paraula d'il·lustrador

El pont dels afamats

Bo és que l'atzar regeixi les decisions impossibles. Llegint el que anava llegint de la Nothomb vaig considerar no anar més enllà de la imatge de la xocolata; que, després, necessitaria déu i ajuda per a il·lustrar la Fam de l'Amélie davant d'aquell xàfec de possibilitats que començava a caure'm al damunt.

Així, just en el moment on, sense transició, el pròleg s'esvaeix per iniciar una progressió biogràfica a partir del Japó, vaig tancar el llibre per córrer al súper a la recerca d'una rajola de xocolata que no tingués la marca gravada a les preses.

Per sort, els de la VALOR ofereixen una negra 70% immaculada, de la qual vaig treure'n profit fins de l'embolcall; com quan del paper de plata en feia rius de pessebre. (Excepcional cas d'una il·lustració assaborible amb exactitud!) Si hagués avançat més en la lectura és ben probable que la tria hagués sigut una altra i el disseny més autobiogràfic.

Perquè puc afirmar que recordo bé a l'Amélie. Pot semblar extraordinari però mai he oblidat a aquelles dues nenes que, mentre el seus pares carregaven un cotxàs, es dedicaven "joioses" a fer l'espagat en mig de la vorera est del Central Park.
A l'estiu del 1977, camí de Mèxic, vam passar uns dies a Nova York. Jo tenia divuit anys, edat suficient per a agafar-me una tarda lliure, i, empés per unes conviccions muntanyenques que encara mantinc, vaig dedicar-la a la travessa del Central Park. En retornar per la vorera del Guggenheim és quan vaig veure a les dues Nothomb assajant ballet al mig del carrer. (Vero i punt!)

És clar que nogensmenys hauria pogut decantar-me per una fam geogràfica sense remei, iniciada com la de l'Amélie als 5 o 6 anys. La d'arques i lleixes farcides de mapes, la d'hores glorioses sobrevolant un món impecable; impecable damunt del paper. Si només llegir el primer rengle de la Fam ja tenia obert el McNally per les seves pàgines pacífiques!

Dic dels 5 kg d'atles que, al 1996, vaig comprar al paradís dels golafres del paper imprès, a la Barnes del 122 de la Fifth Avenue.
(Pensament Nothomb: ¿No hauria sigut molt pitjor que els de l'11 de setembre haguessin tingut com objectiu el Metropolitan o la llibreria Barnes, la possible World's largest bookstore que anuncia el seu rètol? I quina sort que escollissin la postal!)

 I també hauria pogut interceptar a l'Amélie a la Xina. No a l'infern cultural que va haver de patir sinó en aquella precisió seva: "Tot el que la Xina tenia de realment xinès ens encantava."   No amagaré la meva passió sens fi ni fons pels clàssics xinesos: en filosofia i en mística, en poesia o pintura. La descoberta de què la majoria d'aquests clàssics mil·lenaris són d'orígens perifèrics al mandarinat pequinès sempre m'ha fet pensar en la realitat del meu país. Perquè, en qüestió de països, no tinc els comprensibles dubtes identitaris de la Nothomb; aquell rosegador dubte de l'emigrant elevat, en el seu cas, a la màxima potència. Sé prou bé que sóc d'aquí..., o, tal vegada millor expressat, d'un aquí perdut.

Se'ns veu tant feliços a les ribes del Ter, amb la mare i ma germana, propers a un Pont de Sau fa dècades sota les aigües!

Això d'escriure sembla que deu ser cosa d'afamats que no acceptem que ens neguin els ponts.

Jordi Girbén i Maurício