la pantalla

GEMMA BUSQUETS ROS
La pantalla
El PuntAvui
13|9|2026

M’he negat sempre a llegir en un d’aquests dispositius electrònics que emmagatzemen biblioteques senceres. Serà perquè habita dins meu una ànima, entre ludita i estètica, la qual atorga al llibre la categoria d’objecte poderós que es mereix respecte però sense fanatismes ni adoració. Perquè el llibre s’envellirà, com jo. Esgrogueït a la prestatgeria, arrugades les meves mans, el fullejaran buscant aquell fragment que vaig subratllar compulsivament i retrobat, l’olor d’usat que se’n desprendrà, obert com un ventall, em catapultarà en un moment concret del passat que el bitllet de tren que encara hi ha a la pàgina 78 il·luminarà. És una evocació nostàlgica, un pessic al cor, uns ulls humitejats, una espurna que recorre tot el cos, d’acord, però no m’ho dona la lectura en una pantalla tan fina i moderna, tan jove i tan freda, i sí aquells contes de Pere Calders que llegia el 17 de juny del 1995 en un trajecte en tren entre Girona i Passeig de Gràcia. La pantalla, que acumula tant de coneixement, el facilita amb una immediatesa que no enriqueix el caldo que necessita hores per ser gustós i nutritiu, sinó que el malbarata; menjar ràpid i nociu. Perquè la pantalla anticipa la descoberta i, amb aquesta facilitat, es perden pessics al cor, ulls humitejats, espurnes al cos; la dopamina de dir eureka. La pantalla alleugereix la motxilla que amb els anys pesa cada cop més. Però de què serveix una motxilla buida.