El 1965, tres anys després de la mort de William Faulkner, Cormac McCarthy publica la seva primera novel·la The Orchard Keeper a Random House, curiosament (o no tant) amb Albert Erksine el que fou editor de Faulkner. Diu la llegenda que era la única casa editorial que coneixia i per això els va enviar el manuscrit a ells. Fins fa ben poc la vida de McCarthy era un misteri, es podia considerar un escriptor (com l’anomenen al blog espai de llibres), invisible. Fins l’èxit de no country for old man, només havia concedit una entrevista, poc abans de publicar all the pretty horses, que es accesible previ registre a l’edició electrònica del New York Times. Si fem cas d’aquestes dades, la novel·la està escrita entre la seva estada a Irlanda on viatjà per conèixer els seus ancestres i l’any que va viure a Eivissa amb una colla d’artistes durant l’eclossió hippy de l’ illa balear.
El Guardian del vergel en traducció de Luis Murillo Font està situada cronològicament a mig camí entre les dècades de 1930 i 1940 i geogràficament a l’estat de Tennesse, en concret a les valls de Red Mountain, una zona d’ exhuberant vegetació al nord est de Knoxville. L’estructura de la novel·la és complexa (per no dir-ne un altra cosa), es composa de fragments amb un peculiar ordre cronològic que van ordint una trama on els protagonistes són gent que veu Whisky en pots de vidre, un sagal que es busca la vida caçant, un traficant d’alcohol que un dia va matar algú i un vell xaruc que viu a costat d’un dipòsit de formigó custodiant quelcom. Altres personatges són els animals i, potser el més important, el paissatge, la geografia. McCarthy descriu de forma hiperrealista cada racó del immens territori nord-americà i com l’afecta el pas del temps.
Tenia 32 anys, només en feia tretze que habia començat a llegir novel·les perquè s’aburria a la mili. No va tenir males crítiques però el suport més important el va rebre del seu editor que el considerava un digne hereu de Faulkner.
Les imatges de l’autor estan extretes de la seva pàgina web “oficial”
http://www.cormacmccarthy.com/
Ja estava desitjant de llegir les teves entrades sobre Cormac McCarthy, Robert. Jo només he llegit "La carretera", fa només un parell de setmanes i gràcies a la teva recomanació. M'ha agradat moltíssim. De primer em va costar una mica ficar-me en el seu estil i en l'ambient tan opressiu de la novel·la, però a les trenta pàgines ja no podia parar de llegir. Una meravella.
ResponEliminaJo fa dos anys que la tinc a casa, en una tauleta. No puc amb ella. Aprofitant les prosas apátridas de l'altra dia, La carretera pertany a "libros secos, filudos, riscosos, que nos llenan de cicatrices" i a "libros inexpugnables en los que no podemos entrar ni por el centro, ni por delante, ni por detrás". Ho tornaré a provar. Potser si supero les trenta primeres pàgines ja estarà. Qui sap si no acabarà sent un d'aquells "libros-larva que dejan escuchar su voz años después de haberlos leído". Tantdebó.
ResponElimina..perdoneu que no comenti gaires coses, es que estic podant arbres...demà un altra entrada, sobre la oscuridad exterior, va espai, que ja i tens el peu al coll, Matilde...fins aviat.
ResponEliminaMitchum, espurgues arbres al setembre? Però això no s'ha de fer a l'hivern? Ets ben particular.
ResponEliminaQuant a la oscuridad exterior, jo la foscor la tinc a dins. Tota. Quan tornarà a ser festa, perlamortdedéu?
Aquesta és una primera novel·la excel·lent, mooooooooooooooooooolt excel·lent. Però clar, si s'hagués quedat aquí seria un geni, però com que les altres novel·les estan millor, és un geni^2!! o no?
ResponElimina