quan la mida importa

SERGI PÀMIES
Quan la mida importa
La Vanguardia
3|9|2021

Les novetats literàries de la temporada arriben en massa a les llibreries. És una retenció de títols que convé celebrar i digerir amb calma, sobretot tenint en compte que alguns dels volums acabats de sortir del forn superen les 600 pàgines. Els autors de llibres en català són més continguts i, en general, es conformen amb menys pàgines, no se sap si per instint de supervivència, gust per la brevetat, complex encobert d’inferioritat o submissió a un mercat editorial que no vol aventurar-se a finançar segons quins metratges.

Entre els candidats a atraure l’atenció de llibreters i lectors, Fernando Aramburu (698 pàgines), Jonathan Franzen (640 pàgines) i Martín Caparrós (680 pàgines). En el món editorial, abunden els mites, les llegendes i les bajanades sobre l’extensió idònia d’una novel·la. Hi ha experts que recomanen als autors que, posats a triar entre escriure una novel·la de 150 pàgines i una de 300, apostin per la de 300, que transmet un pòsit immediat de respectabilitat i permet un marge de rendibilitat més tangible. Altres, en canvi, afirmen que un totxo editat amb un cos de lletra perversament petit pot funcionar molt bé gràcies al fet que, a canvi de comprar-lo, el lector s’atorgui el dret –pau per territoris- tàcit a no llegir-lo.

Són receptes de laboratori, amb tants precedents triomfals com fracassos. Però, en la incerta psicologia del mercat, poden inclinar la balança a favor del dogma segons el qual la mida d’una novel·la sí que és important. Que hi hagi evidències fonamentades que es pot interessar el lector amb textos breus i concisos, sense cap ambició fluvial o oceànica, no erosiona la pervivència del tòpic. Amb aquesta diversitat de formats, ¿a partir de quantes pàgines s’entén que una novel·la és un totxo? Parlo per mi: a partir de 500 pàgines. Sovint sentim que molta gent confessa obertament que mai no llegirà un llibre d’aquestes dimensions perquè se senten intimidats i, a més a més, “no tenen temps”. Després, es vanten d’haver invertit la meitat de les vacances a veure les 192 hores de les vuit temporades de la sèrie 24, un repte que confirma la relativitat del temps, l’arbitrarietat de les conviccions i l’encant de Jack Bauer.

Per sort, les editorials mantenen la diversitat i les novetats que arriben a les llibreries confirmen que tindrem de tot: llibres breus, veloços, de mitjana distància, amb obstacles i, finalment, els totxos que, maratonians o inoblidables, t’obliguen a mantenir una relació de lleialtat –de vegades de fidelitat– amb el text. Una relació estimulant i exigent, començant per la força muscular que has de fer per subjectar el volum sense patir un esquinç de costelles i viure el final i el començament de cada pàgina com una petita i esperançadora proesa.

identitats asimètriques

SERGI PÀMIES
Identitats asimètriques
La Vanguardia
8|1|2021

Lectura confinada de L’enterrament, de Gonzalo Hermo, publicat per l’editorial mallorquina Lleonard Muntaner. En una de les escenes, el protagonista, un gallec postmillennial que viu a Barcelona, és a l’aeroport del Prat, a punt d’agafar l’avió fins a Santiago per assistir a l’enterrament del seu avi. En el clàssic to de relat funeral que, d’entrada, fa pensar en (salvant les distàncies) L’estrany, d’Albert Camus, el narrador fa aquesta reflexió: “He de confessar que a mi també em va sorprendre, en el seu moment, el desconeixement de la realitat gallega a Catalunya. Quan vaig conèixer en Blai ell ni tan sols sabia que Ourense era una província gallega, però la veritat és que nosaltres sí que en sabem molt, d’ells. Les relacions entre les dues cultures no són simètriques, això és un fet. Encara que potser no n’hi ha cap, de relació que sigui simètrica. Tampoc no ho és la de Catalunya amb l’Estat”.

Una possible interpretació, políticament oportunista, podria atribuir-nos un sentiment de superioritat que ens converteix en autosuficients i aïllacionistes. Però les raons que expliquen aquest fenomen es reprodueixen a altres llocs del món. La prova és que sovint hem constatat que a Nova York, París o Madrid també s’instaura una mena de suficiència endogàmica en relació amb cultures diferents. De fet, l’asimetria que descriu Hermo intenta compensar el vertigen que es crea entre els drets adquirits i el potencial seductor del subjecte que atreu (en aquest cas ciutats importants i teòricament cosmopolites) i les servituds i expectatives del subjecte que és atret seguint la casuística infinita de la immigració o emigració.

En el cas de la diversitat espanyola, la ignorància descompensada no solament no s’ha volgut corregir sinó que s’ha esperonat. Des del principi de la transició es va apostar per un model territorial que perpetuava el desconeixement d’identitats segrestades per l’uniformisme franquista. I la ignorància irrecuperable que avui es percep també té a veure amb el furor de franquícia per renunciar a una cultura plurinacional que s’inclogués tant en els plans educatius com en les obligacions mediàtiques generalistes. Una plurinacionalitat que no s’abandonés a mans d’interessos electoralistes, agreujada per un desinterès crònic per tot el que tingui una remota relació amb la cultura (últim exemple: llibreries tancades els caps de setmana, que, com tothom sap, són un focus terrible de contagis). Per això, i sobretot pel seu propi interès literari, que una editorial mallorquina editi en català (traduït per Sebastià Portell) un llibre escrit en gallec ( Diario dun enterro ) reforça el valor de les excepcions. I, de passada, ens aporta una mirada que, des d’una voluntat estrictament literària i amb una gran capacitat d’observació, ens enriqueix sense fer-nos pagar el peatge de la caricatura, la ignorància, el prejudici o la propaganda.

 

Quan el pare d’en Xacobe li truca des de Galícia per dir-li que el seu avi és mort, ell s’acaba d’assabentar que ha de deixar el pis on ha viscut els darrers cinc anys al barri de Sant Antoni, a Barcelona. Sense pensar-s’ho, gairebé sense tenir temps de reaccionar, Xacobe emprèn un viatge de tornada a les arrels, als orígens, al si d’una família i d’un poble on no sempre s’ha sentit a pler. És, aquest retorn, el territori on afloren secrets i culpes; també algunes revelacions. Amb una prosa sintètica i alhora plena d’intensitats, L’enterrament és la primera novel·la de Gonzalo Hermo, que va ser mereixedor del Premi nacional de poesia jove Miguel Hernández i que ja s’ha convertit en una de les veus més destacades de la literatura gallega contemporània.

 

llegir (o no) juliette binoche

SERGI PÀMIES

Llegir (o no) Juliette Binoche

La Vanguardia

28|8|2019

Ara que s’obre la temporada de novetats literàries és probable que, en el fragor de la promoció, als autors els preguntin per què escriuen. És una pregunta cíclica, amb una tradició periodística sòlida. A partir d’aquesta pregunta, el prestigi de la revista The Paris Review es va consolidar, amb converses amb autors tan coneguts com Vladimir Nabokov o William Faulkner. Sovint els autors s’escapolien de la curiositat de l’entrevistador i acabaven parlant més de com escrivien (a mà, a màquina, ajaguts, drets...) que no pas de per què. Canviant el punt de vista, potser seria bo preguntar-se per què llegim i, sobretot, per què continuem llegint quan l’oferta d’accés a la ficció s’ha multiplicat tant. I un cop hem adquirit el vici de llegir, ¿quins són els estímuls que ens atrauen?

En el meu cas, hi ha un corrent principal de curiositat i de necessitat d’alimentar el vici de manera física –és a dir, d’aconseguir matèria primera que pugui transformar-se en hores de lectura–. Però les excuses per comprar un llibre determinat són diverses i no sempre racionals. La recomanació és una de les motivacions possibles. Que algú amb criteri et recomani un llibre no és una aposta infal·lible però sí prou fiable per arriscar-te. Després hi ha la tria salvatge, en què, com un boletaire, et mous per les taules de novetats alternant contracobertes, solapes, portades, fotografies d’autor, primeres frases, cites ampul·loses de faixa i sonoritat de títols per acabar, o no, amb el llibre al cistell. Aquesta mena de tria té més riscos però genera pujades d’adrenalina a conseqüència de les quals pots acabar emportant-te el llibre perquè t’agrada la inexpressivitat de l’autor o que tingui un passat com a sexador de pollastres.

Com a caçador de llibres sóc massa impacient i sovint me n’he endut d’indigestos, però, per sort, cap de mortalment verinós. I de vegades constato que la motivació per interessar-me per un llibre és una mica malaltissa. El cas més recent té a veure amb una barreja d’enveja i mitomania. Ras i curt: m’agrada Juliette Binoche. Sempre m’ha agradat, però en els últims anys m’agrada encara més. Vaig llegir que Binoche havia conviscut uns anys amb l’argentí Santiago H. Amigorena, escriptor, productor, guionista, pintor i actor. També va ser el manso de Julie Gayet, l’actriu assetjada pels paparazzis quan es va descobrir que tenia una relació amb el president Hollande. Vaig comprar un llibre d’Amigorena amb el furor tafaner de voler saber quina mena d’encant pot tenir l’home capaç de seduir (o de ser seduït) per Binoche i Gayet. Vaig triar la novel·la 1978, que explica la vivència del fill adolescent d’una família d’argentins polítics exiliats i el seu procés d’adaptació al París de finals dels setanta. Ho confesso: volia que el llibre no m’agradés, però no solament em va agradar sinó que em va acabar seduint. Moral: Amigorena ha seduït directament Binoche i Gayet i, de manera indirecta, a servidora de vostès.

llibres inacabats

SERGI PÀMIES
Llibres inacabats
La Vanguardia
8|3|2019

El 26 de febrer El País va publicar l’obituari del professor de literatura y filosofia Carlos Mellizo Cuadrado. L’escrivia Miguel Ángel Aguilar i, a l’última línia, explicava que Mellizo havia mort mentre dormia, sense patir, acompanyat del llibre que estava llegint, Coleridge, de Stuart Mill. Dintre de la desgràcia, la imatge em va semblar preciosa: un filòsof morint-se llegint el llibre d’un filòsof dedicat a un filòsof, un triple salt temporal que certifica la coherència de l’atzar. I, gràcies a Aguilar, vaig pensar que no tenim l’oportunitat, gairebé mai, de saber quin és l’últim llibre d’una vida i que és una informació que diu molt de la persona morta, sobretot quan no la coneixes.

Hi ha, això sí, reculls documentats d’últimes paraules, com les que s’atribueixen a Txékhov: “Fa molt de temps que no prenc xampany”. Des d’un punt de vista de la informació cultural, saber quin és l’últim llibre, l’última pel·lícula o l’última cançó d’una vida ens situa en el context dels interessos de la persona morta amb una pinzellada eficaç. És veritat que, igual que les últimes paraules, no és una informació vinculant, perquè sovint les circumstàncies d’una mort estan sotmeses a imponderables que no permeten fer una tria serena. Però en persones que, com Mellizo, tenen el privilegi de morir sense patir els estralls d’una agonia que transforma el caràcter, és una dada valuosa.

Dels condemnats a mort, per exemple, se n’acostuma a explicar l’últim àpat. I no cal ser víctima de pena capital per subratllar la importància de l’últim desig de menjar bé o el que més t’agrada. El meu oncle Joaquín va demanar, la nit abans de morir, que li preparessin un parell d’ous ferrats. És un detall menor d’una vida però, en canvi, n’explica millor el caràcter que segons quines dissertacions biogràfica. Digueu-me morbós, però són detalls que m’agrada saber quan descobreixo la vida d’algú que no conec a través d’un obituari o quan comparteixo la tristor d’haver perdut un conegut. I saber quin llibre estava llegint, quina cançó va escoltar per última vegada o quina pel·lícula va veure els humanitza. També és una manera d’apaivagar l’impacte de la mort i d’intentar contenir-ne l’ona expansiva. Recordo que quan em vaig assabentar de l’assassinat d’Olof Palme, fa més de quinze anys, quan vaig saber que l’havien matat sortint del cinema, el primer que vaig preguntar-me va ser quina pel·lícula havia anat a veure, com si això m’ajudés a digerir la notícia (parlo de memòria però crec que era Els germans de Mozart). I, a més a més, aquesta via d’informacions també podria renovar algunes preguntes tòpiques en els qüestionaris frívols, tan habituals a l’univers mediàtic.

L’altre dia, en un programa matinal d’emissora musical, encara vaig sentir la pregunta: “¿Què t’emportaries a una illa deserta?”. La podríem adaptar i, amb un esperit més macabre, preguntar: “Si t’haguessis de morir al llit, sense patir, ¿quin llibre t’agradaria estar llegint?” Avanço la meva resposta: el poema Tot l’enyor de demà, de Joan Salvat-Papasseit.

cadena de favors

XAVIER PÀMIES
Cadena de favors
La Vanguardia
7|12|2018

Li deu haver passat a molta gent però de petit, quan volia agradar a algú, intentava que m’agradés el mateix que a ell. Era un procés d’identificació primari però eficaç que em va permetre descobrir algunes meravelles. Superada la febrada imitativa inicial, de vegades el descobriment quedava enregistrat i passava a forma part d’una identitat cultural caòtica. Amb els anys el mètode va evolucionar i es va tornar més selectiu. Vaig descobrir Julio Cortázar perquè la noia que m’agradava l’estava llegint i, per tenir un tema de conversa una mica sofisticat, em vaig empassar els volums de contes editats per Alianza en dues nits febrils. La part inesperada del procés és que sovint la vida imposava l’oblit i la distància entre les persones que havien propiciat el descobriment i, en canvi, la passió pel tresor descobert perdurava.

L’impacte de Cortázar va ser fulminant, igual que quan vaig comprar tots els discos de Van Morrison (que abans no havia escoltat mai) perquè la dona que m’agradava em va hipnotitzar amb l’ Inarticulate speech of the heart. Resultat: me’l vaig acabar sabent de memòria (encara avui envejo la modernitat romàntica d’aquest títol i la calma psicodèlica de les cançons, idònies per a moments amb tomàquet) i, cada vegada que sento Van Morrison, experimento una regressió proustiana a un passat feliçment inarticulat.

El motor d’aquest interès, que funcionava a través de l’emulació (i la inseguretat), no sempre era libidinós: de vegades era l’admiració espontània per algú que havia conegut i de qui volia encomanar-me el bon gust. Ser autodidacta propicia aquesta desesperació a l’hora de construir un criteri que a la pràctica té poc a veure amb els corpus acadèmics i sí, en canvi, amb els atzarosos curtcircuits de l’amor i l’amistat i amb una voracitat cultural de pidolaire. Gràcies a un pintor guatemalenc becat a Berlín em vaig entusiasmar amb l’artista Braco Dimitrijevic fins al punt de voler-li posar Braco al meu fill (per sort, el sentit comú de la seva mare el va salvar). I gràcies a la intuïció perdiguera de Milena Dolz vaig descobrir els llibres de Dubravka Ugresic, Kjell Askildsen i un after balcànic semiclandestí que, al guarda-roba, obligava els clients a deixar-hi la pistola. Tot acaba funcionant com les recomanacions boca-orella de pel·lícules o restaurants, amb la diferència que sovint adoptes el descobriment fins a apropiar-te’n, qui sap si amb l’esperança de poder conta­giar-lo a algú que perpetuï la cadena de favors. També pot passar que vulguis agradar a algú a qui ja li agraden artistes –Sara­ Bareilles, Jordi Soler, Alonso Ruiz­palacios, Joan Didion, Joe Barbieri, Jenny Diski, Albin de la Simone, Biel ­Ballester, Miguel Gomes, Cristian de Moret– que a tu t’agraden i n’hagis de compartir fraternalment l’entusiasme. Ah, i descobrir els artistes que els agraden als teus fills és una font d’infinites sorpreses i perplexitats.

rellegir el que acabes de llegir

SERGI PÀMIES
Estiu 2018, un conte
La Vanguardia
29|8|2018

El plaer de rellegir el que acabes de llegir és semblant a quan et conviden a dinar i l’amfitrió insisteix perquè repeteixis d’un plat que t’ha agradat molt. O quan t’enamores d’una cançó que no coneixies i vols tornar-la a sentir amb un furor immediat, una vegada i una altra (és el que es coneix com a efecte Natillas, homenatge a l’anunci en què el nen que devorava la crema preguntava: “¿Repetimos?”, abans de cantar “¡Como nos gustan las natillas!”). No parlo de la relectura llargament diferida, tan ben vista pels erudits que, amb suficiència crepuscular, afirmen que han deixat de llegir i només rellegeixen (clàssics, per descomptat, no fos cas que els contaminés l’efímera substància de les novetats). Parlo de la voracitat del golafre, de la pura impaciència de la repetició per descobrir matisos del text que potser se t’han escapat, per combatre la temptació de l’oblit o per certificar una primera impressió que necessites confirmar.

És el que m’ha passat amb alguns contes de Natàlia Cerezo, especialment amb el titulat Com és possible que aquest home sigui el meu pare?, que, si no faig alguna cosa, m’acabaré sabent de memòria. És l’últim conte del llibre Les ciutats amagades (Ed. Rata) i el to fa pensar en una hipotètica barreja de la delicadesa continguda, carregada de presagis, de la pel∙lícula Estiu 1993 de Carla Simón i de la melancolia unplugged de la cançó Volver del grup madrileny Morgan. La protagonista és una adolescent de catorze anys que acompanya el seu pare camioner en un viatge de feina per un paisatge cada vegada més humit, fosc, fred i amenaçador. El desenllaç és la culminació d’una dosificació de la imminència proporcional a les expectatives. I el més magnètic és el control dels detalls i un mètode d’observació que és alhora serè i angoixat, en què les aparences no juguen a ser el que no són sinó que s’imposen com a trasbalsadores veritats.

La relació entre el pare i l’adolescent funciona a través de silencis i mirades, de gestos expressats amb una aparent informalitat. Una informalitat que activa en el lector la sensació de confiança i els vicis més addictius de la lectura: el desig d’imaginar i patir pels personatges com si fossin l’encarnació d’una part de nosaltres que tot just estem descobrint. I, com a la pel∙lícula de Simón, encara que la història no proposa grans estridències ni girs espectaculars, emergeixen l’ona expansiva i les seqüeles de diverses ferides prou ambigües i properes per acompanyar-te i transformar-se en una forma compassiva de dolor. Bé, avui em permetran que acabi la columna d’una manera una mica precipitada, però és que començo a notar els efectes de la síndrome d’abstinència i necessito tornar a llegir el conte: “Era hivern, un dia serè. Portàvem una càrrega de ves a saber què molt lluny, cap al nord...”.

comprensió lectora

SERGI PÀMIES
Comprensió lectora
La Vanguardia
9|2|2018

Conversa amb dos professors d’institut (d’història i de literatura) que sumen vint-i-quatre anys d’experiència a les aules. Estan d’acord que els alumnes cada vegada tenen menys comprensió lectora i que estan perdent la capacitat de detectar la ironia, les referències i les intencions del que llegeixen. Coneixent els límits de qualsevol generalització, especulen que l’amenaça és la immediatesa, que, a través de les diferents plataformes de comunicació pública o privada, obliga els alumnes a viure en una competició implícita que estableix que qui reacciona més ràpid és més popular o tecnològicament avançat i que afecta la construcció del criteri. “S’acostumen a llegir en diagonal o a fixar-se només en algunes línies per treure conclusions que sovint estan a les antípodes de la intenció d’un text”, diagnostiquen.

L’hàbit de llegir els arriba sobretot a través de pantalla, de manera que els costa adaptarse a la cadència de comprensió d’un llibre. I és aquí on els professors han detectat que les primeres víctimes d’aquesta promiscuïtat de registres són la ironia i les referències, que requereixen una predisposició de degustació que ni la tecnologia ni els protocols obsessivament multitask de l’època estimulen. Amb un melancòlic sentiment de frustració, els professors expliquen que han intentat seduir els alumnes amb discursos històrics (des de caps de tribus índies a Churchill o Martin Luther King) o articles de premsa esportiva i que els amoïna constatar que sovint els matisos desapareixen a mans d’una lectura més emocional que racional: “Estan més atents a decidir com abans millor si els agrada o no els agrada i a manifestar el seu entusiasme o la seva indignació que a entendre el text”.

Els que escrivim als diaris o participem als mitjans de comunicació sabem que el que es publica i es diu i el com és percebut està sotmès a tota mena de casuístiques interpretatives. De vegades són prejudicis (ara en diuen apriorismes) però sovint és simplement que per pressa, mandra, ignorància, vanitat, necessitat de reafirmar-se a través del menyspreu, s’instaura una prioritat d’interactuar que no solament s’ha convertit en part de la indústria de l’espectacle comunicatiu sinó que té seqüeles en la formació i el coneixement. Entrevistes, articles, reflexions, fotografies, tot s’exhibeix de manera que sigui més fàcil jutjar-ho sense haver-ho entès que valorar-ho amb arguments útils. Un admirat crític literari deia que les crítiques havien de ser útils per a l’autor, el lector del llibre o el lector de la crítica. Ara sembla que no cal que la lectura sigui útil i que es vulgui afalagar la pulsió d’emoticona d’un prototip de lector/ espectador a qui, en nom de la participació, s’indueix a fer que sobretot ni llegeixi, ni escolti ni entengui el que li estan dient però que, això sí, opini amb la màxima visceralitat i velocitat.

then we take berlin

SERGI PÀMIES
Then we take Berlin 
La Vanguardia
6|5|2016

Recomanar el llibre Manual per a dones de fer feines (L’altra editorial) no és gens original. Ho fan nou de cada deu dentistes que l’han llegit i una massa heterogènia de crítics, llibreters i lectors. De fet, és la conseqüència natural d’una lectura que necessita ser compartida. És l’estat ideal dels llibres, quan el lector no pot resistir la necessitat d’obrir les finestres i posar-se a cridar que existeix un llibre com aquest. Sí, ja sé que l’entusiasme expressat sense complexos fomenta la inflació de les expectatives i excita la glàndula de la suspicàcia. I que en el món actual, que ha evolucionat del “no n’hi ha per tant” al “me l’imaginava més gran” fins a les aigües fètides del “està sobrevalorat”, entusiasmar-se és una heretgia castigada amb lapidació virtual. Però resulta que els contes de Berlin entusiasmen i són diferents de tots els contes que heu llegit, fins i tot dels d’altres dones anglòfones vagament contemporànies marcades per vides torturades i pertorbadores i per una imaginació implacable o dissonant: Diski, Davis, Hempel, Munro, Moore, Parker, Rhys, Link, Paley... De manera que si les compares no fas justícia ni a Berlin ni a les altres, i caus en l’error de dispersar-te i no centrar-te en el que de debò és important: que els amants de la lectura de contes facin córrer la brama i que els cercles concèntrics del contagi s’expandeixin més enllà del nucli de devots, confrontats a la insòlita experiència d’haver de rellegir immediatament un llibre que acaben de llegir perquè a les llibreries no n’hi ha cap altre de la mateixa autora i perquè, quan el tornes a llegir, et fa la impressió que el llibre, tu i el món heu canviat.

Saber qui és l’autora hauria de ser irrellevant. No sé gran cosa de Robert L. Stevenson o d’Etgar Keret, però he devorat els seus llibres amb compulsió bulímica. Però resulta que Manual per a dones de fer feines pertany a la categoria de llibres que fan que el lector vulgui saber coses de l’autora, tot i que sigui conscient que aquesta temptació pot tenir conseqüències decebedores en la percepció del que llegim. Per resumir el que en diu internet: Lucia Berlin (1936-2004) va ser una dona intel·ligent, atractiva, de vida accidentada (entenent accidentada com la suma d’ingredients tan diversos com marits fascinants i perillosos, addiccions diverses, fills de diversos pares, nomadismes vocacionals o circumstancials, una malaltia duríssima com l’escoliosi i abismes imprevistos de riquesa, pobresa, legalitat i delinqüència) i amant de l’art anacrònic d’escriure cartes. El problema de l’entusiasme que provoquen els contes de Berlin és que són difícils d’explicar. Vull dir que si vas a un restaurant i t’enamores d’uns rigatoni a la calabresa sensacionals, doncs només ho has d’explicar. Però ¿com expliques els contes de Berlin? ¿Com pots resumir la carnalitat, el desequilibri, la sensació de perill, un estil que et talla les entranyes com un bisturí però que alhora et fa somriure i sentir una enveja inconfessable d’unes vides viscudes sempre al límit de la catàstrofe i de la bogeria? M’arriscaré a fer-me pesat: llegiu Manual per a dones de la neteja.

kafka a la tele

«Vint-i-sis anys després de subvertir la ficció en sèrie, Twin Peaks ha tornat amb una tercera temporada que promet. Sense trair el credo argumental original ni l’esperit insolent fundacional, David Lynch i Mark Frost alternen la intriga autoparòdica amb un arsenal de digressions feliçment experimentals que no només s’alimenten de l’atreviment i l’afany d’avantguarda, sinó que estimulen l’atenció de l’espectador. Tampoc es conformen amb una pluja d’idees pertorbadores, sinó que converteixen la perplexitat i la ironia dodecafònica en motors de la història. El trencaclosques avança i, alhora, evoluciona. De manera que quan creus que estàs entenent la relació entre dues escenes o dos personatges, apareixen noves interferències que multipliquen les trames i amplien els límits d’una perplexitat i d’un desconcert que, en comptes de fer nosa, estimulen. És veritat que la temptació de diagnosticar l’invent com a deliri psicotròpic o artefacte abstracte és forta. Precisament per això convé resistir-se als moments de pèrdua. Qualsevol intent de comprensió lineal fracassarà. La prova és que de tant en tant són els personatges els que, amb un sentit de l’humor irresistible, expressen els seus dubtes. “¿On som?”, pregunta un personatge, i un altre, que comparteix la sensació d’avançar sense brúixola, pregunta: “¿Què fas aquí?” I sense saber si són una falsa pista o un homenatge, els detalls apel·len al nostre nivell d’atenció, molt diferent al que invertim en altres sèries. Per exemple: el personatge interpretat per Lynch té un despatx decorat amb un retrat de Kafka i la foto d’una explosió nuclear. És una declaració d’intencions que ens hipnotitza. Per això acompanyem l’agent Cooper, una mena d’Anthony Perkins a El proceso, o el seu clon, un infiltrat propens a vomitar matèria tòxica.¿Té cap sentit? No, i ens inocula una dosi de fantasia temerària. Però a mesura que l’argument avança, recuperem la sensació de fa 26 anys: admiració, enveja i certa frustració quan ens adonem que tot el que no entenem no és la conseqüència d’una impostura, sinó de les nostres limitacions davant d’una proposta tan artística com televisiva...»

Sergi Pàmies. De Twin Peaks a Joan Laporta. La Vanguardia. 27|5|2017.

els millors contes del segle XX

Una revista prestigiosa li demana de respondre una enquesta. Hi participaran cinquanta narradors. És un honor que mai no hauria imaginat quan tot just començava a escriure i, amb fervor mitòman, devorava publicacions com la que ara li pregunta quins són els seus deu contes preferits de la literatura del segle XX. Si digués el que pensa de debò, hauria de respondre que la literatura no és una competició i que no hauríem de reduir-la a cànons i jerarquies. Però comprèn que, si no accepta les regles del joc, haurà de renunciar a la satisfacció de compartir prestigi amb escriptors que admira. Té dues setmanes per respondre i, per fer una primera selecció, passa llargues estones —qualsevol excusa és bona per no treballar— remenant les prestatgeries. A l'hora de triar, decideix que el criteri sigui la memòria, el record d'un conte del qual potser ha oblidat l'argument però del qual perdura, intacta, la impressió causada. Quan, per ser més rigorós, comença a rellegir un dels contes seleccionats, arrufa el nas. El text no concorda amb el record que en tenia. Les paraules ja no li transmeten aquell entusiasme. Té prou experiència per entendre les distorsions creades pel pas del temps. Ara, llegint els primers paràgrafs d'un dels contes, no aconsegueix vèncer la contrarietat. La relectura té alguna cosa d'examen: qüestiona bé el seu gust d'aleshores —¿com és possible que xalés tant amb una història de samurais castratis?—, bé l'actual. Potser els anys li han atrofiat la capacitat de sorprendre's, pensa, i la facultat de valorar un text amb generositat lectora i no des de la reticència i el perfeccionisme professionals. Decideix continuar com si el temps no hagués passat. És una sensació contradictòria, però s'estima més ser coherent amb aquest criteri, encara que el perill sigui passar per ingenu, o pitjor encara, per ignorant. Hi ha contes que li van agradar massa per sotmetre'ls a cap revisió. Al cap i a la fi, només és una enquesta, prestigiosa, d'acord, però minoritària. Ha decidit no triar cap autor viu per no caure en l'endogàmia de votar-se els uns als altres. Secretament, però, li agradaria que un dels enquestats en triés un de seu, de conte. És més: ha fet una llista mental de preferències no solament dels autors que li agradaria que el triessin sinó també dels contes susceptibles de ser escollits (el del vidu que esmorza amb el seu fill un dia de Carnaval, per exemple). La vanitat que destil·la aquest pensament l'incomoda. Li agradaria ser tan humil com pretén semblar i li dol caure en l'enveja i la inseguretat. També l'amoïna que una situació que hauria de ser estimulant s'hagi convertit, encara no sap com, en una experiència desagradable. Ara, però, el que més el preocupa és la possibilitat que un dels escriptors que, d'entrada, hagués pensat incloure un dels seus contes a la selecció, l'hagi rellegit, s'hagi adonat que el text ha envellit prematurament i, a l'últim moment, l'hagi descartat.

Sergi Pàmies. «Els millors contes del segle XX». A: Cançons d'amor i de pluja. Quaderns Crema, 2013. P. 123-125.

_____________________
Ponç Puigdevall. «La passivitat emotiva».
Maria Canelles. «Deixar el cos a les lletres».
Sam Abrams. «Absències, deutes i rutines».
Vicenç Pagès Jordà. «Variacions sobre la pèrdua».
Julià Guillamon. «Otro giro autobiogràfico».
Joan de Sagarra. «¡Ah, la truita de carxofes!».

(El dos darrers no us els puc enllaçar perquè La Vanguardia, si no pagues, no canta; vull dir que si vols llegir l'article sencer has de ser subscriptor).

ella és l'amélie, jo sóc en sergi pàmies

el be, el geògraf, els baobabs, la rosa, la guineu i el nimfó de la bufanda

De petit vaig intentar llegir un conte que començava així: "Quan tenia sis anys, una vegada vaig veure un dibuix magnífic en un llibre sobre la selva verge que es deia Històries viscudes". El conte era El petit príncep i, més enllà d'aquesta frase, vaig ser incapaç de continuar. Als deu anys, en un segon intent, també vaig quedar encallat just on el narrador parla del procés de digestió de les boes. No em refio gaire de la memòria però recordo que, a principis dels setanta, hi va haver una passa de petitprincepisme. El llibre d'Antoine de Saint-Exupéry es considerava el més adequat per despertar la imaginació dels infants. Si Alícia en terra de meravelles i Peter Pan eren els mites imposats als nens anglosaxons, El petit príncep es va transformar en un referent pels pares moderns d'aquí.

Amb inquietud observava que els amics el llegien i, amb més inquietud encara, que entusiasmava les amigues. Per fer-me'n una idea, vaig triar la drecera poc honorable de mirar només les il·lustracions. Els dibuixos, però, no em van enlluernar. Jo estava acostumat al traç enèrgic de l'Astèrix i dels germans Dalton, i aquell príncep inexpressiu, jardiner d'un planeta amb volcans que calia escurar com si fossin xemeneies, no em feia el pes. L'Astèrix, en canvi, formava part d'un poble irreductible, tenia poders toxicomaníacs i caçava romans i senglars a mastegots, i els Dalton representaven un model de familia alternatiu i divertit. Tot i l'èxit que el conte tenia entre els amics, vaig adonar-me que l'important era no vantar-me de no haver-lo llegit. Va ser fàcil: no m'enorgullia de ser incapaç d'apreciar la dimensió metafísica d'aquella història. Així com, en altres casos, sí que em veia amb cor de fer bandera de la meva objecció lectora, en el de Saint-Exupéry em sentia culpable i una mica avergonyit. Pensava que, més endavant, repararia el greuge, i estava convençut que trobaria la clau per accedir a aquell univers tan inversemblant com fantàstic.

Van passar molts anys i la fama del personatge va continuar expandint-se (vuitanta milions d'exemplars venuts, traduccions a més de cent cinquanta llengües). Una nit, sopant a casa d'uns parents, vaig veure que havien decorat l'habitació del fill -sis anys- amb un paper pintat que reproduïa part de l'univers petitprincipesc: el be, el geògraf, els baobabs, la rosa, la guineu i, per descomptat, el nimfó de la bufanda. "La decoració deu ser el resultat d'una obsessió dels pares", recordo que vaig pensar. Quan vaig conèixer el nen, però, ho vaig entendre: era el petit príncep de les il·lustracions. Duia els cabells despentinats i un pijama amb un estampat poeticocòsmic. D'aleshores ençà, he comprovat que el mèrit més espectacular del llibre és haver creat reencarnacions humanes del protagonista...

Sergi Pàmies. "Papiroflèxia" A: La bicicleta estàtica. Quaderns Crema, 2010. P.57.