mata, però no escriguis versos

Carta de Petroni a Neró.

«[...] La vida és un gran tresor, estimat; jo, d'aquest tresor, n'he sabut escollir les joies més valuoses. Però a la vida també hi ha coses que no sóc capaç de continuar suportant. Oh, no et pensis, si us plau, que m'irrita el fet que assassinessis la mare, la muller i el germà, que incendiessis Roma i hagis enviat a l'Èreb tota la gent honesta del teu Estat. No, besnét de Cronos. La mort és part de la vilesa humana; de tu no se'n podien esperar altres accions. Però continuar ferint les meves orelles, durant anys sencers, amb el teu cant, veure les teves cames magres de Domici agitades per la dansa pírrica, escoltar les teves interpretacions musicals, la teva declamació i els teus poemes, pobre poeta dels suburbis!, això supera les meves forces i ha despertat el meu desig de morir. Roma es tapa les orelles quan et sent, el món et ridiculitza; jo, pel meu cantó, no em vull continuar enrojolant per causa teva, no puc. Els udols de Cèrber, estimat, tot i que són semblants al teu cant, em seran menys dolorosos, perquè mai no he estat el seu amic i no tinc obligació d'avergonyir-me de la seva veu. Estigues bo, però no cantis; mata, però no escriguis versos; emmetzina, però no ballis; incendia, però deixa en pau la cítara; això és el que et desitja i aquest és l'últim consell d'amic que t'envia l'Arbiter elegantiae.»

Henryk Sienkiewicz. Qvo vadis. Traducció de Josep M. de Sagarra Àngel. Proa, 1997. P. 592.