenim en compte que la història, tant si es produí realment com si no, bé podria haver-se esdevingut… I, el que és més greu encara, no pas només a meitats del segle passat!

Ara bé, tots aquells —siguin pocs o molts— que li exigeixin quelcom més, bastant més o molt més convé que l’afegeixin a la seva llista d’obres pendents que mereixen almenys una oportunitat.

Per acabar, un petit tast de l’estil, sintètic i poètic alhora, de l’obra:

«Els ulls de la Magda estaven sempre clars i secs. Mirava com un tigre. Protegia el seu xal. Ningú no podia tocar-lo; només la Rosa podia tocar-lo. L’Stella no ho tenia permès. El xal era com la criatura de la Magda, el seu animal de companyia, la seva germana. S’hi embolicava i, quan volia estar-se molt quieta, en xuclava una de les puntes.»