el món en un bar

PEDRO VALLÍN
El Pulitzer JR Moehringer tanca el món en un bar
La Vanguardia
16|9|2015

La propensió a l'èpica és un atribut masculí —per raons que explica amb detall el Pulitzer Jared Diamond a ¿Por qué es divertido el sexo?, (Debate)— que acaba per conferir qualitats sagrades als espais en què forgem una identitat. Per exemple, el bar. Precisament en un bar es va forjar la redempció del petit JR Moehringer (Nova York, 1964), fill de mare separada, després estudiant de Yale, premi Pulitzer de periodisme i coautor de les molt celebrades memòries d'André Agassi, Open (Duomo Editorial. La història de com un bar, el Dickens (després Publicans) de Manhasset, el va salvar abans que Yale l'il·luminés l'explica Moehringer a El bar de las grandes esperanzas, llibre que va commoure Agassi i que ara llança a Espanya Duomo Editorial. La novel·la de Moehringer —que ho és per més que "el cent per cent del que s'explica és real, i tots els personatges porten els noms de veritat", explicava l'autor a aquest diari— és un conte de contes, on cada personatge de la fecunda fauna etílica, inclòs l'autor desdoblat en protagonista, s'esforça pel gratificant art de narrar. Com si li anés la vida. Potser explicar és curar? "El cert és que la teràpia ha de venir molt abans de l'escriptura. Et vas explicant la teva pròpia història a mesura que avances. Te l'expliques a tu mateix mentre estàs dormint, o prenent un cafè, i si te l'expliques bé pots sobreviure a una infantesa dura, a un trauma, al que sigui. Si no, te l'has de tornar a explicar. Una vegada i una altra. Però quan arriba l'hora d'escriure un llibre així, te l'has d'haver explicat bé. Si no ho has fet, deixaràs d'escriure el llibre a la quarta pàgina", explica Moehringer. "Quan estàs escrivint hi ha moltes coses a fer. Hi ha estructures, llenguatge, caracterització...no tens temps per fer teràpia". Cosa que el porta a recordar la quantitat d'escriptors que asseguren haver plorat escrivint tal passatge o tal altre. "Sempre penso que això és porqueria. Ha de ser mentida perquè no pots escriure si estàs plorant. El plor ha d'estar ratllat de la teva llista de coses pendents si vols escriure", sentencia.

Dos grans mites presideixen el llibre. La primera part, la infantesa i adolescència de Moehringer, està marcada per Dickens. Com que el bar del seu oncle Charlie portava aquest nom i presidia el seu cap, "vaig començar a llegir-lo a mesura que escrivia el llibre, i això reforçava el sentit d'absència total de paternitat en la meva vida, una espècie de caos subjecte només per una espècie d'amor entre tota aquesta gent sense amor". I la segona, a partir del seu ingrés a Yale, per l'ombra de Fitzgerald. O més ben dit, de Jay Gatsby, impugnació del mite del país de les oportunitats. "El fet que sapiguem que els mites no són veritat no significa que perdin el poder o la capacitat per donar-nos ànims. Tot Amèrica sap que el país de les oportunitats és un mite que fa la gent llevant-se cada matí". Un mite que a ell el va portar fins aquesta mítica Camelot del periodismo anomenada The New York Times, on no es va quedar ni va guanyar el Pulitzer. A la primera página de la seva novel·la llegim: «Tot i que em temo que ens sentim atrets pel que ens abandona, i pel que sembla més probable que ens abandonarà, finalment crec que ens defineix el que ens acull. Jo, naturalment, vaig correspondre al bar i també el vaig acollir, fins que una nit el bar em va rebutjar i amb aquest acte d’abandonament final el bar em va salvar la vida». Aquest és el començament de tot.