11è festival de jazz de vic

Del 7 al 17 de maig del 2009 es celebrarà l'onzena edició del Festival de Jazz de Vic. La programació ofereix deu concerts en tres escenaris de la ciutat, seguint l'orientació dels darrers anys: difondre el jazz de nova creació i les experiències pioneres de la música improvisada. Amb un criteri coherent i arriscat, la proposta artística s'adreça tant al públic general com als aficionats que cerquen nous estímuls musicals.

Nosaltres, els de La Triadú, ens afegim al Festival proposant una audició prèvia dels artistes que configuren el programa d'aquest any.

En Joan Puigdollers (Pursa, Fausto Gramola...al vostre gust) ens farà cinc cèntims sobre el que sonarà en aquesta edició.

La cita és dimarts 5 de maig a 2/4 de vuit del vespre, a la Triadú.

(Cliqueu sobre el cartell i anireu a la web del Festival)

l'undemà

Ahir ens vam trobar per parlar del llibre de Mishima El mariner que va perdre la gràcia del mar. Tot i que el Barça jugava la semifinal de la copa de Europa (0-0 contra el Chelsea), el futbol no va suposar cap entrebanc, la tertúlia va ser força concorreguda i el debat animat i fructífer.
D’entrada es va dir que és difícil comprendre a un autor tan allunyat de nosaltres a nivell cultural. Malgrat que la globalització ens acosta cada cop més als racons més amagats del món, el Japó encara està envoltat per una capa de misteri que a vegades ens atrau i a vegades ens repèl a causa d’un substrat cultural i religiós molt diferent al nostre.
El Japó que mostra el llibre és el de després de la segona guerra mundial: una societat plenament occidentalitzada, exemplificada a la novel·la per la mare del protagonista i la seva botiga de roba.

Va haver-hi una escena del llibre que va anguniar a tothom; sí, la del gat escorxat. Diuen que hi ha un sutra budista que fa referència explícita a matar tot el que ens manté units a la terra, de desempallegar-nos de totes les sensacions terrenals. Potser té alguna cosa a veure.
La Maria va dir que aquesta escena era per evitar descriure la fi del mariner.
Per cert, tothom tenia l’esperança que el llibre acabés de manera diferent, però coneixent l’autor, no podia acabar d’una altra manera.
És un d’aquells autors que fan molt difícil establir una separació entre l' obra i la vida. I, inevitablement, quan parlàvem de la seva fi no podíem deixar d’exclamar el que va dir Kawabata: malaguanyat.
En Jaume va encetar el tema del llibre com a historia iniciàtica, el protagonista va descobrint coses de la vida a través d’un forat que ha practicat a la paret del seu quarto.
Quan vam parlar de l’Incident, va semblar que fins i tot algú recordava haver sentit la noticia a la televisió allà pels finals de l’any 1970. Beneïda memòria.
Una de les facetes que més van encuriosir de l’autor és el seu afany d’exhibicionisme, que de vegades resulta quasi malaltís.


En definitiva, el club ens ha permès, en alguns casos, descobrir i en altres tornar a llegir, un autor molt important a la història de la literatura, que va estar molt de moda als anys seixanta i setanta i que ara, gairebé quaranta anys després, es segueix traduint i reeditant a tot arreu per gaudi dels lectors curiosos que no en tenen prou amb el darrer Sant Jordi.

P.S.: La foto, Mishima macarró.

guanyador del cuncrús

La resposta correcta és:

Jacint Verdaguer - Anem - Al cel.

El guanyador del cuncrús és en JORDI ARARÀ. Enhorabona.

l'incident

Aquell dia, 26 de novembre de 1970, la contaminació de la ciutat de Tokio no havia deixat treure el nas al sol fins a les deu del matí, l’hora què es llevava Yukio Mishima. La seva esposa encara no havia tornat d’acompanyar els seus fills a l’escola. La servent filipina ja li havia preparat el cafè en una tassa de porcellana de Sèvres que l’escriptor es va prendre al saló. Després, va fer dues trucades telefòniques amb les que avisà a la premsa i la televisió; els convocava a una hora determinada en un lloc concret: migdia i el patí d’armes del quarter Ichigaya de les Jieitai, les forces d’autodefensa japoneses. Enllestides les trucades, s’afaità escrupolosament i es mudà amb l’uniforme net i planxat del Takenokai que, per no embolicar-nos, el podríem definir com una mena d’exercit particular. Abans de baixar al patí, on l’esperaven els quatre membres de la societat de l’escut (Tatenokai) que l’acompanyarien (Morita, Furu-Koga, Ogawa i Chibi-Koga), va comprovar que havia deixat les dues cartes, una nota manuscrita i el paquet a sobre l’escriptori. Les cartes anaven dirigides als seus traductors anglesos i contenien instruccions per futures edicions de la seva obra a occident i el paquet era pel seu editor i duia el darrer capítol de el deterioro del angel la novel•la que tanca la tetralogia el mar de la fertilitat. Va agafar un estoig de nàcar negre i un portafol•lis amb papers i baixà les escales de marbre de la seva mansió estil europeu.
A fora l’esperaven els seus pupils en un flamant Toyota Corola blanc al qual van pujar tots enriolats per un dels acudits típics de Mishima: ara hauria de sonar una música de pel•lícula de gàngsters, els va dir. Mentre el cotxe enfilava el camí dels suburbis al centre de Tokyo, Mishima va comunicar a Furu-Koga, Ogawa i Chibi-Koga que ells no arribarien fins al final, que la seva tasca seria defensar l’honor de l’acció durant el judici i per aquesta finalitat els lliurà un sobre a cadascun amb un xec de 10.000 yens per a fer front a les despeses judicials. Decebuts, ho van acceptar amb resignació.
A dos quarts de dotze entraven al despatx del general

Mashita, situat al tercer pis de l’edifici, on els va rebre convençut que seria una altra exhibició marcial d’aquell escriptor tant eixelebrat i el seu reguitzell de seguidors fanàtics. A una senyal, però, de Mishima, mentre aquest li mostrava al general la seva katana, -una espasa amb una fulla autèntica del s.XVII, forjada per Seki No Magaruka de la prestigiosa escola Seki-, els seus acòlits van immobilitzar al general, estacant-lo a una cadira i tancaren a pany i forrellat les portes i finestres perquè no pogués entrar ningú. El general, aterrit, va procurar amb raons i paraules que desistissin de la seva acció, però la determinació dels assaltants estava presa i res els faria recular. Les seves exigències eren que els soldats del quartel s’havien de reunir al pati i havien d’escoltar el que Mishima els havia de dir sense que fos interromput per res ni ningú. Amb la intenció d’evitar mals majors, els militars van accedir a les exigències i van deixar que Mishima s’enfilés amb un atlètic salt al relleix de la façana, des d’on es dirigí al centenar de soldats i curiosos que ja s’havien reunit al pati, doncs, les ràdios ja començaven a informar sobre el fets. A les fotos es veu Mishima procurant fent-se entendre a crits, gesticulant amb les seves petites mans enfundades en guants de pell blanca i amb el Hachimaki cenyit al cap en el qual, si ens hi fixem prou, s’hi adverteixen els kanjis que foren el lema d’una família samurai de l’epoca Tokugawa: servir a la nació durant 7 vides. Els acompanyants de Mishima llençaven papers a la multitud, eren còpies del gekibun, el manifest que havien redactat seguint el model del que feien servir els oficials rebels protagonistes dels nombrosos cops d’estat avortats al Japó durant la dècada dels trenta. En resum, el manifest reivindicava el paper de l’exercit i li demanava que s’aixequés per lliurar-se de la humiliació que suposava la constitució dictada per McArthur després de la segona guerra mundial i retornar a l’emperador la seva condició divina. Després d’un instant de curiositat, els espectadors van començar a burlar-se de l’orador, li deien de tot i li llençaven qualsevol cosa que tinguessin a les mans. L’arenga s’havia convertit en una xarlotada. Quan Mishima en va ser conscient va deixar anar amb totes les seves forces el crit ritual dels kamikazes japonesos: Tenno Heika Banzai i va baixar de l’improvisat púlpit per retornar al despatx del general on va pronunciar unes paraules que han quedat gravades en sang per la posteritat: em sembla que ni em sentien.
Mishima es descordà l’uniforme i resta nu de cintura en amunt, s’afluixà els pantalons que li lliscaren cames avall i es va seure sobre els talons davant el general Mashita que li pregava amb totes les seves forces que no ho fes. Li allargaren un estri amb un pinzell i tinta que va fer servir per escriure el seu darrer poema, el de comiat, com feien antigament els samurais abans d’entrar en batalla: “Las fundas de las espadas se agitan tras años de espera. Hombres valientes parten a caminar sobre la primera helada del año”. Morita li allargà el wakizashi, la espasa curta. Amb la ma esquerra, Mishima es palpà la part inferior de l’abdomen, el punt on rau el nostre origen segons una creença oriental. Deuria suar. En un esgrip aterridor va llançar el seu últim Tenno Heika Banzai i s’enfonsa la fulla al ventre. Deuria empal•lidir. Amb la ma dreta procurava conduir l’espasa a l’altre costat del ventre, esguitzar-se’l una mica més, però els budells i la sang que maldaven per sortir li ho impedien. L’informe oficial de l’autòpsia descriu un tall horitzontal de set centimetres i cinc de fondària. Amb la mirada suplicà a Morita que li alleugés el patiment. Aquest li etzibà un cop d’espasa maldestre amb l’únic resultat d’un un enorme tall a l’esquena. Va haver de ser Chibi-Koga, expert en Kendo qui li separà el cap del cos definitivament amb un tall net i certer.
Ah si, la nota que va deixar Mishima al seu escriptori hi posava: “la vida és curta, però a mi m’agradaria viure eternament”.

En aquest tall d’un noticiari de l’època hi ha imatges.

Ahir va rebre el premi Cervantes Juan Marsé, aquí podeu trobar el discurs íntegre, val la pena. Juan Marsé va traduïr directament del japonès (segons posa als crèdits) el Pabellón de oro, una novel·la de Mishima sublim.

dedicat a l'Imma

St.Jordi'2009

ja hi he navegat prou per les mars de la terra

Fins fa pocs dies l'únic que coneixia de l'obra d'en Mishima era la seva mort. Tal qual. Això sí que és un autèntic moment mascletà. De ben segur que en Mitchum ens en parlarà a bastament. Ara -i aquesta és la grandesa del club de lectura- he començat a llegir-lo amb tots els prejudicis occidentals que em proporcionen els meus ulls rodons. Però no em puc treure del cap l'esbudellada ritual i pública. He aprofitat per a recordar d'altres escriptors que també han decidit anar passant i m'he estat mirant un llibre, -El gran impaciente, de Toni Montesinos, Barcelona : March, 2005-, on es parla del suïcidi literari i filosòfic. I em ve de gust elaborar una llisteta, més pròpia d'El caso que d'un apunt per a un bloc d'un club de lectura, ja ho sé.
Aquí teniu els meus escriptors suïcides, classificats per modus moriendi.

ENVERINAMENT

Jack London. La nit del 21 de novembre de 1916, als 40 anys i malalt d'uricèmia, s'injecta una barreja de morfina i atropina. Es va equivocar en les proporcions, la qual cosa el procurà una agonia llarga i terrible.

Malcolm Lowry. 27 de juny de 1957. S'empassa 50 comprimits de somnífers. Tenia 47 anys.

Cesare Pavese. 29 d'agost de 1950. En una habitació de l'Hotel Roma de Torí es pren 6 sobres de somnífers. Tenia 41 anys. Deixa escrit: "Perdono a tothom i a tothom demano perdó. D'acord? No xafardegeu gaire".

Stefan Zweig. 22 de febrer de 1942. L'escriptor de 60 anys i la seva amant i secretària Lotte se suïciden prenent Veronal. Abans havia escrit 13 cartes de comiat. 13. En una d'elles diu: "Jo, massa impacient, vaig passant."

ARMA DE FOC

Ernest Hemingway. 1 de juliol de 1961. Es fa l'harakiri del fusell, és a dir, es dispara a la boca amb una escopeta. Tenia 61 anys.

Vladimir Maiakosvki . El 14 de març de 1930, als 36 anys, es fot un tret de pistola al seu despatx de Moscou. Deixa escrit: "No em considereu un covard, en realitat no hi ha res a fer. Salut. Hi ha 200 rubles sobre la taula. Doneu-los a hisenda. Cobrareu la resta de les edicions de l'estat."

Sándor Márai. San Diego, 1989. Després de la mort de la seva dona i el seu fill adoptiu, es dispara un tret als 89 anys.

IMMERSIÓ

Paul Celan. 20 d'abril de 1970. Es llença al Sena . Tenia 49 anys.

Virginia Woolf. El 28 de març de 1941, als 59 anys, es fica al riu Ouse amb les butxaques de l'abric plenes de pedres. Deixa dues cartes, una adreçada a la seva germana Vanessa i l'altra al seu marit Leonard. En aquesta última es llegeix: "Sé del cert que, un cop més, em torno boja. Crec que no puc superar una altra d'aquelles terribles temporades. Aquest cop no em curaré..."

ARMA BLANCA

Emilio Salgari. 26 d'abril de 1911. Se suïcida, fent-se una mena de harakiri, en un bosc prop de Torí. La ferida no és prou profunda, així que es dessagna molt lentament. Deixa tres notes. La que adreça als seus editors diu: "A vosaltres, que us heu enriquit amb la meva pell, mantenint-me a mi i a la meva familia en una contínua misèria, tan sols us demano que, com a compensació pels guanys que us he proporcionat, us feu càrrec de les despeses del meu enterrament. Us saludo trencant la ploma." El seu pare ja s'havia suïcidat. Els seus fills Romero i Omar també ho faran.

Yukio Mishima. (Tot teu, Mitchum).

ESTRANGULACIÓ/PENJAMENT

Gérard de Nerval. 26 de gener de 1855. Es penja amb un cinturó en un carreró de París. Té 46 anys i porta posat el barret. Deixa una nota: "No m'esperis aquesta tarda, car la nit serà negra i blanca."

David Forster Wallace. 12 de setembre de 2008. Claremont, Califòrnia. Es penja a casa seva. Tenia 46 anys. (Éste va por ti, Mitchum).

ASFIXIA

Gabriel Ferrater. El 27 d’abril de 1972 se suïcida al seu pis del carrer Ribatellada núm. 27 de St. Cugat, asfixiant-se amb una bossa d’escombraries. Havia anunciat reiteradament la seva intenció de no arribar a fer els 50 anys. No volia fer pudor de vell, havia dit.

Sylvia Plath. 11 de febrer de 1963. Londres. Un cop portat l'esmorzar als seus fills, torna a la cuina, tanca les finestres, fica el cap dins del forn i obre el gas. Acabava de fer 30 anys.

John Kennedy Toole. El 26 de març de 1969, als voltants de Biloxi, vora el riu Mississippí, l'escriptor, de 31 anys, atura el seu cotxe, connecta un tros de mànega al tub d'escapament, fica l'altra extrem dins del vehicle i mor asfixiat. Deixava dues novel·les inèdites, publicades pòstumament gràcies a la insistència de la seva mare. Fins i tot li van donar el Pulitzer.

PRECIPITACIÓ

Bohumil Hrabal. 3 de febrer de 1997. Mor als 82 anys, en caure des de la finestra d'un cinquè pis d'un hospital de Praga.

Primo Levi. 11 d'abril de 1987. Es llença del tercer pis de casa seva, a Torí. Tenia 67 anys.

PS: Avui, cuncrús: Sabeu a quin autor pertanyen els versos que titulen aquest apunt? Regalarem un llibre a la primera persona que pengi un comentari amb la resposta (autor + títol del poema +títol del poemari) correcta.

dos llibres sobre Mishima

Madame Yourcenar, que en una memorable biografia fictícia ens va fer passejar per la Roma d' Adrià, en aquest exquisit assaig ens dissecciona d'una forma brillant i gens erudita l'obra traduïda de Mishima. El llibret (publicat el 1980, el mateix any que fou escollida membre de l'Académie française), de no gaire més de cent pàgines, no només presenta els resums de les seves més significatives novel·les i les contextualitza en el corpus de la seva obra sinó que gosa endinsar-se en el buit metafísic de l'autor japonès que el conduí al suïcidi, la veritable obra mestra del darrer samurai.
Un altre llibre sobre Mishima que val la pena ressenyar és Mishima o el placer de morir del psiquiatre Juan Antonio Vallejo-Nágera publicat per Planeta i actualment descatalogat però que podeu descarregar en format pdf si busqueu bé a la xarxa.

yukoku

Aquest fotograma pertany a Yukoku, pel·lícula escrita, produïda, dirigida i interpretada el 1966 per Yukio Mishima. La pel·lícula es va rodar en secret perquè es pogués estrenar primer a la Cinémathèque Française de París. A França va tenir molt èxit, diuen els puristes més pels desmais que provocaven les escenes més fortes que per la seva excel·lència cinematogràfica. El film va ser premiat a França i estrenat amb èxit a molts altres països de la resta del món amb el títol Patriotism, The Rite of Love and Death, títol proposat per John Nathan. Aquí trobareu informació. Aquesta no és la única experiencia cinematogràfica de Mishima, va escriure més de vint obres pel cinema i la televisió i en va interpretar quatre. La pel·lícula està basada en un conte curt que podeu trobar al recull La perla y otros cuentos traduïts per Magdalena Ruiz Guiñazu i Antonio Cabezas i publicats per Siruela. La trama de la història està prodigiosament resumida en el primer paràgraf del conte:

"El veintiocho de febrero de 1936, al tercer día del incidente del 26 de febrero, el teniente Shinji Takeyama, del batallón de transportes, profundamente perturbado al saber que sus colegas más cercanos estaban en connivencia con los amotinados, e indignado ante la inminente perspectiva del ataque de las tropas imperiales contra tropas imperiales, tomó su espada de oficial y ceremoniosamente se vació las entrañas en la habitación de ocho tatami de su residencia privada en la sexta manzana de Aoba-cho, en el distrito Yotsuya. Su esposa, Reiko, lo siguió clavándose un puñal hasta morir."

El tinent Takeyama està agenollat davant un cartell amb dos kanjis que forman una idea que es podria anomenar Sinceritat, aquest és un motiu recurrent en l'obra de Mishima i que tindrà un significat especial en la seva vida. Si algun visitant del blog té nocions de japonès (Toni, Jordi…) i ens pot aclarir el mot, li ho agrairem. No poso l'enllaç del video perquè conté imatges que podrien ferir sensibilitats no avesades a, per exemple, l'estètica gore. Tanmateix tots sabem com funciona: youtube, cerquem Mishima & Yukoku i trobarem la pel·lícula editada per Criterion dividida en tres parts (o 4 si la voleu subtitulada en francès) que ànimes caritatives comparteixen amb tothom. La peli té un valor afegit al purament cinematogràfic, mentre la contemplem, tot i ser conscients al llarg del metratge que tot és ficció, no podem deixar de pensar en la veritable fi de l'escriptor.


"Lo que mas atormenta al hombre es lo que no le ordenan hacer"
Walt Kowalski -Gran Torino-

La conferència d'en Pep Paré sobre Segimon Serrallonga programada per demà disset d’abril a les vuit del vespre s’ha anul·lat. Se celebrarà el proper divendres 15 de maig.

Dispenseu.

la iaia Natsu

Abans d'entrar a estudiar en una escola d'elit, l'abril de 1931, Kimitake Hiroaka havia viscut els primers dotze anys de la seva vida sota la ferrea psico-cadena de la seva avia Natsu, dona que tenia una llunyana relació amb la familia imperial Tokugawa, malalta entre altres coses de deliris de grandesa. En una estremidora imatge, Shizue, la mare, relata com l'avia Natsu li arrancava, literalment, el nen del pit quan considerava que ja havia mamat prou. Mentre el nen que seria Yukio Mishima li feia massatges a l'esquena, Natsu es va encarregar de la seva educació nodrint-lo amb històries de l'antigó i ficcions elaborades amb enginy; però intolerant fins l'extrem de prohibir-li tenir amistats de la seva edat i jugar a jocs considerats perillosos com lluites i corredisses. Als cinc anys el nen Mishima va contraure una rara i seriosa malaltia que el va mantenir enllitat molt temps, la iaia no es va moure del seu costat. Natsu projectava en el seu net tota la grandesa destinada a la seva dinastia.

clubs de lectura

Trobo una saludada en una botiga i, un cop intercanviades impressions sobre la durada i duresa d'aquest darrer hivern, m'etziba:

- Què, això dels clubs de lectura? Us ha sortit competència, eeeeehhhh?, diu amb un d'aquells somriures poc francs que fan venir pell de gallina.
- ???!!!
- Surten com bolets...Són modes.., continua.

D'acord, parlem-ne.

1. Nosaltres no hem inventat res: això dels clubs de lectura és més vell que allò que també es pot fer arrupit.


2. Més n'hi haguéssin. Sense ànim de ficar-me allà on no em demanen, encara trobo a faltar uns quants: un club de lectura de ciència, organitzat per l'Agrupació astronòmica d'Osona; un de filosofia, a càrrec de l'Institut de ciències religioses; un de còmic, a la botiga Nitro Max del carrer Manlleu; un de llibres de viatges, organitzat per la llibreria Muntanya de llibres; un de teatre, a l'Institut de l'ídem. Per exemple.

No veig competència per enlloc; tan sols veig oferta. Clar que el nostre cas no té dita: els llibres ja els tenim venuts, nosaltres. En tot cas, si aquest mes us ve de gust assistir a un club de lectura, Vic us ofereix:

• Club social El pedrís. Robinson Crusoe, Daniel Defoe.



• La Tralla. Aquest mes només faran narrativa. La papallona negra, Antoni Pladevall.



• El cafè de les lletres. La solitud dels nombres primers, de Paolo Giordano.



• Biblioteca Joan Triadú. El mariner que va perdre la gràcia del mar, Yukio Mishima.

I si en voleu més:

• Biblioteca de Centelles. La abadesa María, la excelenta, Toti Martínez de Lezea.



• Biblioteca de Manlleu. A l'abril llegiran poesia. La selecció i els comentaris a càrrec de la Pilar Cabot.



• Servei de lectura pública d'Olost. El club de la buena estrella, Amy Tan.



• Sala de lectura Sant Jordi de Prats. El amor en los tiempos del cólera, Gabriel García Márquez.



• Biblioteca de Taradell. També llegeixen poesia. La selecció a càrrec de Toni Pladevall.



• Biblioteca de Tona. Les dames del foc, els càtars i el Sant Grial, Xavier Escura.



• Biblioteca de Torelló. Assaig sobre la ceguesa, José Saramago.

I si en teniu notícia d'altres, feu-nos-ho saber, si us plau.

dues biografies

Henry Scott Stokes, Vida y muerte de Yukio Mishima. Muchnik, 1985.
John Nathan. Mishima biografia. Seix Barral, 1985.

Henry Scott Stokes va ser corresponsal al Japó de la revista anglesa Time durant més d'una dècada i va tenir contacte directe amb l'autor d' El remor de les onades. La biografia de la que teniu la portada a l’esquerra va ser publicada el 1974 per, segons el mateix autor "rastrejant la seva vida, explicar la mort de Mishima". Tot i que sovint ha estat titllada de massa "periodística", és a dir propensa al sensacionalisme, no es pot negar que l'autor s'acosta al personatge amb respecte i consideració. El llibre comença amb una impressió personal de l'autor i les entrades del seu dietari dels darrers dies del biografiat. A mi, el que més m'ha agradat és la detallada crònica d'unes maniobres militars del Tatenokai al mont Fuji a les quals va ser convidat. L’altra és la millor, rica en detalls, conté fragments inèdits de contes primerencs i poemes de joventut com per exemple del seu primer conte publicat: un bosque en plena floración. Nathan, que pasava per ser el milllor traductor de Mishima, ens parla de la gènesi del títol de la novel·la que llegim aquest mes. Diu que en japonésès titula Gago no Eiko, que no té una traducció fàcil. El mot està format pels caràcteres que signifiquen carregar (remolcar) i glòria. Com que les variants que considerava no li satisfeien, va demanar consell al propi Mishima que li recomanà un títol llarg a l’estil “a la recherche du temps perdu”; de les opcions que tenien van triar el mariner que va perdre la gràcia del mar. El llibre no va assolir les xifres de vendes que tan l’autor com l’editorial esperaven i es va produïr la famosa escena de Mishima demanant perdó capcot als seus editors per no haber aconseguit un best-seller.

el mariner que va perdre la gràcia del mar

Dos són els principals obstacles que em trobo al llegir Mishima, la meva total ignorància de la llengua japonesa que m'impossibilita acudir en cap cas als originals i el, gairebé també total, desconeixement de la cultura i manera de ser tan peculiar del poble nipó. Malgrat tot, res m'impedeix gaudir de la literatura d'aquest autor, encara que hagi de ser a través de traduccions, la majoria de segona mà.
Aquest mes llegim El mariner que va perdre la gràcia del mar, a la biblioteca us podem proporcionar les versions de Jesús Zulaika Goicoechea i de Josep M.Fulquet, ambdues (suposo) basades en la canònica traducció de John Nathan. Aquesta novel•la curta va ser publicada el 1963 i es podria considerar com el revers de La remor de les onades i un intent de recuperar la seva fama internacional que començava a davallar. L'obra fou escrita poc després de ser portat als tribunals per difamació (Després del banquet, una crua sàtira d'un polític lliberal) i tot just abans d'afrontar el que seria el seu testament literari i obra mestra absoluta; la tetralogia que forma El mar de la fertilitat.
Ja en parlarem.
Com a curiositat us podem dir que l'obra va ser portada al cinema l'any 1976 pel cineasta Lewis John Carlino, que està protagonitzada per Kris Kistofferson y Sarah Milles i que l'acció està transportada al port de Dover. Aquí: trobareu tota la informació.

l'undemà

Ja se sap, darrer dimarts del mes vol dir trobada del club de lectura. Quina manera de ploure, ahir. Malgrat la pluja, vosaltres cap a la biblioteca amb aquella fe. Sou uns parroquians perseverants. Gràcies, noies i nois. Setze noies -inclosa l'Enriqueta Anglada, que ens va voler acompanyar- i sis nois. (L'Imma tenia raó quan apuntava que els participants en clubs són majoritariament dones. Algun dia en parlarem)
Ara toca un exercici de síntesi que requereix, no cal dir-ho, la vostra col·laboració. Així doncs, esperem els vostres comentaris sobre el llibre, sobre el desenvolupament de la tertúlia...etc.

Som-hi.

En Pasqual Bernat, el nostre trencador de gel habitual, va fer una petita introducció sobre l'autora i el llibre, obrint de seguida el torn d’intervencions.

Vam parlar de:

• l'holocaust, en general; del negacionisme, aquesta mena de revisionisme històric que nega l'existència dels fets i descriminalitza el nazisme; de l'antisemitisme racial, originat en les idees antropològiques de la raça sorgides a partir de la Il·lustració, diuen. I no em demaneu com, però també vam passar per Darwin.

• de la M. Àngels Anglada com a escriptora compromesa, fent referència també a El quadern d'Aram i al genocidi armeni.

• d’El violí... com a eina utilitzada als instituts per a parlar sobre l'holocaust.

• de llibres i autors que ens han vingut al cap llegint El violí..: El silenci dels arbres, d’Eduard Màrquez; el Diari, d’Anna Frank; Si això és un home, de Primo Levi; L'amic retrobat, de Fred Uhlman. I no en vam parlar, però aprofito per recomanar: K.L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella i Maus, d’Art Spiegelman, l’únic còmic guanyador d’un Pulitzer.

• dels personatges i de l’argument de la novel·la (força); de l’estil de l’autora, de la construcció, del punt de vista narratiu (poc).

Més o menys. Això sí, cap al final, un d’aquells moments gloriosos que, de tant en tant, ens proporcionen els clubs. Cal una opinió categòrica, i, si pot ser, expressada amb certa contundència. Si tot va bé, les cadires comencen a moure’s, neix un xiuxiueig, tímid d’entrada, però que va creixent fins que s’alça una veu i diu: no hi estic d’acord. Llavors tot va rodat. La gent es deixa anar, -que si penso això, que si crec allò-, les intervencions es trepitgen, i al moderador se li gira feina. Moment “mascletà”, en diré jo a partir d’ara mateix. I, en dir-ho, sé que sóc carn de comentari d’en Mitchum.