Amb vint anys acabats de fer, la Sylvia Plath va viure dos fets importants.A l’estiu va haver-hi dos fets importants par a la vida professional de Sylvia: Mademoiselle va publicar “Diumenge a ca’ls Minton” a l’agost i, en la mateixa època, Sylvia va conèixer Val Grendon, un novel·lista professional. Va anar uns quants vespres a casa de Val, on parlaven d’assumptes professionals i ell l’animava a prendre-s’ho seriosament. Aquests dos fets, tan seguits en el temps, van ser experiències definitives per a Sylvia. Com escrivia a Aurelia:
“Vaig agafar el cotxe i me’n vaig anar tota sola a la platja, on vaig passar dues hores meravelloses, amb una bossa de cireres i préssecs i la revista. Mai a la vida no havia estat tan feliç. Vaig llegir les dues històries i tinc la impressió que ja m’he superat, perquè hi vaig trobar molts errors des del punt de vista artístic... La vaig llegir... vaig riure d’alegria i em vaig posar a còrrer entre les dunes, a ple sol, xipollant l’aigua tèbia de la marea com un gos... i dient-me que era meravellós estar viva i bronzejada i sentir-me plena de vitalitat i d’esperances, i conèixer tota mena de gent extraordinària. No m’havia sentit mai tan absolutament lliure i feliç”.
L’estiu de 1952, Sylvia Plath esdevingué escriptora.
Sembla increïble que hagués pogut ser tan feliç.
ResponEliminaCrec que un moment d'adrelanina com aquesta vaig passar-la jo un esbojarrat dia 9 de març en què la catosfera ve ser invadida....
ResponEliminaCalla, potser no, potser que em passo.
M'agrada veure fets alegres com aquest.
Suposo que deu ser una foto a Cape Cod quan feia de cangur a la platja per pagar-se els estudis a l’Smith College. En aquest temps preparava el treball de final de curs que versava sobra la figura del doble en l’obra de Dostoyesvki. Una de les seves lectures preferides en aquell temps era el llibre de Job. No em puc imaginar una imatge més sexi que una rossa despanpanant llegint Dostoyevski en bikini.
ResponEliminaHi ha moltes (forces, algunes) etapes de felicitat en la vida de SP., quan va conèixer en Ted Hughes, els primers amors universitaris, el naixement dels fills, quan en Ted rebia algun premi, l’etapa a la col•lònia per escriptors....
Com va escriure algú en algun dels milions de blogs que pengen porahí, i que anava sobre algun aspecte de la Plath que algú altre ha magnificat i exasperat, el personatge es menja l'escriptora. M'empipa molt el reduccionisme i simplificació que es fa d'alguns mites literaris, artístics, musicals, cinematogràfics. Com que Sylvia Plath és l'escriptora-neuròtica-incompresa-maleïda-víctimadelsgelosdunmaritfrustrat-feministasensesaber-ho-i-suïcida, ja sembla que si riu o és "feliç", sigui una mena d'accident o excepció. I abans que mite, era persona, dic jo. I les persones no som d'una sola peça. O no ?
ResponEliminaAquesta imatge plana dels personatges coneguts em sembla que és una constant. Tendim a creure un sol aspecte, el més popular, el més conegut. Sovint, com diu el Dr. Vilardekyll, darrere la imatge "pública s'oblida que hi ha persones.
ResponEliminaBenvolgut doctor, jo no sé si el personatge s’ha menjat l’escriptora o l’escriptora s’ha menjat alguna altra cosa, la veritat és que un cop has llegit els contes, la campana i la poesia se’t enfum que hagi estat com hagi estat i l’únic que lamentes és que morís tant jove i no pogués escriure més.
ResponEliminaLa Sylvia Plath va ser una escriptora dotada i una poetessa excepcional no només a partir d’Ariel, (poesia visionaria i de l’experiència) sinó desde que ere una noieta, una persona d’aquelles que viuen per la literatura. I, si, va ser una víctima de l’imperiós masclisme que encara avui en dia corre arreu i t’explico perquè m’ho penso. Plath volia ser mare i escriptora no volia renunciar a res i per això necessitava un mascle, el va trobar en Ted Hughes i van establir un pacte. Durant molt de temps ella es cuidava de la casa, dels nens (quan en va tenir) i de l’obra del seu marit enviant poemes als diaris (sempre en tenia sis en circulació) i l’esperonava a escriure més, durant aquesta època va abandonar durant dos anys sencers l’escriptura. Per trobar allò que buscava, una veu propia necessitava temps i serenor que en Ted no li va saber donar, ella va renunciar a la seva veu per ajudar a la del seu home, i quan el va necessitar ell ja estava sota les faldilles d’una dona molt més guapa que ella, es va sentir traicionada, va pensar que el que havia estat el seu amic,amant i marit l’havia traicionada, però no pas perquè es follés una altra dona sinó perquè li havia negat poder dedicar-se al que realment estimava la literatura.
De totes maneres benvolgut torracollons els vostres comentaris sempre són benvinguts.
Hola Eulàlia Mesalles
ResponEliminaRobert, tot això m'està molt bé, però a l'hora de llegir-la tant me fa ´
ResponEliminaés com si haguessim de llegir cervantes pensant contínuament que era un discapacitat físic
o joyce un masclista arrogant
o céline un nazi depravat
o poe un borratxo de taverna
Teniu raó, la meva sorpresa és més del fet d'haver-me'n sorprés que no pas del fet que ella hagués estat feliç cosa, d'altra banda, perfectament raonable. Senzillament m'he sorprés a l'adonar-me del poder que poden tenir certes imatges sobre allò que en pensem de les coses, sense més reflexió.
ResponEliminaHola Robert /i companyia...
ResponEliminaMr Hide treu el vell tema de si cal i no saber res de l'escriptor a l'hora de llegir-ne l'obra...
Si es tracta de disfrutar i prou doncs no, no cal. Si es tracta de fer "anàlisi literària" potser sí. Jo he llegit coses sense saber res de l'escritor iu d'altres sabent-ne... i potser saber predisposa, condiciona
Advertiment: xafarderia, literària, sí, però xafarderia, al cap i a la fi.
ResponEliminaAixò que diu en Robert de la Plath i en Hughes m'ha fet pensar, salvant les distàncies i les circumstàncies i el que calgui salvar, en la Rodoreda i l'Armand Obiols a l'exili. Mentre ell escrivia i escrivia, ella cosia i cosia (es veu que no s'havien tret del vici de la gana).
Potser, i fent broma amb el poema "Daddy" de la Plath, cada dona adora més d'un feixista.
Dos altres exemples catalans i famosos de masclisme aplicat a la literatura : Clementina Arderiu i Carles Riba, i Anna Murià i Agustí Bartra. I un de gelos artístics - però no crec que ben bé de masclisme - és el de Jane i Paul Bowles. En canvi, pel que se'n sap, el cas de Virginia i Leonard Woolf sembla a la inversa (ja sé que és una excepció).
ResponEliminaDe tota manera,i sense minimitzar-ne la importància d'aquesta discriminació, jo no comparteixo la idea de fer una lectura d'aquestes autores, i moltes d'altres, sota el prisma feminista.
i si estirem el fil, matilde, el feixisme no solament està en el masclisme, sinó en molts altres aspectes quotidians que no són patrimoni exclusiu d'un gènere
ResponEliminai, seguint amb aquesta idea tan trasbalsadora de la Plath, potser qui estima un feixista és perquè ell/a també ho és, nou ?
fa molt temps em va sorprendre com de bé argumentava l'actor Donald Sutherland la idea que tots portem un feixista a dintre (era en una entrevista a la revista Fotogramas, cap allà el 76, que malauradament no conservo, i ho explicava a propòsit dels seus personatges de "Novecento" i.....de Casanova !!)
No hi puc estar més d'acord amb la teva opinió, Doctor.
ResponEliminaHyde, no saps com m'emociona que siguis tu, precisament, qui parli d'allò que portem tots a dintre.
ResponEliminaNo m'importaria llegir l'entrevista aquesta, la veritat. Avera si la podem aconseguir.