la fi de la posteritat

JUAN TALLÓN
La fi de la posteritat
Abril
27|6|2026

Un llibre s'oblida de seguida, i gairebé igual de ràpid un autor. Ni haver escrit diversos llibres en prolonga una mica més el record, agònicament, a l'estil d'un xiclet estirat. No està clar com definir avui la posteritat, però no sembla que consisteixi en la suma dels temps que cadascun dels teus llibres et va mantenir en la conversa o el record dels lectors, la crítica, o això que s'anomena acadèmia sense saber ja en què consisteix o qui la forma. Ja gairebé ningú fa servir, de fet, conceptes com posteritat o immortalitat: abans et mors de vergonya. Aquesta mena d'ambició es va anar diluint fins a tornar-se un bri d'aire, un branquilló trencat al bosc, a mesura que la història de la humanitat es va acabar confirmant, finalment, com una història de la velocitat a què produïm, consumim i ens desplacem fent del present una cosa molt poc duradora i del passat una mola inútil.

Em pregunto si algú escriu amb una pretensió semblant al cap, la de sobreviure en la memòria dels altres al pas dels anys i les dècades, com els grans clàssics, i que al cap d'un segle se'n citin els llibres, es reeditin, se'n digui que són actuals i que parlen sempre del món més enllà d'un present puntual. Algú hi deu haver, perquè sempre hi ha de tot, i potser seria avorridíssim que no n'hi hagués. No obstant, més enllà de les ambicions secretes que un és capaç de cultivar en la seva consciència, ¿quina capacitat té el sistema de producció literari —¡el mercat!— perquè alguna cosa nova —i bona—, que gairebé a l'instant es torna vella perquè cada dia irrompen, com l'aigua i el fang en les inundacions, més i més títols —mediocres i dolents— que fan del dia a dia a les llibreries un campi qui pugui, que no crec que pugui?

No hi ha cap escriptor que no aspiri a ser la Novetat del Moment. I potser ho aconsegueix, encara que no sé si conscient que el Moment consisteix en uns minuts, o en un reel, després del qual l'espera l'oblit. Passen tants títols davant nostre que sovint no hi ha temps ni tan sols d'acabar de llegir el nom complet dels seus autors: la riuada els arrossega. Com vols assolir la immortalitat si, per a una part de la humanitat, vas arribar a ser només Antonio Per..., Ana Mar..., Hugo Rodr...Es compleix la por de no ser ningú que aclaparava Enoch Soames, el protagonista del relat homònim de Max Beerbohm. Soames és un poeta de tercera, però pedant. Un dia coneix un tal Beerbohm. Soames intueix la seva mediocritat, es deprimeix i sent unes ganes irrefrenables de suïcidar-se. Beerbohm mira de dissuadir-lo. En aquell moment apareix un tercer personatge, que se'ls presenta com el diable. Si Soames li ven l'ànima li donarà l'oportunitat de viatjar en el temps 100 anys, fins a la sala del Museu Britànic on Soames sol treballar, perquè comprovi si el seu nom ha superat la prova del temps. Accepta, potser perquè no hi ha cap autor que no fantasiegi amb la idea de ser el millor, i perquè si no escriu amb la vocació de ser-ho, només li queda esperar. Quan arriba el moment de tornar del futur, Beerbohm veu un home d'una pal·lidesa irremuntable. Soames no ha trobat el seu nom en cap enciclopèdia ni en cap índex de literatura anglesa. La seva obra no ha transcendit.

Però, com dic, ja gairebé ningú alimenta cap ambició més enllà de convertir-se en novetat rutilant durant uns segons, abans de ser esclafat per una novetat de més pes, que caurà de seguida davant l'empenta d'una altra, i així successivament, fins que un dia els escriptors potser descobreixen que són fitxetes de dòmino posades en fila, condemnades a caure.