the go-betweens

Sens dubte que la redescoberta aquest estiu dels "The Go-Betweens" ha estat un dels grans plaers experimentats ens els darrers temps. N'havia sentit a parlar, fins i tot en alguna època n'havia escoltat alguna cançó. Però ha estat enguany quan els he pogut escoltar ( i gaudir ) d'una forma més intensa i acurada.
Nascuts a principis dels 80, a la ciutat australiana de Brisbane, no fou fins als àlbums "Liberty belle and the black diamond express" ( 1985) i "Tallulah" ( 1987) i després de gravar a Londres quan aconseguiren unes majors quotes de difusió; sempre relatives, però, ja que mai assoliren un èxit de masses, tot i que la crítica els considera com un dels grans grups de l'anomenat pop independent, fins i tot al nivell de "The Smiths". El treball següent, "16 lovers lane" aparegué el 1988, i destaca per ser un dels millors àlbums de la seva carrera, amb peces tan ben aconseguides com "Quiet Heart" o "Streets of your town".De fet, cada treball que varen publicar manté un excelent nivell, sempre de la mà dels seus dos fundadors i compositors Robert Forster i Grant McLennan.
Durant els 90 el grup es va dissoldre, però tornaren a reunir-se a finals d'aquesta dècada amb "The Friends of Raquel Worth", publicat l'any 2000. Després van venir dos àlbums més: "Bright yellow, Bright orange"( 2003) i "Oceans apart" ( 2005) on confirmen una saviesa musical i una qualitat excepcionals en les seves composicions. Peces tan emotives com "Caroline and I", "Finding you" i d'altres han esdevingut ja peces emblemàtiques del pop neoromàntic ( si puc anomenar-lo així). Malauradament, la mort, l'any 2006, de Grant McLennan, significà també la fi del grup. La seva música, tanmateix, quedarà per sempre. Tant de bo aquesta pogués arribar a sectors més amplis de la societat. Potser és que la seva ambició no era assolir diners ni fama, sinó únicament aconseguir fer bones cançons.