voynich, el manuscrit més misteriós

«És un dels llibres més enigmàtics de la història i el llenguatge xifrat és un dels grans reptes a què s’enfronten de manera obsessiva des de fa segles historiadors i lingüistes de tots els continents. Hi esperen trobar secrets alquímics. El manuscrit Voynich, del segle XV, es custodia a la biblioteca Beinecke, un imponent edifici al centre de la Universitat de Yale amb grans finestrals de marbre. Ara una editorial petita de Burgos, Siloé, clonarà les 244 pàgines del manuscrit, per enveja d’editorials de mig món.

Juan José García, l’editor, diu que la tirada tindrà un nombre ­capicua, 898 còpies, després de la sort que van tenir editant 696 exemplars del primer títol, el facsímil del Bestiario de Don Juan de Austria. El preu només estarà a l’abast de biblioteques i col·leccionistes: entre els 7.000 i 8.000 euros. Siloé juga amb xarxa: abans d’imprimir ja en té 300 de venuts.

García explica que la Universitat de Yale es va decidir a vendre’ls els drets per tres raons: per evitar el bloqueig que els suposen les ingents peticions de consulta;perquè no donen l’abast amb els museus que el demanen per a exposicions i perquè així el difonen més bé. El llibre, esclar, no surt de la caixa forta de Yale.

El manuscrit Voynich conserva intacte el magnetisme que encara tenen els llibres secrets, el llibre que explica el sentit de la vida, el llibre amb poders màgics o, a la cara oposada, el llibre demoníac la lectura del qual provoca la bogeria o la mort. La història del manuscrit ja és misteriosa per si mateixa i durant un temps es va creure que era una invenció d’un llibreter lituà tèrbol d’origen polonès, Wilfrid Voynich. Revolucionari deportat a Sibèria per la policia tsarista, va aconseguir fugir primer a Alemanya i després a Londres. Allà es va casar amb la filla d’un gran matemàtic. Llicenciat en Farmàcia, va traduir Marx i Engels a l’anglès; parlava, malament, 18 llengües, i va fer fortuna amb el comerç de llibres rars i antics. El 1914 es va assabentar que els jesuïtes del Nobile Collegio Mondragone de Frascati, que no tenien diners, venien els seus fons. Voynich va acudir a la subhasta i es va fixar en un llibre petit, ple de pols, de tot just 16 centímetres i al qual li faltaven 28 pàgines. Tenia dibuixos vistosos de plantes estranyes, diagrames astrològics i dones nues que es banyaven en llacs densos de color verdós. No va ser fins al cap d’uns mesos, un cop a Londres, quan es va adonar que estava escrit en un llenguatge desconegut que cap expert no aconseguia desxifrar. Per què cal codificar-ne el contingut? Si és un llibre alquímic, potser perquè tracta de matèries prohibides per l’ Església.

Els dubtes sobre l’autenticitat del manuscrit es van diluir quan un estudi amb carboni 14 va certificar que el paper datava d’entre el 1404 i el 1438 i la tinta, màxim fins al 1459. Entre els propietaris hi ha hagut Rodolf II de Bohèmia (protagonista d’una novel·la de Chatwin).

Des de la troballa del manuscrit, hi ha teories per a tots els deliris, des que està escrit per extraterrestres fins a un llenguatge sense sentit o un engany de l’orientalista del XVIII Andreas Müller, capaç d’estafar el savi Athanasius Kircher. El 2014, el professor Ste­phen Bax va afirmar que havia aconseguit desxifrar 14 caràcters, utilitzant herbaris medievals àrabs i asiàtics: Taurus, al costat d’un dibuix de set estrelles –potser les Plèiades–, i coriandre ( Kantairon), al costat de la imatge d’una planta centàurea».

Josep Massot. El manuscrit més misteriós. La Vanguardia. 22|8|2016.