the crossing

Amb els diners obtinguts per les vendes de tots els cavalls bonics, McCarthy es va comprar una caravana nova que –diuen- fa servir com a vivenda habitual i amb la que viatja per tots els racons d’Estats Units. La seva fama d’estrany i allunyat de convencions creix i arriba a esdevenir gairebé mítica com la d’altres escriptors amb fòbia a la popularitat, -Thomas Pynchon o DeLillo-. Es diu que va viure en una plataforma d’extracció petrolífera, que no deixa que ningú li toqui els cabells, que té milers de llibres dispersats en dipòsits al llarg de la geografia americana, que només menja en plats calents i un llarg etcètera de peculiaritats que alimenten la seva fama de “rara-avis”. L’estiu de 1994 publica una obra de teatre que havia escrita a finals dels setanta: The Stonemason, una tragèdia que viatja al llarg de tres generacions d’una família negra de Kentucky. Poc després apareix el segon volum de la trilogia de la frontera: The Crossing, traduït en la frontera per Luís Murillo.
En la frontera és una història d’iniciació semblant a la primera però sense l’element romàntic i potser una mica més pesimísta. Billy Palham, caça una lloba que estava fent estralls en els ramats de la seva família, però en comptes de matar-la, decideix retornar-la, bo i ferida, a les terres d’on prové en una mena de deute moral que creu tenir cap a l’animal. Quan torna del seu periple, es troba que uns malfactors han matat els seus pares i robat els seus cavalls. Junt al seu germà decideixen seguir als lladres i intentar venjar la salvatjada. Pel camí trobaran un munt de personatges que els explicaran les més estranyes i edificants històries, per exemple hi ha un fragment entre un vell i un capellà que parlen sobre l’existència de déu que em va fer pensar en el “dialogo entre un sacerdote y un moribundo” del Marquès de Sade . Al final les aventures dels joves es converteixen en llegenda i la gent del país canta les seves gestes en corridos tradicionals. Es podria dir que la novel•la és un corrido hiperrealista. El folklore i la llegenda s’han convertir en història i estan a un pas d’esdevenir mite; tal com es crea la història de la frontera segons ens va ensenyar John Ford.

Us poso un fragment que m’agrada molt i a més, crec, conté una de les claus de l’obra de Cormac McCarthy:
Estoy aquí a causa de cierto hombre. Vine tratando de volver sobre sus pasos. Quizá para ver que no hubiera una ruta alternativa. Lo que había que encontrar aquí no era un objeto. Si se les separa de sus historias los objetos carecen de significado. Sólo son formas. De determinado tamaño y color. De determinado peso. Cuando su significado se pierde para nosotros dejan incluso de tener nombre. Por el contrario, la historia nunca puede perder su lugar en el mundo, pues ese lugar es ella misma. Y eso es lo que había que buscar aquí. El corrido. El cuento. Y, como ocurre con todos los corridos, en definitiva contaba una sola historia, pues sólo hay una que contar.