suttree

Durant els anys 1974 i 1975 McCarthy treballa en un guió per a la televisió, es tracta de The Gardener’s son publicat ( una versió revisada) el 1996 per Ecco Press. El film, dirigit per Richard Pearce, va ser emès per televisió el 16 de desembre de 1976 i es tracta d’un drama familiar, basat en fets reals amb un crim entre mig i situat cronològicament a mitjans del segle XIX. Mentrestant el matrimoni naufragava i es van separar a finals d’aquell mateix any 1976. McCarthy se’n va anar a viure a El Paso (Texas) on –diuen- encara resideix actualment. El 1979 publica la seva cuarta i magnífica novel·la, Suttree en la qual treballava des que havia començat a escriure. Alguns crítics la consideren la seva millor novel·la tot i que quan va aparèixer no tot van ser bones crítiques. Jo diria que Suttree (traducció de Pedro Fontana) és una novel·la realment divertida amb una sèrie d’episodis memorables, una oda a una particular forma de vida. Els personatges principals són Cornelius Suttree, un jove que viu en una barca a costat del riu i es guanya la vida pescant i Harrogate un violador de síndries que somnia amb el robatori definitiu però que acaba guanyant-se la vida buidant cabines de telèfon. Personatges desarrelats que han fracasat en el seu intent de portar una vida convencional i que han triat viure al marge de la societat entre brossa i misèria. L’autor no especifica gaire el perquè d’aquest fracàs i es centra en les pícares aventures que moltes vegades proporcionen un bon fart de riure al lector i que en aquesta ocasió no són gaire violentes si exceptuem un fatídic allau de roques i alguna baralla de bar. Cap al final del llibre, en un miratge de normalitat, Sutree coneix una noia i sembla iniciar una vida en parella, però...bé ja ho llegireu. Després de les tres primeres novel·les que no l’ajuden a viure de la literatura, sembla que en aquesta obra McCarthy digui “o ara o mai”, hi posa tot el que pot i sap, recull vivències i les narra d’una forma nova i totalment personal en una obra immensa i exhuberant. És d’aquells llibres que et sap greu arribar al final.

D’entre tants i tants paràgrafs memorables, us en poso un que parla de colors.
En el tráfago del orgasmo –decía ella, decía- se sentía sumergir en un cálido mar verde a través del cual , empañados por su lobreguez, pasan una serie de pequeños soles como las candilejas de un escenario giratorio, un carrusel eléctrico girando en un éter verde. El color de la envidia es el color de ella gozando, y ¿cuál es el color del pesar? ¿Es negro como dicen? Y la ira, ¿es siempre roja? El color de ese triste matiz de ennui llamado blues es azul, pero no azul como el cielo o el mar, un azul amargo, teñido de desengaño, de bordes descoloridos. El color del día para un ciego es el blanco, ¿lo es también el de la noche? ¿lo percibe acaso con la piel, como los peces? ¿Tiene también azules, son estos nupciales y serenos, o amarillos, de sol o de orina, los recuerda? Colores neutrales, como los tonos huidizos de los sueños. Esta vida tiene el color del agua.

En aquest espai web, un expert en McCarthy ha elaborat un complet trajecte fotogràfic dels llocs citats a la novel·la