el be, el geògraf, els baobabs, la rosa, la guineu i el nimfó de la bufanda

De petit vaig intentar llegir un conte que començava així: "Quan tenia sis anys, una vegada vaig veure un dibuix magnífic en un llibre sobre la selva verge que es deia Històries viscudes". El conte era El petit príncep i, més enllà d'aquesta frase, vaig ser incapaç de continuar. Als deu anys, en un segon intent, també vaig quedar encallat just on el narrador parla del procés de digestió de les boes. No em refio gaire de la memòria però recordo que, a principis dels setanta, hi va haver una passa de petitprincepisme. El llibre d'Antoine de Saint-Exupéry es considerava el més adequat per despertar la imaginació dels infants. Si Alícia en terra de meravelles i Peter Pan eren els mites imposats als nens anglosaxons, El petit príncep es va transformar en un referent pels pares moderns d'aquí.

Amb inquietud observava que els amics el llegien i, amb més inquietud encara, que entusiasmava les amigues. Per fer-me'n una idea, vaig triar la drecera poc honorable de mirar només les il·lustracions. Els dibuixos, però, no em van enlluernar. Jo estava acostumat al traç enèrgic de l'Astèrix i dels germans Dalton, i aquell príncep inexpressiu, jardiner d'un planeta amb volcans que calia escurar com si fossin xemeneies, no em feia el pes. L'Astèrix, en canvi, formava part d'un poble irreductible, tenia poders toxicomaníacs i caçava romans i senglars a mastegots, i els Dalton representaven un model de familia alternatiu i divertit. Tot i l'èxit que el conte tenia entre els amics, vaig adonar-me que l'important era no vantar-me de no haver-lo llegit. Va ser fàcil: no m'enorgullia de ser incapaç d'apreciar la dimensió metafísica d'aquella història. Així com, en altres casos, sí que em veia amb cor de fer bandera de la meva objecció lectora, en el de Saint-Exupéry em sentia culpable i una mica avergonyit. Pensava que, més endavant, repararia el greuge, i estava convençut que trobaria la clau per accedir a aquell univers tan inversemblant com fantàstic.

Van passar molts anys i la fama del personatge va continuar expandint-se (vuitanta milions d'exemplars venuts, traduccions a més de cent cinquanta llengües). Una nit, sopant a casa d'uns parents, vaig veure que havien decorat l'habitació del fill -sis anys- amb un paper pintat que reproduïa part de l'univers petitprincipesc: el be, el geògraf, els baobabs, la rosa, la guineu i, per descomptat, el nimfó de la bufanda. "La decoració deu ser el resultat d'una obsessió dels pares", recordo que vaig pensar. Quan vaig conèixer el nen, però, ho vaig entendre: era el petit príncep de les il·lustracions. Duia els cabells despentinats i un pijama amb un estampat poeticocòsmic. D'aleshores ençà, he comprovat que el mèrit més espectacular del llibre és haver creat reencarnacions humanes del protagonista...

Sergi Pàmies. "Papiroflèxia" A: La bicicleta estàtica. Quaderns Crema, 2010. P.57.