Sylvia Plath. Cartas a mi madre. Traducción de Montserrat Abelló y Mireia Bofill; Prólogo de Ana Maria Moix. Selección y comentarios de Aurelia Schober Plath. Grijalbo, 1975.
Hem d’agrair a la mare de Sylvia Plath que decidís fer una edició d’aquestes cartes tant personals que a vegades freguen la indiscreció. Aquesta és una selecció de les cartes que l’autora de la campana de vidre va escriure a la seva mare durant tota la seva vida. Assistim, tot llegint aquesta correspondència, d’una forma directa al trajecte vital de Sylvia Plath des de les preocupacions adolescents de la seva etapa universitària a la maduresa d’una escriptora plena de dubtes i inseguretat que es troba rebutjada fins arribar al punt sense tornada final, la fatal devallada que coincideix amb el punt més àlgid del seu art.
El pròleg d’Ana Maria Moix es titula “la chica que queria ser Dios” en referència a una carta que Sylvia va escriure quan tenia 16 anys. La seva mare, a més de seleccionar les cartes i d’ aclarir en cursiva aspectes que poden quedar poc clars al lector, fa una introducció que relata, sobretot, la mort del pare i com la seva absència va afectar a la futura poetessa.
La primera carta del recull és la primera que va escriure només d’arribar al Smith College el 27 de setembre de 1950, tenia divuit anys i comença així:
Queridísima mamá:
Cuando sólo faltan cinco minutos para la medianoche, he decidido dedicarlos a escribir mi primera carta a mi persona favorita. Si la letra me sale torcida, sólo se debe a que esta noche he bebido demasiada sidra.
Hem d’agrair a la mare de Sylvia Plath que decidís fer una edició d’aquestes cartes tant personals que a vegades freguen la indiscreció. Aquesta és una selecció de les cartes que l’autora de la campana de vidre va escriure a la seva mare durant tota la seva vida. Assistim, tot llegint aquesta correspondència, d’una forma directa al trajecte vital de Sylvia Plath des de les preocupacions adolescents de la seva etapa universitària a la maduresa d’una escriptora plena de dubtes i inseguretat que es troba rebutjada fins arribar al punt sense tornada final, la fatal devallada que coincideix amb el punt més àlgid del seu art.
El pròleg d’Ana Maria Moix es titula “la chica que queria ser Dios” en referència a una carta que Sylvia va escriure quan tenia 16 anys. La seva mare, a més de seleccionar les cartes i d’ aclarir en cursiva aspectes que poden quedar poc clars al lector, fa una introducció que relata, sobretot, la mort del pare i com la seva absència va afectar a la futura poetessa.
La primera carta del recull és la primera que va escriure només d’arribar al Smith College el 27 de setembre de 1950, tenia divuit anys i comença així:
Queridísima mamá:
Cuando sólo faltan cinco minutos para la medianoche, he decidido dedicarlos a escribir mi primera carta a mi persona favorita. Si la letra me sale torcida, sólo se debe a que esta noche he bebido demasiada sidra.
Vaig dir que provaria de seguir aquest mes la lectura de "La Campana de vidre" però m'has fet agafar ganes de llegir aquesta...
ResponEliminaAquest llibre és interessantíssim. De vegades l'agafo i en llegeixo una carta o un fragment. La malaltia de Plath traspua especialment quan parla del seu home i quan es troba abandonada per ell i intenta seguir viva.
ResponEliminaGràcies per recordar el costat menys críptic de la malaurada poeta.
...gràcies a vos per ser-hi, GLÒRIA (i Lluís Bosch, bien sure)
ResponElimina