llibres per cremar

BELÉN GINART
Quins llibres cremaria Amélie Nothomb?
Play |Ara
26|1|2018

La companyia Pyros porta al Maldà l’única obra teatral de l’autora belga. ‘Llibres per cremar’, dirigida per Blanca Bardagil, reivindica la cultura en un context de guerra i relacions de poder

Cada dia de la seva vida, l’escriptora Amélie Nothomb es lleva a les quatre de la matinada i comença a escriure. En dejú: per a aquesta autora complexa, divertida i crua, és essencial enfrontar-se a la pàgina en blanc amb l’estómac buit. Durant quatre hores bolca al paper, a mà, uns textos que ha anat escrivint i corregint un cop i un altre dins del seu cap. El ritme li permet acabar una mitjana de quatre novel·les a l’any. Però només es permet salvar-ne una. Què passa amb la resta? Els protagonistes de la seva obra de teatre Llibres per cremar es veuen en una tessitura semblant. Escalfar-se és per a ells una qüestió de vida o mort. I el seu únic combustible són els volums d’una biblioteca. Quins han de condemnar al foc? La resposta, si és que n’hi ha, la trobareu a l’obra de la companyia Pyros dirigida per Blanca Bardagil.

Sembla una variant d’una pregunta pròpia de qüestionari Proust. El tòpic Quin llibre t’emportaries a una illa deserta? pren ressonàncies diferents en el context en què es desenvolupa l’obra. Tres personatges es refugien de les bombes a casa del més veterà dels tres, un professor universitari de literatura que voreja els seixanta. L’acompanyen el seu assistent, d’uns trenta anys, i la parella del jove, alumna del professor, que en té 22. La casa, a més de protegir-los de l’artilleria, té una estufa. Els homes no la fan servir perquè se’ls ha acabat el combustible. Però quan arriba la noia els fa entendre que si no volen morir congelats han de llençar els llibres al foc. L’empenta de la noia debilita les resistències intel·lectuals dels homes. Les relacions de poder també es reajusten. Perquè també varien les respostes a les dues qüestions clau: quin llibre val més que cinc minuts d’escalfor en un hivern inclement? Quin text et reconforta més l’esperit del que podria reconfortar-te el cos?

A la seva vida privada, Nothomb no ho té clar. Es diria que fa una mica de trampa. Al final de cada hivern repassa tots els textos que ha creat durant els 12 mesos anteriors. I aleshores escull i descarta. Ha deixat escrit que, quan ella mori, els manuscrits que no hagin passat el seu sedàs no es poden publicar. Mai. Però tampoc els vol destruir. També són criatures seves, argumenta. A Llibres per cremar sí que es tria. Els personatges debaten intensament sobre llibres concrets, argumenten i contraargumenten i acaben llençant-ne a l’estufa un cada nit, en un dolorós compte enrere. “Però no són títols reconeixibles. Parla d’autors i d’obres inventats”, explica la directora de l’espectacle, que aquesta nit s’estrena a L’Atlàntida de Vic i a partir de la setmana vinent es podrà veure al Maldà.

Llibres per cremar ( Les combustibles en el seu títol original) és l’única obra de teatre coneguda d’Amélie Nothomb. La va escriure l’any 1994, i tot i que no especifica ubicació ni època, les ressonàncies de la Guerra dels Balcans semblen haver marcat el text. L’obra, inèdita aquí, arriba als escenaris catalans per la voluntat d’un dels actors, Roger Batalla, responsable també de la traducció. Ell va ser el primer que es va enamorar del text i va decidir representar-lo amb la seva companyia, Pyros.

La directora explica que el context de guerra condiciona molt la relació entre els personatges, els crispa i fa canviar de mans el poder i la influència que es tenen. “La guerra a fora va causant una guerra a l’interior”, diu Bardagil. El veterà professor perd la seva autoritat quan defensa aferrissadament conservar una novel·leta romàntica que sempre havia criticat a les seves classes. I a la vegada els arguments intel·lectuals del docent i el seu assistent mostren les seves fissures quan els qüestiona el pragmatisme de la jove estudiant. “El gran tema de l’obra és el valor de la cultura -remarca la directora-. Els personatges discuteixen sobre quin és realment el valor d’un llibre, si el fet que se n’hagin escrit 500 tesis els fa superior a altres més desconeguts i senzills però que ens fan més feliços”. La ironia de Nothomb és molt present en uns diàlegs de to feroç, perquè l’obra és molt crua. I, val la pena dir-ho, també molt teatral. “No és un tractat de literatura”, aclareix la directora.