Si condueixo, canto, però res de ràdio, sempre cedés. Ara toca el darrer d'en Roger Mas -A la casa d'enlloc- i com que m'agrada molt (i sóc obsessivo-compulsiva de mena) es quedarà al cotxe fins que es ratlli (el cd, òbviament, que el cotxe encara no l'he acabat de pagar -tot el que tinc ho dec a La Caixa, jo- i em fa cosa tunejar-lo amb quatre bonys. Manies de pobre, pots comptar).
Bah, un altre d'aquests del guitarró, pensaran alguns.
I una me, dic jo, que també sóc grollera.
Canyella fina, fina.
La cançoneta que us he triat no correspon al darrer disc, no. La trobareu a dp, editat el 2003. Se senten dues veus, però. La d'en Roger, és clar, i, de tant en tant, la d'en Pau Riba.
Apasiau!
He anat seguint aquest de Solsona que canta, i entenc que deixis el cd posat. A la casa d'enlloc és dels que s'ha d'anar escoltant, però jo sóc fan especialment de Les cançons tel·lúriques, on demostra tot el que sap fer. El tinc ratllat, aquest.
ResponEliminaGràcies, moltes gràcies, Matilde.
ResponEliminaBona proposta, així ens desintoxiquem una mica dels Manel.
ResponEliminaJust vinc de fer estada als peus d'una de les braves cingleres del muntanyam solsonenc. Allà he reescoltat el "Casafont", el primer del Roger (1999); un disc gravat a la vora de la llar d'un mas perdut. Hi ha un tema, "La cançó del dèbil preciós perfum", on ja li fa cors en Pau.
ResponEliminaEp, que he set fora i per això no he dit ni mu.
ResponEliminaLes meves cançons tel·lúriques ja no es poden ni sentir. Sí, també és el meu favorit.
Ah, i que a I la pluja es va assecar també li fa cors en Sisa, que no ho havia dit, això!