skip to main |
skip to sidebar
El dia del Judici Final en vindrà un que dirà: «Senyor, he escrit Guerra i pau». Un altre dirà: «Senyor, jo he escrit La muntanya màgica, on el món se salva gràcies al sacrifici d'un nen». Un altre dirà «Senyor, jo he escrit més de vuitanta novel·les i reculls de contes». Un altre dirà: «Senyor, jo he rebut un gran premi internacional». Un altre dirà: «He escrit Finnegan's Wake només per a Tu, perquè ets l'únic que el pot llegir». I un altre: «Senyor, aquí tens Cent anys de solitud. No s'ha escrit mai res de millor». Vindran en corrua, l'un rere l'altre, cadascun amb la seva pila de llibres sota el braç, amb les xifres de vendes i les citacions dels crítics i els retalls de premsa, igual com els fundadors de les esglésies, dibuixats a la nau del temple, sostenen al palmell els seus edificis en miniatura. Tots estaran envoltats d'arcs de Sant Martí i d'energies, els seus rostres resplendiran com uns sols. I el Senyor els dirà: «Sí, els he llegit, naturalment, els he llegit tots, abans i tot que els escrivíssiu. Heu donat als mortals estones de gaudi, els heu empès cap a la meditació i el somieig. Heu dibuixat, en trompe-l'oeil, les portes més encisadores, les més barroques, les més ornamentades, les més massisses, al mur interior del front, a l'os llis i groguenc. Però quina d'aquestes portes s'ha obert realment? Quina ha aixecat la parpella que tenim al front, cobrint l'ull del cervell? A través de quina ha començat el cervell a veure-hi de debò?». Apartats a un costat, humils, vestits amb pelleringues, hi haurà Kafka i el president Schreber, Isidore Ducasse i Swift i Sabato, i Darger i Rezzori, i milers d'anònims, autors de diaris trencats, cremats, devorats, soterrats en el bram del temps. Tindran les mans buides, però portaran les lletres gravades als palmells: «El senyor dels somnis, el gran Isachar...». Darrere seu vindran encara més escriptors que hauran escrit només amb llàgrimes, només amb sang, amb substància P, amb orina i adrenalina i dopamina i epinefrina, directament als seus òrgans ulcerats de por, a la seva pell excoriada per l'èxtasi. Cadascun portarà sota el braç la pròpia pell escrita de cap a peus, i el Senyor en farà, relligant-les totes entre les cobertes del naixement i de la mort, el gran llibre del patiment humà.
Mircea Cărtărescu. Solenoide. Traducció d'Antònia Escandell Tur. Periscopi, 2017. P. 286-287.
Que bo!!! Qui és aquesta autora?
ResponEliminaAutor. I boníssim.
EliminaÉs un text magnífic! Crec que les millors obres apareixen del la pròpia pell de l'autor; de la inspiració, en definitiva, més real i pura.
ResponEliminaSolenoide és, en paraules del narrador, un text que no pretén ser un llibre. Va d'un que ha agafat polls i es mira el melic. Té vuit-centes seixanta-nou pàgines i pesa 1,2 quilos. Me'l vaig comprar al desembre (30 leurazos) i vaig fent, a poc a poc.
ResponEliminaL'editorial diu:
Al Bucarest en blanc i negre de l’època comunista un professor d’extraradi transcendeix els límits de la realitat que l’envolta i posa en qüestió amb cinisme i humor una existència poblada de dones saturnines, metges sinistres, mestres mediocres i visionaris guillats.
Solenoide és l’obra magna de Mircea Cărtărescu, una recreació del que hauria estat la vida d’un escriptor fracassat. Un retrat de l’artista que lluita per resoldre el gran enigma que és el món a través d’experiències que transiten entre el somni i la realitat. Una aventura irresistible que mostra l’univers literari d’un dels escriptors més contundents de l’actualitat.
Ideal escriptors.
El tenim a la biblioteca, també, però ara està en préstec. Facin les seves reserves.
ResponEliminaEl té en Robert i, em consta, l'està gaudint de valent, que es diu.
ResponEliminaMiquel, ja el so acabat, és una meravella, t'encantarà (jo diria); no és una novel·la és un plan de escape (diu ell mateix), un diari desesperat d'un habitant de Bucarest, Bucarest és la protagonista i també ... bueno, és igual deixa el que estiguis fent i llegeix-lo
ResponElimina