experiència de segona mà

«La bancarrota s'esqueia perfectament al meu estat mental. Feia anys que m'avorria. No era l'avorriment d'un nen inquiet i rondinaire (no vol dir que no hi caigués, també), sinó un malestar dens que ho cobria tot. Em semblava que ja no es podria descobrir mai més res de nou. La nostra societat era profundament, ruïnosament derivativa (tot i que la paraula derivatiu entesa com a crítica és en si mateixa derivativa). Érem els primers éssers humans que no veurien mai res per primera vegada. Contemplem les meravelles del món amb els ulls apagats, sense que ens aclaparin. La Mona Lisa, les piràmides, l'Empire State. Els animals de la selva en ple atac, vells icebergs que s'ensorren, volcans en erupció. No recordo una sola cosa impressionant que hagi vist de primera mà que no m'hagi remès immediatament a una pel·lícula o un programa de televisió. Una merda d'anunci. Ja coneixem l'esgarrifosa cançoneta dels desmenjats: Ja ho he viiist, això. Ho he vist tot, literalment, i el pitjor, el que fa que em vulgui fotre un tret al cap és el següent: l'experiència de segona mà és millor. La imatge és més vívida, la perspectiva més nítida, la música i l'angulació de la càmera manipulen les meves emocions d'una manera de què la realitat ja no és capaç. No sé si arribats a aquest punt som realment humans, els que vam créixer com la majoria, amb la tele, el cinema i ara Internet. Si ens traeixen, sabem quines paraules hem de dir; quan un ésser estimat es mor, sabem quines paraules hem de dir. Si ens volem fer els totxos, els espavilats o els ximples, sabem quines paraules hem de dir. Tothom funciona a partir del mateix guió potinejat.

És una època molt difícil per ser una persona, simplement una persona real, de debò, i no una col·lecció de trets de personalitat triats en una inacabable màquina expenedora de personatges.

I si tots nosaltres interpretem un paper, no hi pot haver un company de l'ànima, perquè no tenim ànimes veritables.

Havia arribat al punt que semblava que res no tenia cap importància, perquè jo no era una persona de debò i els altres tampoc no ho eren.

Hauria fet qualsevol cosa per tornar-me a sentir real de veritat.»

Gillian Flynn. Perduda. Traducció de Ferran Ràfols Gesa. RBA, 2013. P. 107-108.