dimecres, 9 de maig de 2018

la desemparança absoluta


IMMA MONSÓ
La llibertat era això
La Vanguardia
1|2|2018

Quan rellegim una novel·la adquireix un nou significat en funció de les vivències acumulades o de l’estat d’ànim del moment. Des d’aquest punt de vista, la definició de novel·la que Stendhal formula a Le rouge et le noir (“un roman c’est un miroir qu’on promène le long d’un chemin”) ens la podem prendre al peu de la lletra: el relat de ficció és aquest mirall. De tant en tant, fem una pausa al llarg del camí i el traiem de la motxilla: el que reflecteix és sempre diferent del que vam veure-hi fa vint anys, en fa dotze o en fa dos.
Quan vaig llegir per primera vegada El corazón es un cazador solitario tenia vint anys i escollia els llibres pel títol. Vaig fer meva la soledat opressiva d’aquell poble del Sud profund, tan claustrofòbic i provincià com jo sentia llavors el meu. Ni la riquesa dels ­personatges ni l’encant de John Singer (el sord-mut que escolta tothom amb atenció) va poder contrarestar l’asfíxia. Vaig guardar el mirall a la motxilla amb la intenció d’allunyar-me d’aquella desemparança i no vaig llegir res més de Carson McCullers.
Fa un any i mig, arran d’un encàrrec, vaig llegir Frankie y la boda i vaig continuar amb la millor biografia que s’ha escrit sobre l’autora (la de Josyane ­Savigneau publicada per Circe). Vaig seguir amb la resta de l’obra i vaig ­acabar rellegint un altre cop El corazón es un cazador solitario. Havien passat trenta anys i el llibre continuava emanant una soledat devastadora, però la formidable tendresa de Singer i la força dels diferents personatges la feia més suportable.
Aquests dies, un any i mig després, rellegeixo, en català, El cor és un caçador solitari, en traducció recent d’Alba Dedéu. Des de fa un temps, L’Altra Editorial ha decidit anar recuperant a poc a poc l’obra de l’autora. Que hagi estat descatalogada en català durant anys és una desgràcia pròpia del nostre món editorial.
Però en aquest cas segur que també ho podem atribuir al fet de ser una ­autora en comptes d’un autor. Escriure molt millor que Faulkner (com ella mateixa no tenia cap vergonya a reconèixer) no ha estat suficient per a mantenir-la dins dels cànons.
El cas és que aquesta tercera lectura m’ha aportat una nova visió sobre aquella solitud desemparada. Si la primera vegada em va resultar opressiva i la segona, tot just suportable, ara el ­reflex que hi veig és lluminós: I si la ­llibertat fos això?
Després d’escalfar-nos tant el cap amb el problema de què significa ser lliure, qui sap si fet i fet acabem per adonar-nos que la llibertat era això: enmig de la soledat i la intempèrie, la desemparança absoluta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada