bor, bor, bor...

Ha estat trist. Entrar a la biblioteca i, com sempre, mirar tots els prestatges, sense ordre, llibre rere llibre, els llegits i els no llegits, i recordar què era el que havia anat a buscar -Borges, Jorge Luis- i començar a mirar metòdicament: Bor, Bor, Bor...i, en comptes de Borges, trobar «Boralli, Ivan», i estranyar-me'n, perquè no conec Boralli de res, i perquè he preguntat després a gent que en sap molt, de literatura, i ells tampoc, i agafar el llibre, Les deu ulleres, 1876, i ha estat trist; i no perquè jo o els meus amics o totes les enciclopèdies del món o Internet no coneguem Boralli, sinó perquè el fill de la filla del fill del mateix Boralli tampoc no el coneix; perquè prou en té de saber com es reenvia un missatge de correu electrònic o de recordar el títol d'un llibre escrit per un exfutbolista exrumanès. I ha estat trist també sospitar que Ivan Boralli no hagi estat sinó una nosa a l'hora de trobar el que estava buscant (Borges, Jorge Luis).

Després, m'he recordat del que jo mateix he escrit fins ara. I he imaginat que el meu nom és Ivan Boralli, o algun altre de més vulgar; que d'aquí a cent onze anys jo també seré una nosa en una biblioteca. A més, l'autèntic Ivan Boralli seria, segurament, un notari de prestigi, i la gent el saludaria amb nervis a les cames, els diumenges. És sabut, d'altra banda, que la seva erudició era enciclopèdica i el seu carisma, escandalós.

Així doncs, he hagut de reconèixer que estic deu punts per sota de Boralli. Ser notari ja són dos punts, l'erudició enciclopèdica altres tres i el carisma cinc.

I sempre que vaig a la biblioteca em passa el mateix, amb Ivan Boralli, amb Antanas Dztnik o amb Erhard Horel Beregor. Ells són els vells i jo el nou, i em puc riure del que van escriure, i gairebé mai no em repliquen.

Però aquesta impressió no la tinc només a la biblioteca; penso el mateix quan veig astronautes. En aquest cas, però, els astronautes són els nous i jo el vell. I són ells qui es riuen de mi, i jo qui no pot contestar. O sí.

Al final, no he agafat cap llibre de Borges. Diuen que el nas de Borges era el més semblant que hi pot haver a una enciclopèdia.

Unai Elorriaga. Un tramvia a SP. Traducció de Pau Joan Hernández. Proa, 2003. P. 65-66.