pel carmel-(o) marsellès

Tot i saber com n'està de demodé -per no dir que fins i tot fa lleig-, i com que no sé sànscrit, jo encara m'ho passo bomba llegint bigarrats textos estructuralistes: tal vegada focs d'artifici conceptual, però, com els castells des de la platja, plens de diversió per l'esclat de tanta guspira multicolor.

Guarnim-nos dels 60's i, situats en una aula de la Sorbona, parem atenció al ponent:"Tot relat, tota narració, es fonamenta en una topologia i en una energètica. La topologia proposa singularitats i l'energètica catàstrofes."

Un cop restablert el silenci després de l'esclat d'un petard tan potent -i com a gràcia major del joc-, el saberut que l'ha llençat s'ha d'afanyar a explicar-lo. I aquí és quan en diu una d'imposant per poètica (poètica només en el preceptiu francès estructuralista): "Ça va de Discours et Parcours..."

Pot semblar que avui tot això era impertinent, "que no tocava", que només era l'hora de dir d'en Marsé; i, tanmateix, no crec haver fugit d'estudi. Deixant apart l'energètic "discours" sobre les catàstrofes que afectaren al Manolo, la Maruja i la Teresa (una Teresa que sempre he oït amb una fonètica tergiversada), em centraré en la seva topologia mítica, en el recorregut (parcours) per la singularitat del Carmel.

M'he descomptat de les vegades que he cimejat el visionari Carmel. El territori temible de la meva infantesa -cau dels bandolers que, armats amb navalles, davallaven del turó per assaltar als ciutadans inermes-, més tard va esdevenir objectiu muntanyenc de les meves campanes del batxillerat superior de lletres.

I així segueixo..., enfilant-me al Carmel, a qualsevol hora i potser un cop al mes, per mor d'una identitària dèria d'altituds, amb la certesa de què una pau encomanadissa s'ha fortificat allà dalt.

A partir del conseqüent domini a la menuda del lloc, vaig voler imaginar quina visió ens n'oferiria avui en dia un Marsé rejovenit i atent al nou paisatge del Carmel...

Potser els Pijoaparte d'avui provenen de les hip-hoperes colles de writers que no han deixat un pam del barri sense grafiar, inclosos els roquissars del cim... Qui sap si del cim del Carmel, passant per la biblioteca Marsé, la penya ha baixat fins l'Espai Boca Nord on avui punxa un col·lega que acaba de fer-hi un curset; un curset com el de dansa del ventre que fan tot de dones guarnides amb xandalls de mercadillo. Apart d'una colla que ve a assajar una evolució del flamenc, per la Boca Nord avui també hi correm nosaltres. Som aquí perquè hi ha concert dels Cabezas de Cera, uns mexicans tan indígenes com experimentals. Quan sortim a fora a fumar algú comenta que més d'un d'aquells iaios que veiem jugar a la petanca, de jove, devia haver conegut al Manolo Reyes... És una possibilitat que tots donem per certa.