dijous, 18 de gener de 2018

el calvari d'un escriptor


JORDI CASTELLANOS
El calvari d'un escriptor
El Punt
24|11|1991

Agafin la trilogia Entre la terra i els núvols: són tres novel·les en les quals Prudenci Bertrana ens explica la seva vida. Millor: ens explica el sentit, de la seva vida. És la història d'una despossessió: la de la natura (el camp, l'herència familiar), a L'hereu; la del seu marc social, Girona, a El vagabund; la de la família i la professió a L'impenitent. Al novel·lista, a l'autor, li resta solament la dignitat personal d'haver estat fidel a ell mateix, als seus principis ètics, a la seva literatura. Bertrana potser és l'escriptor català que viu amb més intensitat la relació traumàtica entre vida i vocació literària, perquè, entre d'altres coses, identifica la plenitud humana amb la condició artística, creativa. Però l'home, l'artista, no pot ser altra cosa que el «desposseït» —així, com a categoria—, el qual — enfront de l'home degradat, egoista, interessat, que es produeix a la societat contemporània— pateix intensament la seva mutilació.
Per aquest motiu l'obra de Bertrana és una aproximació obsessiva al seu món personal i tota posició ideològica o estètica és defensada amb arguments de sinceritat i coherència personal. I és del contrast entre aspiració, entre ideal, i realitat, que en surt el sentit del dolor. Sempre he cregut que una de les millors explicacions de com Bertrana concep la creació artística es troba en la narració de com va pintar una tela, passant fred i amb els peus dins l'aigua: «L'encís tristoi d'aquell capvespre i l'escalforeta d'il·lusió que jo sentia a desgrat dels set graus sota zero, dels meus estornuts, del formigueig turmentós de les meves orelles, de la insensibilitat dels peus convertits en suro i de la dolor viva de les ungles gebrades, també encara avui perduren. (...) Les hores mortes que vaig perdre-hi com a pintor les hi vaig guanyar com a contemplatiu fanàtic». El dolor, el càstig del cos, no serà la condició per a la creació?
Però el dolor, sovint, enlloc de dignificar socialment l'artista, envoltant-lo de l'aurèola de l'heroïcitat, tendeix a rebaixar-lo a la misèria i la sordidesa. Bertrana va conjurar la imatge del fals heroi —pretensiós, sòrdid, mesquí— a la seva polèmica novel·la Jo! Memòries d'un metge filòsof. A la trilogia, però, fa un pas més en la recerca del sentit de la despossessió i, doncs, de la vida: penetra en els replecs íntims del seu ésser moral i social per trobar la deu d'on brolla la seva literatura. El sentit de la literatura que és, també, el sentit de la vida. I ho fa a través d'una introspecció dramatitzada —ironitzada— en un alter ego, Innocenci Aspriu, que sofreix pas per pas el calvari de l'escriptor.
La professionalitat de l'escriptor
El calvari de l'escriptor: amb aquest títol Bertrana va donar, el 1935, una conferència a l'Ateneu Enciclopèdic Popular. Hi plantejava el problema de la professionalitat de l'escriptor des del punt de vista del conflicte entre la fidelitat a la vocació creativa i la supervivència econòmica: «L'escriptor professional, a Catalunya, gairebé no existeix. Els que existeixen han d'apuntalar-se en el teatre o en el periodisme, els dos braços de la creu on, probablement, restaran clavats i on s'escolarà la seva vida, tot paladejant el fel i el vinagre dels nostres jueus». Perquè, afirma, tant el teatre com el periodisme imposen uns hàbits, unes maneres, que a la llarga actuen en detriment de la sinceritat creativa. Cal recordar que de les seves pàgines se'n podria extreure la història interna del món de misèries i explotacions de les redaccions dels diaris i revistes de l'època?
«Un aspirant a escriptor —afegeix— té la mateixa gana i gasta la roba i el mateix calçat que els aspirants a grans càrrecs i prebendes, però cobra un jornal de murcià propens a secundar les ordres de la FAI». Marfany ja va assenyalar fa temps la identificació que fa Bertrana de la situació de l'intel·lectual amb la del proletariat, explotats els dos moralment i materialment: «Treballen a voltes de nit, a deshora; ells treballen a voltes sense remuneració; ells són també explotats, perquè la societat no està avesada a ser esplèndida amb els homes que la dignifiquen»...


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada