el sarau nothomb

ella és l'amélie, jo sóc en sergi pàmies

consumar un sacrifici

"Menjar massa és un vici romà, però jo he estat sobri amb voluptuositat. Hermògenes no ha hagut de modificar en res el meu règim, llevat potser d'aquella impaciència que em feia devorar, no importa on ni a quina hora, el primer plat que em vingués a mà, com per enllestir d'una sola vegada l'exigència de la meva fam. No cal dir que un home ric, que mai no ha conegut sinó la indigència voluntària o només n'ha fet l'experiència a títol provisional, com si es tractés d'un dels incidents més o menys excitants de la guerra o d'un viatge, tindria ben poc mèrit a vantar-se de no haver-se empatxat mai. Atipar-se en determinats dies de festa ha estat sempre l'ambició, el goig i l'orgull natural dels pobles. A mi m'agradava l'aroma de carn rostida i el soroll de marmites escurades en els festeigs de l'exèrcit, i que els banquets de campanya (o el que en campanya era un banquet) fossin el que sempre haurien de ser, un joiós i rústec contrapés a les privacions dels dies feiners; i tolerava força bé l'olor de fregit a les places públiques durant les Saturnals. Però els festins de Roma em provocaven tant d'enuig i repugnància que, si algun cop m'he cregut a punt de morir en el transcurs d'una exploració o d'una expedició militar, per reconfortar-me em deia a mi mateix que almenys així ja no em caldria tornar a fer aquelles menjades.

No em facis la injúria de prendre'm per un vulgar renunciador: una operació que es produeix dos o tres cops al dia, amb la finalitat d'alimentar la vida, mereix indiscutiblement totes les nostres atencions. Menjar una fruita és fer entrar dins nostre un bell objecte viu, que ens és estrany, nodrit i afavorit com nosaltres per la terra; és consumar un sacrifici en el qual ens preferim per damunt de les coses. Mai no he mossegat una fogassa de pa de les casernes sense meravellar-me pel fet que la digestió feixuga i matussera que comporta sàpiga transformar-se en sang, en calor, potser en coratge.

Ah, per què el meu esperit, en els seus millors dies, no posseeix sinó només una part dels poders assimiladors d'un cos?"

Marguerite Yourcenar. Memòries d'Adrià. Proa, 1990. P. 18.

Que l'Allau m'agarre confessà.

la bellesa

Una razón evidente de que muchos no tengan un sentimiento apropiado de la belleza es la falta de esa delicadeza de la imaginación necesaria para ser sensible a las emociones más sutiles. Cada cual pretende tener esa delicadeza, habla de ella y quisiera regular a partir de ella todo gusto o sentimiento. 

David Hume.

"UN VESPRE VAIG TENIR UNA REVELACIÓ. Arrepapada al sofà, llegia una novel·la de Colette que es deia La cera verda. La història no explicava res, com aquell qui diu: una noia segellava cartes. I, malgrat tot, el relat em va captivar, sense que fos capaç d'explicar-ho. Enmig d'una frase que no aportava gaire informació suplementària, un fenomen increïble es va produir: un impuls em va recórrer la columna vertebral i, malgrat una temperatura ambient de trenta-vuit graus, se'm va eriçar la pell.

Estupefacta, vaig llegir el passatge que havia provocat aquella reacció, intentant escatir-ne l'origen. Però només era qüestió de cera fonent-se, de la seva textura, de l'olor, que és tant com no dir res. Aleshores, per què m'havia commogut tan espectacularment?

Vaig acabar descobrint-ho. La frase era bella: el que havia passat era això, la bellesa.

D'acord, recordava el discurs dels professors, "Analitzeu l'estil d'aquest escriptor", "Aquest poema està molt ben escrit; tal vocal, per exemple, apareix quatre vegades en aquest vers", etc. Aquesta mena de disseccions són fatigoses com un enamorat detallant a tercers els encisos de la seva benamada. No és que la bellesa literària no existeixi, és que és una experiència tan incomunicable com les gràcies de la Dulcinea a qui no hi és sensible. Cal enamorar-se un mateix o resignar-se a la incomprensió.

Per mi, aquesta descoberta equivalia a una revolució coopernicana. Juntament amb l'alcohol, la lectura omplia la major part dels meus dies: a partir d'aleshores, els dedicaria a la recerca d'aquella bellesa insoluble."

Amélie Nothomb. Biografia de la fam. Traducció de Ferran Ràfols i Nathalie Barbeta. Empúries, 2006. P. 

menjar com a arquetip de les opcions vitals (excurs)

En la nostra societat individualitzada tots som artistes de la vida, ja sigui per elecció pròpia o per imperatiu social. I això és així ho creiem o no, ens agradi o no.

En aquesta obra, Zygmunt Bauman, un dels pensadors socials més originals i influents de l'actualitat, ens dóna una brillant descripció de les condicions en les que escollim com volem viure i de les limitacions que s'imposen a l'elecció del nostre projecte de vida. I no menys important, ens ofereix un estudi sobre com la nostra societat, la societat líquida individualitzada de consumidors, influeix (però no determina) la manera en que construïm i expliquem les nostres trajectòries vitals.

*

"La data de caducitat dels llibres més venuts a les llibreries es troba avui dia entre la de la llet i la del iogurt; els títols de les llistes de més venuts canvien d'una setmana a l'altra. Malgrat això, dos tipus de llibres apareixen, si més no als Estats Units, en totes o gairebé totes les llistes setmanals. Són els llibres sobre noves dietes i els de cuina amb receptes emocionants i capricioses.

L'ànima dels americans (i no només la dels americans) està dividida. Preparats, empesos i aconsellats a buscar sempre nous plaers, alhora que se'ls exposa diàriament a noves promeses i temptacions, els americans (i no només ells) anhelen un èxtasi del paladar encara no tastat, a més a més de ser mirats i admirats (no oblidem l'anhel d'ampliar l'ego!) en el rol de gourmets refinats i sofisticats o de connoisseurs pels amics, la policia de l'estil, els vigilants de l'estil i altra gent que importa. Preparats, empesos i aconsellats a mantenir el cos -aquest receptacle de plaers del passat, el present i el futur-, apte per absorbir noves meravelles, però advertits diàriament contra el greix, l'alcohol i altres "enemics de dins" que amenacen amb impedir-los fer-ho si se'ls permet l'entrada, els americans (i no només ells) sols poden mirar amb sospita cada tros de menjar que es porten a la boca, comptar les calories que hauran d'eliminar si l'ingereixen i estudiar els estranys termes químics que duen els paquets de menjar amb l'esperança d'assolir l'equilibri perfecte entre els beneficis esperats i els danys possibles. Un doble conflicte, sens dubte, un escenari clàssic per a una personalitat dividida i molt conflictiva. Segons el terme mèdic de moda (encara que refutat amb vehemència); esquizofrènia. Cada pas que es fa o es pensa fer demana un antídot per esborrar-ne els efectes secundaris mòrbids. Viagra a la nit i un anticonceptiu l'endemà al matí...
Això converteix l'anorèxia i el seu alter ego, la bulímia, en descendents bessons de la vida moderna líquida del consumidor. Tots dos bessons (ostensiblement diferents) estan en sintonia amb una vida condemnada a eleccions sense fi que obliguen l'artista de la vida a navegar entre valors incompatibles i impulsos contradictoris.

[...] L'anorèxia és un equivalent del tipus de resposta de Corea del Nord o Birmània a l'ambivalència del món de fora: tancar del tot les fronteres, prohibir les importacions exteriors, al preu de mantenir els de dins en un estat de misèria i necessitat permanent. Els de dintre poden fins i tot acostumar-se a aquesta vida de misèria i començar a témer qualsevol canvi: morts de gana, els fa por la sensació d'un estómac ple -com l'heroi de la història de Franz Kafka, Un artista de la fam, ofès i desesperat per haver hagut de limitar el seu dejuni només a quaranta dies-: "Per què plegar justament ara, després de quaranta dies? Encara hauria resistit més temps, un temps il·limitat; per què plegar justament ara que es trobava en el millor moment del dejuni, el millor de tots? Per què li volien arrabassar la fama de continuar dejunant i l'oportunitat no tan sols de convertir-se en el més gran dejunador de tots els temps [...] ja que se sentia capaç de dejunar sense parar?"

La bulímia, per altra banda, significa enfrontar el repte categòricament i decidir lluitar-hi en els seus propis termes. [...] La resposta a l'opulència és més opulència, a l'excés, més excés...

Sens dubte, totes dues respostes són provocades culturalment; estenent-se com un comportament imitatiu, és probable que passin de moda de manera similar. Al cap i a la fi, són respostes imaginatives a un veritable problema, encara que siguin irracionals, perquè no resolen el problema ni l'eliminen. Tard o d'hora, la seva ineficàcia erosionarà la seva popularitat i es buscaran noves respostes, no necessàriament més eficaces però no provades fins ara i, per tant, no desacreditades. Tot i això, per tallar les arrels de les que creixen caldria alguna cosa més. Les arrels, al cap i a la fi, estan enfonsades i proliferen en el terreny fèrtil de l'opulència consumista moderna líquida."

Zygmunt Bauman. L'art de la vida: de la vida com a obra d'art. Traducció de Dolors Udina. Paidós, 2009. P. 122-125.

l'art de la fam

El que és important, em sembla, no és tant defensar una cultura l'existència de la qual no ha impedit mai que l'home passi gana, sinó més aviat extreure'n, d'allò que anomenem cultura, idees amb una força imperiosa idèntica a la de la fam.

Antonin Artaud

"Un home jove arriba a una ciutat. No té nom, ni casa ni feina; ha vingut a la ciutat per escriure. Escriu. O, més exactament, no escriu. Passa gana.

La ciutat és Cristiania (Oslo); l'any, el 1890. L'home jove deambula pels carrers: la ciutat és un laberint de fam, i tots els dies són iguals. Escriu articles que no li han demanat per a un diari local. Es preocupa pel lloguer, la roba que se li desintegra, la dificultat de trobar el proper àpat. Pateix. Gairebé es torna boig. Mai no es troba a més d'un pas del col·lapse.

Tot i així, escriu. De tant en tant aconsegueix vendre un article, per trobar un remei temporal al seu suplici. Però està massa feble per escriure amb regularitat i rarament pot acabar els fragments que ha començat. [...] El procés és ineludible: ha de menjar per escriure. Però si no escriu, no menja. I si no pot menjar, no pot escriure.

Escriu. No escriu. Vaga pels carrers de la ciutat. Parla amb si mateix en públic. Foragita la gent. Quan, per casualitat, hereta alguns diners, els dóna. És desallotjat de la seva habitació. Menja, i després ho vomita tot. En un moment determinat, té un breu flirteig amb una noia, però no en treu res sinó humiliació. Està afamat. Maleeix el món. No mor. Finalment, sense un motiu aparent, puja a bord d'un vaixell i deixa la ciutat."

Paul Auster. "L'art de la fam", fragment del pròleg a: Knut Hamsun. Fam. Empúries, 2008.

ça c'est belge

"Un dia vaig descobrir una llaminadura belga que no coneixia: els spéculoos.
En vaig tastar un de seguida. Vaig rugir: el cruixent, les espècies, n'hi havia per cridar, era un esdeveniment massa important per celebrar-lo en un garatge. Quin era el millor indret per festejar-ho? Ho sabia molt bé.
Vaig anar d'un bot fins al nostre edifici, vaig pujar corrents els quatre pisos, vaig precipitar-me a la cambra de bany i vaig tancar la porta darrere meu. Vaig instal·lar-me davant el mirall gegant, vaig treure el botí de sota del jersei i vaig començar a menjar mentre observava el meu reflex al mirall: em volia veure en estat de plaer. El que hi havia a la meva cara era el gust de l'spéculoos."

Amélie Nothomb. Biografia de la fam. Traducció de Ferran Ràfols i Nathalie Barbeta. Empúries, 2006. P.53.

**

Pregunta: En un libro sobre el hambre parece lógico que el descubrimiento de la belgitud, el ser belga, vaya ligado a una galleta prototípica.

Resposta: El spéculoos, con su azúcar moreno, la canela y otras especias. Comí mi primer spéculoos en China, robándolo de los productos almacenados en el garaje. No sabía lo que era, pero fue mi primera experiencia consciente del placer. Y fue a través de una galleta típicamente belga. Hasta ese día el país del que yo tenía la nacionalidad sólo era una palabra y un color en el mapa del mundo. A partir del spéculoos pasa a ser otra cosa. Sobre los sabores de la infancia se han escrito páginas importantes, basta con recordar la madalena de Proust. ¡En los alimentos hay algo que va mucho más allá de la estricta alimentación!

Amélie Nothomb entrevistada per Octavi Martí. Babelia, 28-01-2006.

paraula de traductor

Biografia de la fam (o, una vida excèntrica II)

Sense que calgui parlar de complexes arquitectures narratives ni de grans trencaclosques, hi ha una colla d'indicis (referències mútues entre les novel·les, personatges episòdics que després es fan centrals) que fan pensar que la ficció autobiogràfica d'Amélie Nothomb segueix un pla preconcebut. Algú podria dir que no n'hi cal cap, de pla, que és la pròpia vida de l'autora la que proporciona les línies mestres dels seus llibres, però probablement seria pecar d'ingenu. Perquè escriure sempre és triar, i en aquest cas triar quins episodis cal narrar i quina forma és la que més els convé. I per això parlo de «ficció autobiogràfica»: no perquè posi en qüestió la veracitat del que ens explica (Nothomb sempre ha mantingut que tot és rigorosament cert), sinó perquè tot i estar escrites en primera persona per un personatge que es diu com l'autora, les obres autobiogràfiques d'Amélie Nothomb estan concebudes com a novel·les i no com a memòries ni llibres de records.

Però torno al que volia dir. Si, més modestament, pensem en el conjunt de la narrativa autobiogràfica nothombiana com una paret, una paret antiga i feta de pedres una mica irregulars, no tinc cap dubte que la Biografia de la fam en seria l'argamassa. La resta de novel·les serien les pedres o maons: són sòlides i ben definides, tracten períodes molt concrets de la seva vida, sovint lligats a un determinat tema central. I, com els maons que són, encaixen, encara que sigui imperfectament. Metafísica dels tubs descriu els primers tres anys de vida de l'autora i transcorre al Japó. Per tant, encara que la data de publicació digui el contrari, va abans que El sabotatge amorós, situada a la Xina quan l'autora té entre cinc i vuit anys. Estupor i tremolors i Ni d'Eva ni d'Adam encara encaixen millor: descriuen exactament el mateix període (el seu retorn al Japó als 21 anys) però centrant-se en àmbits diferents, una desastrosa experiència laboral en el primer cas i la primera història d'amor mínimament reeixida de la seva vida en el segon. I entre tots aquests maons hi ha la Biografia de la fam, un llibre singular, l'argamassa que omple els espais buits i dóna consistència i unitat a la paret. Des d'un punt de vista purament estructural, Biografia de la fam fa de ciment perquè és l'únic llibre que s'allarga en el temps i perquè entra en contacte amb la resta de novel·les esmentades, sempre evitant de reiterar el que ja ha explicat anteriorment. Però l'argamassa és també conceptual, perquè en aquest llibre Nothomb parla de la fam, de la fam insaciable que l'autora considera l'element decisiu i aglutinador de la seva vida. Una fam que no és només de menges, és clar: «Hi ha cap fam del ventre que no sigui indici d'una fam més generalitzada? Per fam entenc aquesta esgarrifosa mancança de l'ésser en si, el buit turmentador, l'aspiració no tant a la utòpica plenitud com a la simple realitat: allà on no hi ha res, imploro que hi hagi alguna cosa». I, emulant Flaubert, proclama: «La fam sóc jo».

La fam és ella, doncs, i aquesta és la seva biografia. Una biografia que, rere el que pot semblar una simple enumeració de passions, amaga ritmes complexos. D'una banda, la cadència dels quatre passos: descobriment meravellat, fam insaciable, rebuig del món exterior, ocultació. Li passa amb tot: amb el sucre, amb la xocolata, amb l'alcohol, amb l'aigua, amb la lectura. Com si seguís el famosíssim Enivrez-vous de Baudelaire, la Nothomb nena busca sempre el plaer (l'estadi diví), se n'emborratxa i no en té mai prou. El sadollament és impossible, sempre hi ha algú que demana mesura i que fa imprescindible el secret. A aquest ritme principal cal afegir-hi el que es deriva de la itinerància laboral del seu pare, culpable de l'alternança entre els llocs d'èxtasi i els de consternació. Del Japó i de Nova York en gaudeix a cor què vols; són llocs on el plaer és fàcil d'aconseguir. Però aquests períodes de plenitud i embriaguesa van seguits de les respectives davallades: les gàbies, Xina i Bangla Desh. Cada desplaçament la porta a conèixer nous plaers: la fam canvia de forma. Però la Biografia de la fam s'explica encara millor per mitjà del tercer ritme, el més lent i devastador: el biològic. Nothomb, que als tres anys es considerava divina, veu la infància com un moment de plenitud i la creixença com una degradació, com una expulsió del paradís. Mentre és petita té el plaer a l'abast de la mà, cosa que no fa minvar mai la fam però que permet lliurar-se a un gaudi quasi perpetu. Els plaers no li fan cap mal, ni el seu sorprenent alcoholisme infantil ni els excessos amb el sucre. Però la plenitud s'anirà esquerdant de mica en mica: els plaers cada vegada costen més de satisfer, depenen del caprici dels altres i no només del seu. S'acosta l'adolescència, i la narració interior que sempre l'havia acompanyada es transforma en una veu hostil. El cos es rebel·la: creix un pam, li surten els pits (que mira de cremar-se), sent desig per un noi. El seu món es disloca i té fam de cataclisme. I és llavors quan pren la decisió de no tornar a menjar.

Tret de la seva eterna reticència a parlar de sexe, enlloc no es percep tan bé el cantó pudorós d'Amélie Nothomb com quan parla de la seva anorèxia. Un pudor que, venint d'algú que ha escrit un grapat de llibres sobre si mateixa, només es pot qualificar de paradoxal. Arribats a aquest punt, al moment crucial en què decideix desobeir la fam, els capítols es fan breus, el·líptics, el devessall d'anècdotes s'estronca. Nothomb ja ha apuntat indicis de l'odi que sentia pel seu cos, però no s'allarga en consideracions psiquiàtriques ni psicològiques. Però, a diferència de la seva relació infantil amb l'alcohol, va deixant frases doloroses i reveladores. Diu: «Després de dos mesos de dolor, el miracle finalment va produir-se: la fam va desaparèixer i va deixar pas a una alegria torrencial. Havia matat el meu cos. Vaig viure-ho com una victòria espaterrant». I, una mica més avall: «Aquesta manera de viure [...] em mantenia en una era glacial en què els sentiments ja no creixien. Va ser un descans: vaig deixar d'odiar-me». I rebla el clau: «En realitat, em trobava en el paroxisme de la fam: tenia fam de tenir fam».

Però se'n surt. El cos es rebel·la, no es vol rendir. I en algun moment de la recuperació comença a escriure. I l'acte físic de l'escriptura l'ajuda. Ella mateixa estableix una relació reveladora: la mateixa Llei (la majúscula és seva) que la comminava a deixar de menjar la forçava a repassar mentalment cada dia la pel·lícula de la seva vida. Costa no veure-hi el ferment dels llibres futurs, de la ficció autobiogràfica nothombiana. Construïda, ja ho dèiem, amb l'argamassa de la fam.

*

Biografia de la fam va ser la meva tercera traducció professional, i des d'aleshores ençà han passat tantes coses (una trentena de traduccions més, per exemple) que em sembla que ja en fa mitja vida. En aquesta ocasió, com en la «meva» primera Nothomb, Antichrista, vaig comptar amb l'inestimable col·laboració de la Nathalie Barbeta, la francesa bilingüe que tothom voldria tenir al costat quan mira d'avaluar la dubtosa equivalència entre dos girs. La traducció a quatre mans va comportar un munt d'hores de conversa i de discussió apassionant i constructiva (val a dir que en aquella època la meva subsistència no depenia de les traduccions i que em podia permetre una parsimònia que ara em sembla impensable). Rellegida ara, m'alegro de constatar que el criteri general que segueixo no ha variat gaire, tot i que s'ha fet una més sistemàtic i s'ha anat enriquint amb les eines que només l'experiència pot donar.

Títol: Biografia de la fam

Autora: Amélie Nothomb

Editorial: Empúries

Traductors: Ferran Ràfols Gesa i Nathalie Barbeta

Data d'edició: Febrer del 2006

Apunt publicat per Ferran Ràfols Gesa a La màquina de fer llibres l'11 d'octubre de 2011 (abans d'ahir, vaja).

paraula d'il·lustrador

El pont dels afamats

Bo és que l'atzar regeixi les decisions impossibles. Llegint el que anava llegint de la Nothomb vaig considerar no anar més enllà de la imatge de la xocolata; que, després, necessitaria déu i ajuda per a il·lustrar la Fam de l'Amélie davant d'aquell xàfec de possibilitats que començava a caure'm al damunt.

Així, just en el moment on, sense transició, el pròleg s'esvaeix per iniciar una progressió biogràfica a partir del Japó, vaig tancar el llibre per córrer al súper a la recerca d'una rajola de xocolata que no tingués la marca gravada a les preses.

Per sort, els de la VALOR ofereixen una negra 70% immaculada, de la qual vaig treure'n profit fins de l'embolcall; com quan del paper de plata en feia rius de pessebre. (Excepcional cas d'una il·lustració assaborible amb exactitud!) Si hagués avançat més en la lectura és ben probable que la tria hagués sigut una altra i el disseny més autobiogràfic.

Perquè puc afirmar que recordo bé a l'Amélie. Pot semblar extraordinari però mai he oblidat a aquelles dues nenes que, mentre el seus pares carregaven un cotxàs, es dedicaven "joioses" a fer l'espagat en mig de la vorera est del Central Park.
A l'estiu del 1977, camí de Mèxic, vam passar uns dies a Nova York. Jo tenia divuit anys, edat suficient per a agafar-me una tarda lliure, i, empés per unes conviccions muntanyenques que encara mantinc, vaig dedicar-la a la travessa del Central Park. En retornar per la vorera del Guggenheim és quan vaig veure a les dues Nothomb assajant ballet al mig del carrer. (Vero i punt!)

És clar que nogensmenys hauria pogut decantar-me per una fam geogràfica sense remei, iniciada com la de l'Amélie als 5 o 6 anys. La d'arques i lleixes farcides de mapes, la d'hores glorioses sobrevolant un món impecable; impecable damunt del paper. Si només llegir el primer rengle de la Fam ja tenia obert el McNally per les seves pàgines pacífiques!

Dic dels 5 kg d'atles que, al 1996, vaig comprar al paradís dels golafres del paper imprès, a la Barnes del 122 de la Fifth Avenue.
(Pensament Nothomb: ¿No hauria sigut molt pitjor que els de l'11 de setembre haguessin tingut com objectiu el Metropolitan o la llibreria Barnes, la possible World's largest bookstore que anuncia el seu rètol? I quina sort que escollissin la postal!)

 I també hauria pogut interceptar a l'Amélie a la Xina. No a l'infern cultural que va haver de patir sinó en aquella precisió seva: "Tot el que la Xina tenia de realment xinès ens encantava."   No amagaré la meva passió sens fi ni fons pels clàssics xinesos: en filosofia i en mística, en poesia o pintura. La descoberta de què la majoria d'aquests clàssics mil·lenaris són d'orígens perifèrics al mandarinat pequinès sempre m'ha fet pensar en la realitat del meu país. Perquè, en qüestió de països, no tinc els comprensibles dubtes identitaris de la Nothomb; aquell rosegador dubte de l'emigrant elevat, en el seu cas, a la màxima potència. Sé prou bé que sóc d'aquí..., o, tal vegada millor expressat, d'un aquí perdut.

Se'ns veu tant feliços a les ribes del Ter, amb la mare i ma germana, propers a un Pont de Sau fa dècades sota les aigües!

Això d'escriure sembla que deu ser cosa d'afamats que no acceptem que ens neguin els ponts.

Jordi Girbén i Maurício

amélie a silenci?

tenir ganes

Ganes, Tenir. O no tenir-ne és el fet més important de la vida d'un humà, al costat mateix del sentiment de l'absurditat. La resta dels factors que intervenen empal·lideix, fins al punt de semblar comèdia, de fantasia, només per fer-se veure, com pot ser l'amor, en qualsevol dels seus aspectes.

La població, malgrat que en parli molt i reconegui la importància del tema, no li atorga un lloc cabdal, transcendental, ben distingit d'altres coses, com pot ser la posició social, les malalties o la mateixa mort.

Tenir ganes és un estat d'ànim que pot aparèixer com si fos un prodigi, però que és molt millor fer-lo dependre de la nostra voluntat. Imposades, manades, les ganes són més ganes i duren més. Gairebé és un problema de gimnàstica. No tenir ganes és com estar en pecat.

Miquel Bauçà. El canvi. Empúries, 1998. P 276.

sempre voldré voler

"Als vint anys, la lectura del vers de Càtul en què s'exhorta debades "Deixa de voler", em va fer entreveure que si un poeta de la seva alçada no ho havia aconseguit, jo tampoc me'n sortiria.

La fam és voler. És un desig més gran que el desig. La fam no és la voluntat, que és força. Tampoc no és cap feblesa, ja que la gana no coneix la passivitat. L'afamat és algú que busca."

Amélie Nothomb. Biografia de la fam. Traducció de Ferran Ràfols i Nathalie Barbeta. Empúries, 2006. P. 14.

****

Miser Catulle, desinas ineptire,
et quod uides perisse perditum ducas.
fulsere quondam candidi tibi soles,
cum uentitabas quo puella ducebat
amata nobis quantum amabitur nulla.
ibi illa multa cum iocosa fiebant,
quae tu uolebas nec puella nolebat,
fulsere uere candidi tibi soles.
nunc iam illa non uult; tu quoque impotens,
nec quae fugit sectare nec miser uiue,
sed obstinata mente perfer, obdura.
uale puella. iam Catullus obdurat
nec te requiret nec rogabit inuitam.
at tu dolebis, cum rogaberis nulla.
scelesta, uae te, quae tibi manet uita?
quis nunc te adibit? cui videberis bella?
quem nunc amabis? cuius esse diceris?
quem basiabis? cui labella mordebis?
At tu, Catulle, desinatus obdura.

Pobre Catul, deixa de fer bogeries i, allò que veus que s'ha esvanit, dóna-ho per perdut. Brillaren, en altre temps, per a tu uns dies lluminosos, quan anaves on et duia la noia, aquella que hem estimat com cap altra no serà estimada. Allí tot era, aleshores, lliurar-se a aquells esplais que tu volies i que la noia no refusava pas. Brillaren, ben cert, per a tu uns dies lluminosos. Ara ella ja no ho vol: no ho vulguis tu tampoc, insensat; i, si ella fuig, no li vagis al darrera ni visquis entristit, ans resisteix amb cor fort, mantén-te ferm. Adéu, noia! Catul ja es manté ferm i no et cercarà ni et requerirà contra el teu voler. Però tu et planyeràs quan no et veuràs requerida. Ai de tu, dolenta! Quina vida t'espera! ¿Qui et vindrà ara a veure? ¿Qui et trobarà bonica? ¿Qui estimaràs ara? ¿De qui diran que ets? ¿Qui besaràs? ¿A qui mossegaràs els llavis? Però tu, Catul, resoludament, mantén-te ferm. 

Traducció d'Antoni Seva.

club de clubs

Per segon any consecutiu, els clubs de lectura de les biblioteques d'Osona s'han volgut afegir al ventall d'actes que, al voltant del Dia Mundial de la Salut Mental, se celebraran a la comarca durant tot el mes d'octubre, organitzats per una comissió formada per la Fundació Centre Mèdic Psicopedagògic d'Osona, la Universitat de Vic, l'Associació de Familiars de Malalts Mentals d'Osona i el Consorci Hospitalari de Vic. 

Si recordeu, l'any passat, amb l'excusa d'El curiós incident del gos a mitjanit de Mark Haddon, vam mirar d'acostar-nos (tot el que permet la ficció) a la síndrome d'Asperger i, enguany, farem el mateix amb els trastorns de la conducta alimentària (anorexia, més concretament) de la mà de Biografia de la fam, d'Amélie Nothomb. L'hem triada perquè, en efecte, la Nothomb va patir anorexia, i, per tant, ens ajustem a les bases, però, sobretot, perquè aquesta novel·la autobiogràfica ens permetrà parlar d'un gènere que encara no havíem tocat mai: l'autoficció. I de la Nothomb, és clar. No hi trobarem, doncs, un cas real amb tots els ets i uts (per això hauríem d'haver triat Yo vencí a la anorexia, de la Nieves Álvarez, per exemple), sinó una autèntica apologia de la fam més enllà dels aliments, una reivindicació de la voracitat i la golafreria en molts camps. La fam com a motor de l'existència. Voler voler, en dic jo d'això.

P.S.: Aquí podeu consultar el programa d'actes de la campanya Osona amb la salut mental.

Testimoni gràfic de la trobada de l'any passat. Enguany tindrà lloc al teatre Eliseu de Roda de Ter.