seixanta-quatre vegades

SERGI PÀMIES

Seixanta-quatre vegades

La Vanguardia

7|6|2024

Un amic que s'ha canviat de pis m'explica que, per raons d'espai, ha aprofitat la mudança per renunciar a la seva biblioteca (milers de volums) personal. "Només m'he quedat els tres-cents llibres que rellegeixo habitualment". Si el prestigi de la lectura amaga simptomes de sobrevaloració no sempre justificada, el de la relectura és un misteri. És veritat que la relectura té avaladors de renom, com Vladimir Nabokov, que deia que els llibres no s'havien de llegir sinó que s'havien de rellegir.

Al vestíbul d'un hotel de la Rambla, Jean-Claude Carrière, que llegia compulsivament, em va explicar una història, no sé si pròpia o apòcrifa: que havia nascut en una casa sense llibres i que el seu pare es vantava de només haver-ne llegit un, Valentine, de George Sand. Quan li preguntaven si no es cansava de rellegir sempre el mateix, el pare responia: "Aquest m'agrada molt, ¿per què n'hauria de llegir cap altre?".

Potser per inseguretat o per impaciència, no acostumo a rellegir els llibres que m'han agradat molt amb l'excepció d'alguns poemes, articles i contes, que actuen com un corpus d'inspiració permanent. Amb les novel·les i els assajos, en canvi, em fa por que, amb l'ànsia de repetir les satisfaccions que em va provocar llegir-los, n'acabi escaldat i caien en la decepció mòrbida del "no n'hi havia per tant". De vegades també m'agradaria tenir l'autocontrol dels lectors experts que, després de moltes dècades d'exercici, decideixen cenyir-se a la relectura, minuciosa i sempre satisfactòria, d'alguns clàssics. Els atribueixo una erudició envejable però inaccessible. Potser per compensar, em mantinc en el nivell de la lectura per voracitat i acumulació. La idea és tan primària que gairebé em fa vergonya admetre-la: com que m'agrada molt llegir, interpreto que, com més llibres m'empassi, més bon lector seré. És un error. 

Al llibre No soy un robot, Juan Villoro explica que va tenir un somni: espresentava davant d'un guru que feia anys que buscava. A cada visitant, el guru li permetia fer una pregunta. Villoro va preguntar: "Mestre, ¿per a què serveix llegir?". Amb un somriure, el savi va respondre: "Per llegir menys". Podria ser que rellegir fos una manera de llegir menys i, en conseqüència, de llegir millor. Villoro pertany a la categoria d'escriptors inspiradors que aconsegueixen provocar-te un sentiment d'admiració i, alhora, un recel d'enveja moderadament malsana. La relectura ben entesa, doncs, hauria de convertir-se en un objectiu raonable, ja sigui per raons d'administració d'espai (com el meu amic) o com a simple aspiració de maduresa equilibrada. És clar que els experts en relectures també tenen els seus problemes. Fa uns anys, a l'estimada Amélie Nothomb li van preguntar quins eren els llibres que més vegades havia rellegit. L'escriptora va respondre: "La cartoixa de Parma, que he rellegit seixanta-quatre vegades". Repeteixo: seixanta-quatre vegades.

 

rellegir

ENRIC IBORRA
Rellegir
La serp blanca
18|8|2022

«Algú va escriure que llegir és rellegir. Em sembla que no, que són substancialment diferents una acció de l’altra i que totes dues tenen qualitats i condicions pròpies.» Així comença Sobre la relectura, una de les entrades dels Dietaris de Miquel Pairolí. Aquest «algú» sembla prou clar que es tracta de Joan Fuster, i el que «va escriure», un dels seus aforismes més coneguts: «Només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir». Pairolí assenyala d’entrada en el seu assaig que entre els intel·lectuals la relectura té un gran prestigi, fins al punt que a partir d’una certa edat la majoria ja no solen dir que llegeixen, sinó que rellegeixen. Els fa vergonya reconèixer que han tardat tant a llegir Guerra i pau, la Divina Comèdia o qualsevol peça de Shakespeare. O, pitjor, que encara no han llegit cap d’aquestes obres il·lustres.

Per a Pairolí, el prestigi de la relectura no deixa de ser en la majoria dels casos una forma de coqueteria intel·lectual, o d’hipocresia. A més, està basada en un malentès, perquè en la majoria dels casos la relectura és, en realitat, una nova lectura. Tornar a llegir un llibre que havíem llegit fa molt de temps i que a penes recordàvem és com llegir-lo per primera vegada. I encara que el recordem bastant. El lector canvia, i acumula lectures amb els anys, que influeixen en les noves lectures i en les relectures, de manera que rellegir un llibre al cap d’un temps és llegir-ne un que és nou per a nosaltres. Potser això és una mica exagerat, però no deixa de tenir un punt de veritat. Una altra qüestió a tenir en compte és que, sovint, quan rellegim no tornem a llegir el llibre de cap a cap, sinó que anem directes a un fragment que ens interessa, o en fem una lectura a bots, fixant-nos només en aquells passatges que vam subratllar.

Aleshores, quan ha passat tant de temps, hem de parlar de lectura o de relectura? Segons Pairolí, la relectura en sentit estricte suposaria, només, tornar a un text llegit de fresc, una segona vegada després de la primera o la tercera després de la segona, no pas a un text antic, mig esvaït en el record. Pairolí acaba la seua reflexió sobre l’aforisme de Fuster amb una nota melancòlica: «la vida de lector té la forma d’un viatge cada cop més solitari i per paisatges més erms. Encara que no perdeu la il·lusió de llegir, a partir d’una certa edat fa l’efecte que les millors festes del lector ja formen part del passat, que, d’una forma o altra, la majoria de llibres sempre us n’evoquen d’altres. És empipadora aquesta sensació de repetició o de succedani». No tots els lectors, crec, comparteixen aquesta sensació. Josep Iborra, a vuitanta anys, confessava en una carta a Josep Garcia Richart que li agradaria llegir-se la biblioteca d’Alexandria, «tota sencera». Jo tinc damunt la taula de l’estudi una llista de lectures pendents, que no para de créixer. Llegir em fa ganes de llegir més, m’empenta en una mena de fugida cap endavant. Encara em falten moltes peces per a completar el meu trencaclosques.

L’assaig de Pairolí no esgota l’aforisme de Fuster. Tornem-hi, doncs: «Només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir». Per què? Amb la formulació peremptòria típica del gènere, es presenta com una asseveració incontrovertible, que no necessita ser justificada. En comptes de preguntar-se si és certa, potser resulta més útil plantejar-se què vol dir. El mateix Fuster va explicar una mica el seu aforisme en un article, El arte de leer, publicat en la revista Jano a finals dels setanta. Ha estat traduït al català i reproduït en el volum Discordances. Hi afirmava que «jo, que vaig envellint a cuita-corrents, m’incline per les relectures. M’assalta el neguit de no haver llegit “bé”, la primera vegada, un llibre decisiu, i cal tornar-hi». I deia que no hi ha prou a empassar-se una vegada Guerra i pau, El roig i el negre o El cementeri marí. Cal tornar sobre aquests textos i sobre molts altres: «cal llegir Kafka, com a mínim, tres vegades. I Quevedo, cinc. I Ausiàs March, set». Hem de suposar —siguem optimistes—, que si tornem a llegir un llibre al cap d’un temps serem capaços de llegir-lo millor. La segona lectura té un avantatge sobre la primera, perquè sabem més: hem llegit més. També és cert que pel camí es perd una cosa o altra, però deixem estar això. Una segona lectura pot ser més atenta, més intel·ligent, més concentrada: més seriosa. Si més no, hauria de ser-ho.

Tot això està molt bé, però caldria matisar que la relectura no és només una manera de llegir millor. És també, i sobretot, un mitjà de refrescar la memòria i d’actualitzar les nostres lectures per posar-les d’acord amb el que som ara i amb el gruix de lectures que hem acumulat. De la mateixa manera que els modestos estalvis del nostre compte corrent perden valor amb el temps, si no els invertim, igual passa amb els llibres que hem llegit. La relectura n’actualitza el valor que havien perdut per a nosaltres.

I, tanmateix… No tenim temps per a tanta lectura, ni tan sols per a una primera lectura de molts llibres importants. Encara menys per a rellegir-los. No vull pensar en els llibres, clàssics o no, que hauria d’haver llegit i que no he llegit; la majoria dels quals no llegiré mai. No sempre per falta de temps. Em queda també la recança que alguns dels millors que he llegit, els he llegit una mica tard. Massa tard.

Tant se val. No ens posem dramàtics. A més, no cal rellegir-ho tot. Hi ha autors que ens van apassionar en el seu moment i que ara ens cauen de les mans. O que, sense arribar a aquest extrem, ja no són els nostres autors. Josep Pla, a la vellesa, renegava de Stendhal, que havia admirat tant. Pensem també que un llibre que vam llegir i que hem oblidat no és com si no l’haguéssem llegit. Quan el vam llegir, va fer el seu paper i ens va servir per a arribar on som ara. Després, discretament, es va retirar per deixar pas i fer lloc a uns altres. L’hem oblidat, sí. O potser no tant com pensem.

 

una relectora empedreïda

L'altre dia em van fer una pregunta que no vaig poder respondre sobre un detall d'un llibre que abans coneixia bé però que feia anys que no em mirava. Naturalment, vaig pensar que si el fullejava no trigaria a trobar la informació que se m'escapava. I, ves per on, tenia un exemplar del llibre a l'estanteria, intocat durant anys i panys, una edició de butxaca dels setanta que va començar a desfer-se'm a les mans tan bon punt el vaig agafar. Vaig obrir-lo i a l'instant el primer full es va desenganxar del llibre; de seguida, els fulls van anar caient un rere l'altre, acompanyats d'una pluja de bocins de paper de les vores ratades. No vaig trigar a tenir unes quatre-centes pàgines escampades a la falda, a l'escriptori, a terra.

D'alguna manera, la descomposició d'aquest llibre va ser com si m'enrampés. Com si el llibre, l'objecte, fos viu, i em resultés insuportable haver d'escombrar les restes torturades i llençar-les a les escombraries. Vaig començar a recollir fulls a la babalà, me'ls posava prop dels ulls per donar una nova memòria a les lletres que s'esborraven, i llavors al nas, com si així pogués inhalar una mica d'essència de llibre. Després, anava alternant i ara em concentrava en una pàgina concreta, ara examinava la pega seca del llom, com si servés algun secret científic que pogués explicar el que havia passat.

De cop i volta, una frase que devia haver subratllat feia quaranta anys em va cridar l'atenció, i tot seguit, un paràgraf que havia encerclat, i en un marge, dos signes d'exclamació de costat. Primer vaig mirar la frase subratllada: em va desconcertar. Per què devies subratllar-la, vaig preguntar-me, què té d'interessant? I mira això que també vas subratllar —quina obvietat!—, en què devies estar pensant? Els ulls se me'n van anar a una frase de la pàgina acarada, on no hi havia res subratllat, i vaig pensar, això sí que és interessant de debò, com és que no et va cridar l'atenció, fa tants anys?

Exacte, com és?

Vaig començar a llegir unes quantes pàgines amb els subratllats de la lectura; i vaig començar a aplegar-les, com un arqueòleg que examina amb cura peces antigues per veure quin ordre revelarà un dibuix que valgui la pena excavar, i no vaig trigar a veure clarament el meu jo de joventut, bocabadat amb les descobertes tan elementals que aquest llibre meravellós havia revelat. Gairebé era com si hagués escrit «Esclar!» per tot arreu.

Vaig endreçar les pàgines i vaig començar a rellegir el llibre, aquesta vegada subratllant i encerclant amb un bolígraf d'un altre color les frases i els fragments que ara creia que valia la pena anotar. Encabat, vaig relligar els fulls amb una goma gruixuda i vaig tornar el llibre a l'estanteria on s'havia passat tot aquell temps. Espero poder viure prou per llegir-me'l una altra vegada, amb un bolígraf d'un tercer color a la mà.

Vivian Gornick. Comptes pendents. Apunts d'una relectora crònica. Traducció de Martí Sales. L'Altra, 2021.

llegir sempre el mateix

 

IGNACIO ECHEVARRÍA

Leer siempre lo mismo

El cultural

23|1|2022

Me entero de que un reciente estudio de la plataforma Deezer viene a concluir que la mayor parte de los aficionados deja de consumir música nueva hacia los treinta años. Lo mismo concluía un estudio algo anterior que en su momento obtuvo una amplia resonancia y que fue publicado en 2015 en la web Skynet & Ebert, bajo el título Music was better back then ("La música era mejor antes"): al parecer, pasados los treinta años se tiende a escuchar música ya conocida, con muy poco margen para los descubrimientos. Según Adam Read, editor musical de Deezer, una de las causas de esto podría ser el exceso de oferta: "Con tanta música brillante por ahí, es fácil sentirse abrumado", dice. Pero otro estudio de la revista de psicología Memory & Cognition sugiere que la razón es más bien que el consumidor permanece anclado emocionalmente a la música que descubrió durante su adolescencia y primera juventud, una etapa de la vida comúnmente idealizada por la memoria. Por su parte, Frank T. McAndrew y Cornelia H. Dudley, profesores de psicología del Knox College, en Estados Unidos, apuntaban razones biológicas: la capacidad del cerebro para hacer distinciones sutiles entre acordes, ritmos y melodías empeora con la edad, con lo que, a partir de la treintena, mucha música nos empieza a "sonar igual", o simplemente a no sonar.

La base científica de todos estos estudios es bastante cuestionable, pero traerlos a colación me sirve para compartir la pregunta que me hice cuando leí sus titulares: ¿Y por lo que toca a la lectura? ¿Cabe pensar en una ancladura semejante de los lectores en los gustos adquiridos durante la adolescencia y juventud?

El primer reflejo no deja lugar a dudas: a cualquiera se le antoja un disparate pretender que hacia los treinta años uno deja de interesarse por libros y autores nuevos, repitiendo lecturas hechas con anterioridad. Aun si elevamos el listón de la edad y pensamos en lectores de cuarenta, de cincuenta años, cuesta pensar que eso pueda llegar a ocurrir. Y sin embargo no dejan de oírse, por parte de unos y otros, persuasivos encomios de la relectura. No hace mucho que yo mismo les hablaba con entusiasmo del último libro de Vivian Gornick, Cuentas pendientes, que lleva por subtítulo Reflexiones de una lectora reincidente, y que constituye una magnífica escenificación de los aprendizajes que depara retomar lecturas del pasado.

Claro que la experiencia de la relectura tiene muy poco que ver con la que entraña escuchar de nuevo la música oída en el pasado. Las diferencias entre una y otra experiencia invitan a abismales consideraciones sobre la naturaleza de un arte y otro, sobre los muy diferentes dispositivos sensoriales, emocionales e intelectuales que ponen en marcha. Se trata, según todos los indicios, de una cuestión de complejidad. De la complejidad mucho mayor que a todos los efectos supone la lectura, así sea de un pésimo libro.

Por otro lado, ¿cabe atribuir a la edad limitaciones en la receptividad que un lector cualquiera tiene para libros escritos con lenguajes y estilos que ya no se corresponden con los de su propio estrato generacional o con los de la tradición que le es familiar? He aquí algo que merecería cierta reflexión. Como la merece a su vez, por sus implicaciones, otra pregunta: las conclusiones de los estudios mencionados, ¿tienen validez más allá de lo que toca al consumo de la música pop? ¿Son extensibles a la música "culta"?

Volviendo a la literatura, ahí están los lectores de género, que leen casi en exclusiva novela negra, o histórica, o ciencia ficción, pongo por caso. Por no hablar de los fans de determinados autores. Puede que no sea tan raro el lector más o menos atrapado en su propio bucle libresco.

¿Existirán estudios comparables a los citados, sobre los hábitos de lectura asociados a la edad?

Quizá nos lleváramos más de una sorpresa.

la màgia de rellegir

ANNA GUITART
La màgia de rellegir
Arallegim
11|2|2022

Aquesta setmana, curiosament, he tingut a les mans dos llibres que em conviden al mateix, a rellegir. D’una banda, per fi he pogut agafar Comptes pendents, de la Vivian Gornick (Trad. Martí Sales, L’Altra), una autora que adoro des que la vaig descobrir, no fa gaire. De l’altra, acabo de rebre un llibre que em dosificaré, perquè vull que em duri: Jardins secrets. 99 llibres per tornar a llegir, de l’escriptor i crític literari Ponç Puigdevall (La Magrana). L’autor ha recopilat 99 ressenyes seves, però, de manera metafòrica, de seguida ens diu que són “un inventari d’experiències de lector”. S’ha deixat portar pel seu gust personal, no hi ha cap voluntat de fer un cànon, explica. Totes admeten, això sí, l’experiència de la relectura.

Mirant l’índex, s’hi intueix una passejada molt inspiradora per la literatura catalana des de l’any 1991 i fins ara (els textos estan ordenats cronològicament). Només n'he llegit alguns capítols, però de seguida veus que està molt ben escrit. Això, que hauria de ser “normal” (sic), ho destaco com a excusa per parlar d’una altra cosa: a la introducció del llibre, Puigdevall fa unes observacions molt pertinents sobre la crítica literària. La necessitat d’escriure bé és només un dels requisits que destaca. Val la pena recuperar els altres, que es veuen reflectits, o “posats en pràctica”, a les ressenyes del llibre.

Gornick també comparteix relectures amb nosaltres, d’una manera més personal, i aprofundint més en el que significa recuperar llibres. Escriu que li sembla que rellegir un llibre important és una mica com estirar-se al divan del psicoanalista: coses que recordaves d’una manera, en realitat eren d’una altra, la història és posada en qüestió. Això no la desanima, segueix llegint, meravellada. De fet, es pregunta en alguns casos: ¿com pot ser que no veiés això? Però la resposta no és lluny, més endavant parla del coneixement que ens donen els anys viscuts. Que pertinent! Els llibres, segurament, són els mateixos, però nosaltres ja no. Ens transformem, també com a lectors, però per a mi rellegir té una cosa preciosa: quan recupero un llibre, per un moment, torno a ser la persona que era la primera vegada, en la primera lectura. Com és possible? Pura màgia, això dels llibres.  

el mirall de la relectura

JORDI PUNTÍ
El mirall de la relectura
elPeriódico
27|11|2021

 

Quan tenia 54 anys, en plena crisi matrimonial i vital, August Strindberg va publicar Tot sol, un relat que volia ser una exploració de les virtuts de la soledat, sobretot com a forma de reflexió. Sol en una casa a dispesa, sense sortir gairebé mai al carrer ni veure amics, Strindberg volia entendre el pas del temps, «arribar a un acord amb un mateix i el teu passat». Un dels camins podia ser a través de la literatura, i més en concret de la lectura de Balzac: durant deu anys, explica, havia llegit els 50 volums de La comèdia humana i allò li va proporcionar «una certa resignació, una submissió al destí o a la providència que em redimia del dolor dels embats de la vida». Llegint Balzac, li semblava que havia viscut «una altra vida, més extensa i rica», on havia conegut fins a quatre mil persones —les que vivien en aquelles novel·les—.

La lectura com a mirall personal per entendre el pas del temps i els embats de la vida és també el motor de Comptes pendents, el nou assaig de Vivian Gornick. En aquest cas, l'autora rellegeix i es rellegeix: amb el retorn a algunes obres que la van impactar de Marguerite Duras, Colette o D.H. Lawrence, entre d'altres, fa un viatge al passat. Es tracta d'entendre com has canviat anys després, si les impressions inicials s'han mantingut inalterades, si has envellit tu o han envellit els textos. Si aquella bona predisposició amb què llegies aleshores, ara no se't gira en contra. De fet, la idea de fons és que els llibres són com el riu d'Heràclit: mai no llegeixes la mateixa obra el temps ho condiciona tot, per bé i per mal.

Una de les autores que Vivian Gornick regelleix és Natalia Ginzburg, i li dedica una frase que resumeix molt bé la companyia constant que fan els llibres: «És l'obra d'una escriptora que sovint m'ha fet estimar més la vida». Gornick parla sobretot de la Ginzburg autobiogràfica, dels assaigs personals on «només pot treballar amb el seu jo», i aprèn d'ella que l'obra agafa cos quan «el narrador es compromet no amb la confessió, sinó amb l'autoanàlisi». Igualment, a les novel·les que va publicar, Natalia Ginzburg sabia traslladar aquesta mirada analítica al comportament dels seus personatges, per això les llegim amb una sensació de proximitat i autenticitat. Sovint, quan conec una mica bé una persona italiana —sobretot si ja té una certa edat—, penso: «Podria ser un personatge de la Ginzburg». No és que jo tingui una obsessió per trobar perfils literaris, més aviat és al contrari: Ginzburg parla de persones normals i corrents, amb les seves contradiccions, manies i egoismes, sovint definides pels usos i costums de la societat italiana, i per tant no és gens excepcional que m'hi facin pensar. De fet, si repasso els llibres de Ginzburg que he llegit (i rellegit) al llarg dels anys —Les veus del capvespre, La ciutat i la casa, Lèxic familiar, Estimat Michele—, calculo que dec haver conegut unes 200 persones que vivien en aquelles històries.

relectures

 29 de abril de 2012

Giuseppe Tomasi di Lampedusa
EL GATOPARDO

«Cuando los lees más de una vez, son clásicos. Cuando te los vuelves a comprar, es ya una enfermedad»

Entre las moderadas satisfacciones que uno tiene al llegar a cierta edad está el privilegio de volverse a leer un libro después de haber tenido tiempo de olvidarse de él, en la justa cantidad para no sentirse idiota. Yo, por ejemplo, voy por la tercera vez con El Gatopardo, y francamente, la segunda no me acordaba ni de cómo terminaba (aquí también es posible que tenga que ver la edad, pero de otro modo). [...] Comprado y devorado en dos días. El autor, en cambio, se dice que lo escribió en un par de años, cuando tenía casi sesenta, sin que nunca antes hubiera ejercido la profesión de escritor. Cuando el libro salió, en 1958, él ya no estaba allí para disfrutar del espectáculo, porque una muerte prematura y rapidísima se lo impidió.

[...] Han pasado muchos años desde entonces, pero la clara prueba de que es un libro tocado por la gracia no ha abandonado nunca a El Gatopardo. Es difícil que, de una sola vez, se pueda escribir magníficamente una historia maravillosa con la que explicar a la perfección un trozo de la historia de tu país. Conseguir dos de las tres cosas ya sería una proeza...

Alessandro Baricco. Una cierta idea de mundo. Traducció de Carmen García-Beamud. Anagrama, 2020. 

mise à jour

Cal rellegir les grans obres de tant en tant, a cada tombant de la nostra vida, puix que passat un cert temps ja no tenim dret a dir que les hem llegit: va ésser un altre qui les va llegir.

Josep Palau i Fabre. Pensaments. L'Ocell de Paper, 1943. [Edició clandestina.]

tornar és rellegir

ÀNGELS GREGORI

Tornar és rellegir

Levante-EMV

20|3|2021

Segurament el desig de planificar el primer viatge per plaer de la història devia néixer del malestar. Perquè viatgem, essencialment, per dos motius: trobar-nos o perdre'ns. L'escriptor David Foster Wallace, al·lèrgic a les masses i a les excentricitats, es va embarcar durant una setmana a bord d'un creuer pels mars del Carib per un encàrrec de la revista Harper's. De la seua experiència va néixer el reportatge Alguna cosa suposadament divertida que mai més tornaré a fer, un lúcid assaig on mostra una forma degenerada d'entendre la idea del viatge i que actualment està a l'ordre del dia.

El turista és a l'espai el que el viatger és al lloc; el turista camina sense apropiar-se de la semàntica del territori, amortitzant els temps fins als extrems i sempre és perceptible per a la resta de ciutadans. El viatger, en canvi, passa desapercebut davant la mirada dels altres. El turista deixa la seua petjada en el lloc que visita, i el viatger, se l'emporta amb ell.

Ara que no podem viatjar, les úniques opcions que tenim de desplaçament és anar i tornar dels trajectes curts d'on venim. En l'últim any només m'he desplaçat amb tren, que a diferència del creuer (i malgrat que siga un Euromed) és el mitjà romàntic per excel·lència. A El último lector, Ricardo Piglia va dedicar unes bellíssimes pàgines a la relació entre la literatura i el tren a propòsit d'un passatge d'Anna Karenina on la protagonista llegeix. El viatge amb tren eternitza. Com passa amb els comiats: a diferència de l'avió, l'adéu des d'un tren sempre és progressiu, igual que l'assimilació del paisatge des de la finestra, que es manté arrelat a la terra fins allà on la mirada arriba. George Eliot, Thomas Mann, Marguerite Yourcenar, Agatha Christie o D.H. Lawrence a les seues pàgines van atrapar memorables passatges en un tren.

No m'agrada viatjar. No he planificat mai un viatge, no he comprat mai una guia i no em faig una maleta amb més de cinc hores d'antelació. Si he de tornar a una ciutat, m'agrada allotjar-me en el mateix hotel del mateix carrer on abans ja hi he estat i baixar als bars que ja em conec. Aquesta és l'única forma de viatjar que em convenç, tant com el desig de no voler eixir de casa. Tornar als carrers d'una ciutat com tornar a les pàgines d'un autor que m'agrada. Una de les emocions més famoses de la història de la literatura va venir amb Proust i provocada per l'acció de recordar, de rememorar. Una editora amiga, la Matilde Martínez, fa un temps em deia que la erra és la lletra de les segones oportunitats. I és veritat: tornar a un lloc és, d'alguna manera, rellegir.

tornar a l'origen

De pronto decido no releer más. Busco entonces lo de este siglo, lo moderno, lo de hoy; y por un tiempo las cosas van bien, iban, porque ese hoy y este siglo comenzaron hace muchos siglos y las raíces de todo están en todo y sin sentirlo me encuentro de nuevo en el Eclesiastés.

Augusto Monterroso. «Vuelta al origen». A: La letra e: fragmentos de un diario. Alfaguara, 1998. P. 156.

rellegir, insistir

«No crec pas que bàsicament la qüestió consisteixi a llegir molt, sinó a llegir bé. Jo, almenys, he defensat sempre aquest principi; malauradament no l'he pas practicat sempre. De jove —de disset a vint-i-set anys— vaig llegir tot el que em caigué a les mans —o sigui desordenadament. Havent disposat d'una memòria una mica viva, la lectura, vasta i desordenada, em creà la il·lusió que avançava positivament. Vaig adonar-me, però, que no era pas així. Ja comprenc que llegir bé és dolorós i difícil. Posar atenció en les coses —en un text—, mirar-les bé, pausadament, implica un gran esforç. L'estat natural de l'home no és pas l'atenció: és la dispersió, és volar de branca en branca com els ocells. Per això observar és més difícil que xerrar, que improvisar, que delirar. Observar és més difícil que pensar.

No conec cap llibre positivament formatiu (normatiu) que d'entrada no sigui dolorós de rompre, que no se us entravessi, com una nosa pesada. Per això crec que llegir bé vol dir en definitiva rellegir, insistir. Hi ha hagut llibres que no se m'obriren fins a la segona o tercera temptativa, i portant ja un nombre copiós d'anys a sobre. Vaig començar la lectura del Dant a Florència a vint-i-un anys, l'any 1920. Fins passats els quaranta anys i després de reiterats esforços, no vaig arribar a comprendre una mica la impressionant, grandiosa, simplicitat del poema. Vaig començar a llegir El Capital de Marx a París, el 1934. Els dos o tres primers contactes foren tan repel·lents que vaig arribar a odiar aquest llibre. Alguns anys després el vaig llegir amb interès i, fins on el vaig entendre, amb molt de profit. És un llibre molt important per a comprendre com va fet el món dels nostres dies, però no és pas un llibre complet.

Discutir si la joventut és més favorable a l'atenció que la vellesa potser té poc sentit. Pel que fa referència a mi, potser tinc a quaranta-cinc anys la mateixa força que a trenta —en aquest aspecte, una força més captativa, una percepció més directa.»

Josep Pla. Notes disperses. 2a ed. Destino, 1981. P. 160.

[Font: Fragment llegit per en Jordi Puntí al Ciutat Maragda dedicat a la relectura]

sobre la lectura (I)

Tengo recuerdos vívidos de algunos libros que perduran en mi memoria. Las novelas suelen adoptar una forma pictórica. Veo bajar corriendo a Emma Bovary por una verde colina rumbo a la farmacia, con las mejillas encendidas, el pelo alborotado por el viento. La hierba verde, las mejillas, el pelo, el viento no están en el texto. Los puse yo. Normalmente la filosofía no me trae imágenes a la mente, sino palabras, aunque Kierkegaard, por ejemplo, me ha transmitido algunas imágenes puesto que es un filósofo-novelista, un pensador-narrador. Veo a Victor Eremita, el editor que escribe bajo seudónimo de O lo uno o lo otro, con su hacha mientras destroza el mueble en el que se esconden dos manuscritos. Otros libros se me han borrado de la mente casi por completo. Recuerdo haber leído Una tumba para Boris Davidovich de Danilo Kiš, que me gustó mucho, pero no puedo mencionar ni un solo aspecto de la novela. ¿Adónde se ha ido? ¿Podría una simple asociación hacer que volviera a mi cabeza? Me acuerdo perfectamente del título, del autor y de mi sentimiento de admiración por el libro, pero eso es todo lo que recuerdo.

[...] Hace poco volví a leer Middlemarch, de George Eliot. Ya la había leído tres veces, pero habían pasado muchos años desde la última vez. No había olvidado el amplio trazo de la novela ni sus personajes, pero no hubiera podido reproducir en detalle ninguno de sus múltiples argumentos. Sin embargo, volver a leer el libro desencadenó una serie de recuerdos específicos de lo que sucedería a continuación en dicho texto. Releer se convirtió en una forma de anticipación de la memoria, de recordar lo que había olvidado, antes de llegar al pasaje en cuestión.

[...] Pero ninguna experiencia de lectura, incluso del mismo texto, es siempre la misma. Descubrí un tono irónico en Middlemarch que no había detectado anteriormente, sin duda gracias a que tengo más años, y eso va acompañado de una acumulación interna de muchos más libros que han alterado mis pensamientos y creado en mí un contexto de lectura más amplio. La obra es la misma, pero yo no. Y esto es decisivo. El lector es el que desata o refrena el libro. Cuando leemos volcamos en el texto nuestras historias, prejuicios, rencores, expectativas y limitaciones. Yo no entendí el humor de Kafka la primera vez que lo leí siendo una adolescente. Tuve que hacerme mayor para reírme con La metamorfosis...

Siri Hustvedt. «Sobre la lectura». A: Vivir, pensar, mirar. Traducció de Cecilia Ceriani. Anagrama, 2013. P. 153-156.

rellegir el que acabes de llegir

SERGI PÀMIES
Estiu 2018, un conte
La Vanguardia
29|8|2018

El plaer de rellegir el que acabes de llegir és semblant a quan et conviden a dinar i l’amfitrió insisteix perquè repeteixis d’un plat que t’ha agradat molt. O quan t’enamores d’una cançó que no coneixies i vols tornar-la a sentir amb un furor immediat, una vegada i una altra (és el que es coneix com a efecte Natillas, homenatge a l’anunci en què el nen que devorava la crema preguntava: “¿Repetimos?”, abans de cantar “¡Como nos gustan las natillas!”). No parlo de la relectura llargament diferida, tan ben vista pels erudits que, amb suficiència crepuscular, afirmen que han deixat de llegir i només rellegeixen (clàssics, per descomptat, no fos cas que els contaminés l’efímera substància de les novetats). Parlo de la voracitat del golafre, de la pura impaciència de la repetició per descobrir matisos del text que potser se t’han escapat, per combatre la temptació de l’oblit o per certificar una primera impressió que necessites confirmar.

És el que m’ha passat amb alguns contes de Natàlia Cerezo, especialment amb el titulat Com és possible que aquest home sigui el meu pare?, que, si no faig alguna cosa, m’acabaré sabent de memòria. És l’últim conte del llibre Les ciutats amagades (Ed. Rata) i el to fa pensar en una hipotètica barreja de la delicadesa continguda, carregada de presagis, de la pel∙lícula Estiu 1993 de Carla Simón i de la melancolia unplugged de la cançó Volver del grup madrileny Morgan. La protagonista és una adolescent de catorze anys que acompanya el seu pare camioner en un viatge de feina per un paisatge cada vegada més humit, fosc, fred i amenaçador. El desenllaç és la culminació d’una dosificació de la imminència proporcional a les expectatives. I el més magnètic és el control dels detalls i un mètode d’observació que és alhora serè i angoixat, en què les aparences no juguen a ser el que no són sinó que s’imposen com a trasbalsadores veritats.

La relació entre el pare i l’adolescent funciona a través de silencis i mirades, de gestos expressats amb una aparent informalitat. Una informalitat que activa en el lector la sensació de confiança i els vicis més addictius de la lectura: el desig d’imaginar i patir pels personatges com si fossin l’encarnació d’una part de nosaltres que tot just estem descobrint. I, com a la pel∙lícula de Simón, encara que la història no proposa grans estridències ni girs espectaculars, emergeixen l’ona expansiva i les seqüeles de diverses ferides prou ambigües i properes per acompanyar-te i transformar-se en una forma compassiva de dolor. Bé, avui em permetran que acabi la columna d’una manera una mica precipitada, però és que començo a notar els efectes de la síndrome d’abstinència i necessito tornar a llegir el conte: “Era hivern, un dia serè. Portàvem una càrrega de ves a saber què molt lluny, cap al nord...”.

pocs o molts llibres?

«Pocs o molts llibres? No, no estic plantejant si cal llegir molt o poc. Em pregunte si és millor dedicar el temps disponible a la lectura i relectura d’uns pocs llibres o a llegir el màxim que es puga en extensió i en diversitat. Lectura intensiva o extensiva? El dilema, suposant que ho siga, pot semblar bizantí, i segurament ho és, però ens obliga a plantejar una qüestió important: com hem de llegir?

«We all read too much nowadays to be able to read properly», va assenyalar Aldous Huxley en Those Barren Leaves, una de les seues novel·les. L’observació de l’escriptor anglès implica que llegir bé consisteix a llegir a poc a poc, rellegint, assimilant els llibres i no consumint-los simplement. Josep Pla, per la seua banda, deia en les Notes disperses que «no crec pas que bàsicament la qüestió consisteixi a llegir molt, sinó a llegir bé» i que «no conec cap llibre positivament formatiu (normatiu) que d’entrada no sigui dolorós de rompre, que no se us entravessi, com una nosa pesada. Per això crec que llegir bé vol dir en definitiva rellegir, insistir». S’hi pot objectar, és clar, que cada llibre demana un tempo, que no té per què ser lent necessàriament, i que la majoria de vegades està bé que la primera lectura d’un llibre siga també l’última. Així i tot, hi ha molts llibres que s’han de llegir bé, «properly».

Llegir, bé o mal, costa. Fa falta temps i, sobretot, ganes, i unes condicions mínimament propícies. No sempre estem en condicions de fer l’esforç de concentració que cal. Encara és més difícil retenir el que llegim, assimilant-lo i incorporant-lo a les lectures anteriors. Llegir molts llibres, i cada un una sola vegada, multiplica aquests obstacles. Per això, de vegades he pensat que m’aniria bé passar una temporada (no massa llarga) a base de la vella dieta anglosaxona: Shakespeare i la Bíblia. Hi afegiria, això sí, Montaigne, com a contrapès saludable. Recorde la biblioteca que tenia Montaigne a la seua torre. Era una biblioteca, encara, a la mesura humana.

Però la quantitat també importa. No crec que a hores d’ara la lectura intensiva siga una possibilitat viable. (Ja sé que per a la gran majoria, ni intensiva ni extensiva. Esporàdica i gràcies.) La llista de llibres que valen la pena, de llibres que cal haver llegit per a poder llegir bé, és ben llarga, i només serem capaços de llegir-ne una petita part. Ara, això no és un motiu per desistir, sinó per llegir més. Una certa ansietat, que no em molesta massa, va de costat amb la certesa que la festa no s’acabarà mai per manca de material. De tota manera, la lectura extensiva, en quantitat, planteja un problema greu: la dificultat d'assimilar i recordar el que llegim. La memòria es sobrecarrega de seguida i, amb l'excusa que ha de fer lloc, llença o amaga els nostres papers.

Evidentment, faig servir alguns procediments per retenir el màxim o, si més no, per poder recuperar amb facilitat el que no recorde bé. En primer lloc, és clar, subratlle. Ha arribat un moment en què ja no sé llegir si no tinc un llapis a la mà. A més de subratllar o de fer-hi alguna anotació, aprofite les pàgines en blanc del començament per anotar-hi el número de les que m'han semblat més importants, amb alguna indicació al costat. Ve a ser com un esquema del que més m'ha interessat. Quan he acabat la lectura, normalment torne a llegir els passatges subratllats i aquestes anotacions inicials. Més endavant, em seran molt útils per refrescar la memòria o retrobar algun passatge concret. En alguns llibres, però, amb els subratllats no en tinc prou, i aleshores el que faig és prendre'n notes. Abans, ho feia en unes fitxes petites, de paper. Ara, les escric en la tauleta tàctil. Però només si són poques i curtes. Si n'he de prendre moltes, trobe més pràctic escanejar les pàgines que m'interessen del llibre en un pdf. Així, mentre treballe a l'ordinador, hi puc accedir fàcilment i copiar i enganxar el passatge que em fa falta.

Segurament, la relectura és el millor procediment per assimilar el que llegim. És un inconvenient, però, per a la lectura extensiva. A més, hi ha molts llibres, per bons que siguen, que no val la pena rellegir. Encara es pot fer una altra cosa: escriure sobre el que acabem de llegir, com una manera de prolongar la lectura, encara que, de nou, el temps que hi dediquem l'hem de restar de llegir més. No estic segur que siga un bon negoci.»

Enric Iborra. La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures. Viena, 2018. P. 81-82.

la desemparança absoluta

IMMA MONSÓ
La llibertat era això
La Vanguardia
1|2|2018

Quan rellegim una novel·la adquireix un nou significat en funció de les vivències acumulades o de l’estat d’ànim del moment. Des d’aquest punt de vista, la definició de novel·la que Stendhal formula a Le rouge et le noir (“un roman c’est un miroir qu’on promène le long d’un chemin”) ens la podem prendre al peu de la lletra: el relat de ficció és aquest mirall. De tant en tant, fem una pausa al llarg del camí i el traiem de la motxilla: el que reflecteix és sempre diferent del que vam veure-hi fa vint anys, en fa dotze o en fa dos.

Quan vaig llegir per primera vegada El corazón es un cazador solitario tenia vint anys i escollia els llibres pel títol. Vaig fer meva la soledat opressiva d’aquell poble del Sud profund, tan claustrofòbic i provincià com jo sentia llavors el meu. Ni la riquesa dels ­personatges ni l’encant de John Singer (el sord-mut que escolta tothom amb atenció) va poder contrarestar l’asfíxia. Vaig guardar el mirall a la motxilla amb la intenció d’allunyar-me d’aquella desemparança i no vaig llegir res més de Carson McCullers.

Fa un any i mig, arran d’un encàrrec, vaig llegir Frankie y la boda i vaig continuar amb la millor biografia que s’ha escrit sobre l’autora (la de Josyane ­Savigneau publicada per Circe). Vaig seguir amb la resta de l’obra i vaig ­acabar rellegint un altre cop El corazón es un cazador solitario. Havien passat trenta anys i el llibre continuava emanant una soledat devastadora, però la formidable tendresa de Singer i la força dels diferents personatges la feia més suportable.

Aquests dies, un any i mig després, rellegeixo, en català, El cor és un caçador solitari, en traducció recent d’Alba Dedéu. Des de fa un temps, L’Altra Editorial ha decidit anar recuperant a poc a poc l’obra de l’autora. Que hagi estat descatalogada en català durant anys és una desgràcia pròpia del nostre món editorial.

Però en aquest cas segur que també ho podem atribuir al fet de ser una ­autora en comptes d’un autor. Escriure molt millor que Faulkner (com ella mateixa no tenia cap vergonya a reconèixer) no ha estat suficient per a mantenir-la dins dels cànons.

El cas és que aquesta tercera lectura m’ha aportat una nova visió sobre aquella solitud desemparada. Si la primera vegada em va resultar opressiva i la segona, tot just suportable, ara el ­reflex que hi veig és lluminós: I si la ­llibertat fos això?

Després d’escalfar-nos tant el cap amb el problema de què significa ser lliure, qui sap si fet i fet acabem per adonar-nos que la llibertat era això: enmig de la soledat i la intempèrie, la desemparança absoluta.

sobre la relectura

MIQUEL PAIROLÍ
Un fragment de L'enigma (La campana, 1999)
A: Catorze. 9|12|2017

Algú va dir que llegir és rellegir. Em sembla que no, que són substancialment diferents una acció de l'altra i que totes dues tenen qualitats i condicions pròpies. No és el mateix el plaer, tumultuós i àvid, de descobrir per primer cop un bon llibre, sobretot a l'adolescència o a la joventut, que l'operació de tornar-hi passats els anys, que certament ens pot proporcionar una altra mena de plaer, més refinat i madur, però també, segons com, ens pot provocar una decepció. Això tot bon lector ho sap i ho ha viscut.

Entre els intel·lectuals la relectura té un gran prestigi, fins al punt que, a partir d'una certa edat la majoria ja no solen dir que llegeixen sinó que rellegeixen. «Aquests dies he estat rellegint La Divina Comèdia», afirmen. Sovint és mentida. Volen dir que estan llegint La Divina Comèdia, però com que troben vergonyós haver de reconèixer que és el primer cop que s'atreveixen a enfrontar-se a aquest llibre, llavors improvisen aquesta petita mentida de la relectura. Flaqueses de la vanitat i conseqüències de la vida social. 

En relació a la relectura, hi ha dues qüestions determinants. D'una banda, la forma com rellegim; de l'altra, el temps, més breu o més llarg, que ha transcorregut entre la primera lectura i el retorn al llibre.

De maneres de rellegir, n'hi ha diverses. Una és aquella que consisteix a abocar-se de nou a l'obra sencera, del principi a la fi, pàgina per pàgina. Una altra és rellegir per fragments. Totes dues tenen sentit i la preferència per l'una o per l'altra o la idoneïtat depèn de factors diversos, com ara els hàbits del lector, les condicions en què s'ha fet la lectura o la naturalesa del text que, de vegades, pot obligar, sobretot en obres denses i complexes, a una segona lectura sencera per copsar-ne bé la profunditat o l'entrellat. Nietzsche, per exemple, és un autor que esdevé molt més diàfan quan el lector recorre per segona o tercera vegada les línies del text.

Rellegir per fragments, però, és potser la forma més intel·ligent i profitosa de relectura. És una manera, un cop conegut el conjunt del text, de desbrossar-lo, d'escollir-ne el millor i de gaudir-hi amb més intensitat. Els llibres de poesia són ideals per a aquesta forma de relectura. Aleshores el lector tria, fa la seva particular antologia. En els textos narratius en canvi, sovint no és tan clar què cal rellegir, però la llibertat de tornar a determinats passatges d'una novel·la o d'un assaig -per exemple a les pàgines inicials i a les pàgines finals de En el cor de les tenebres, de Conrad- i només a aquells és impagable; és com si l'obra se'ns obrís, ens fes confiança, i ens oferís el millor que té.

Ara bé, l'acte de rellegir implica un altre aspecte més delicat. Com que llegir és viure, rellegir és tornar a viure, i aquest no és pas un exercici innocent. Un text que vam llegir quan teníem 18 anys no el podem tornar a abordar als 40 sense que la vida i l'experiència contaminin les pàgines. El lector ja no és el mateix i per tant el llibre també ens sembla diferent. Fins i tot el llibre pot ser un estímul de la memòria. A mesura que ens anem endinsant al text rememorem com era la nostra vida d'aleshores, com ha anat rodant la boda de l'existència, quina impressió tan diferent ens van fer llavors aquelles pàgines. És la nostra vida que repassem també, penjada com una teranyina entre les línies del text.

Aleshores, quan ha passat tant temps, hem de parlar de relectura o simplement de lectura? Depèn de la memòria de cadascú, però en molts casos qui torna a La cartoixa de Parma vint anys després d'haver-la llegida per primer cop no solament és una altra persona sinó que, a més, de la història de Fabrizio i de la Sanseverina en conserva solament una atmosfera, impressions i escassos detalls. I no cal dir que va ser Stendhal mateix qui va remarcar la importància dels detalls en literatura. Per tant aquí no caldria parlar de relectura sinó simplement de lectura. La relectura, en el sentit més estricte, suposaria, solament, tornar a un text llegit de fresc, una segona vegada després de la primera o la tercera després de la segona, no pas a un text antic, mig esvaït en el record. En aquest cas hauríem de parlar de lectura, sense prefix. Però, de fet, usem l'expressió relectura en totes dues circumstàncies, sense valorar la proximitat o la llunyania temporals de la primera lectura.

En la relectura, doncs, hi ha unes coordenades temporals bàsiques, de temps immediat i temps llunyà. Rellegir una obra poc després d'haver-la descoberta pot ser una manera de penetrar-hi més intensament, una obligació que de vegades és gairebé funcional. Tornar-la a llegir al cap dels anys té un altre sentit. La literatura és companya de la vida. La vida va passant; la literatura, també. És cert que els llibres sempre són a l'abast, però tornar-los a prendre, després que han dormit uns anys a la biblioteca i voler recobrar-hi la plenitud del plaer que ens van donar és un exercici arriscat, contrari per naturalesa a la dinàmica del temps i de l'existència, que són en variació i moviment constants. Quan la mà envellida reprèn del prestatge de la biblioteca aquell llibre que hi va desar la mà jove, mai no se sap què pot passar. Un hi pot retrobar el plaer, certament, sota una forma o altra, ja sigui només el plaer de la memòria o el plaer de la literatura o tots dos, però també s'arrisca a patir un disgust.

La vida de lector té la forma d'un viatge cada cop més solitari i per paisatges més erms. Encara que no perdeu la il·lusió de llegir, a partir d'una certa edat fa l'efecte que les millors festes del lector ja foren part del passat que, d'una forma o altra, la majoria de llibres sempre us n'evoquen d'altres. És empipadora aquesta sensació de repetició o de succedani. No cal, certament, haver llegit tots els llibres –cosa impossible tant en sentit literal com figurat– perquè sovint ens assalti la impressió de fi de trajecte, d'etern retorn, de reiteració. Sort que sol ser un miratge, producte del cansament que va deixant la vida mateixa. És aleshores, empesos per aquesta sensació, que ens volem refugiar en aquells llibres que ens van obrir el món, que ens van acompanyar en tardes inoblidables i potser oblidades, que va dir un dels grans. A les pàgines esgrogueïdes, però, ja no hi trobem el mateix. No podem trobar-l'hi. Les paraules encara són allà, en aquella disposició precisa i eficaç amb què van ser ordenades per l'autor i, si hi ha sort, ens tornaran a dir alguna cosa, però serà una altra cosa; ens tornaran a emocionar, però potser en d'altres passatges, en d'altres detalls i per altres motius. És inevitable, el temps ha passat. Sobretot per a nosaltres.

els perills de la relectura

Ignacio Echevarría habla con frecuencia de los peligros de la relectura: libros que uno leyó con entusiasmo a los veinte o treinta años, lo defraudan o se le caen de las manos a los cincuenta o sesenta, y lo cierto es que no hay manera de saber de quién es la culpa: si del lector antiguo e ingenuo, si del lector actual y resabiado, si del libro mismo que era excelente cuando apareció y una birria cuando mal ha envejecido. Uno se encuentra, así, con que en realidad ignora no ya el valor intrínseco de una obra, sino su propia opinión al respecto. Por eso tiendo a rehuir las relecturas, con excepciones. A veces prefiero guardar un buen recuerdo difuso, y tal vez equivocado, antes que someterlo a la revisión de unos ojos más experimentados, impacientes y cansados. La más famosa novela en español de la segunda mitad del siglo XX, Cien años de soledad, no me he atrevido a echármela a la vista desde que la leí muy joven: temo que ahora me decepcione, temo encontrarla increíble, pinturera, exagerada; o irritarme cuando me cuente que no sé qué personaje levita, algo que ya no le perdonaba en vida Cabrera Infante. Es un ejemplo.

Sé que puedo volver a Conrad, Flaubert, Melville y Dickens sin miedo, porque he corrido el riesgo con ellos y he salido reafirmado. Ya no estoy tan seguro con Faulkner, que leí con devoción, no digamos con Joyce y Virginia Woolf, que nunca me sedujeron mucho (con salvedades). No sé si se aguantan todo Valle-Inclán ni todo Beckett, ni las novelas largas de Henry James (sí los cuentos), ni todos los puntillosos arabescos de Borges. No desconfío de los relatos de Horacio Quiroga. Si Rayuela me pareció una tontada en su día, no quiero imaginarme ahora. No regresaría a las novelas de Fitzgerald ni Hemingway (sí a algunos cuentos de éste). Por supuesto pueden revisitarse sin fin Shakespeare, Cervantes, Proust y Lampedusa...

Javier Marías. De quién fiarse. El País Semanal. 5|3|2017.

relectures d'estiu

«Cada any que passa em fa més ràbia el concepte de «lectura d’estiu», amb el seu aire de lleugeresa despreocupada, que recluta llibres distrets, refrescants, per desconnectar i, si pot ser, molt llargs. Després hi ha més d’un lector ocasional que arriba a la tardor sense haver passat del tercer capítol i, entre excuses, abandona el llibre com si fos un gos que ha sortit massa tabalot i exigent. Ell mai no ho faria, em dic, però de fet tant me fa: al capdavall aquesta mena de lectors també fan viure el món editorial. Llavors m’adono que en el fons seria més lògic que parléssim de les relectures d’estiu. Trobo que el caràcter cíclic de les estacions i la repetició d’uns costums o rituals conviden a la relectura, al retrobament –un cop l’any– d’un llibre estimat.

Però ¿com haurien de ser aquestes relectures? Fa uns dies Enrique Vila-Matas recordava en aquestes pàgines el centenari del naixement de Natalia Ginzburg, i la connectava amb dues autores d’una obra personalíssima i que no envelleix: Marguerite Duras i Patricia Highsmith. Totes tres, em sembla, són exemples ideals de relectura i retorn a un món propi, ja sigui a través d’un mateix títol cada any o d’una altra obra que n’ampliï la geografia literària. Ara fa dos anys vaig rellegir 'Les veus del vespre', de Natalia Ginzburg, amb gran entusiasme, i estic segur que tornar a 'Lèxic familiar' o 'Les petites virtuts' em faria sentir que d’alguna manera estic rellegint tota la seva obra. Ara mateix se m’acut una altra escriptora que podria completar aquesta tria: Muriel Spark. La reedició en català, tants anys després, de 'La plenitud de la senyoreta Brodie' (Labreu) és potser el millor camí per reviure el seu estil, aquesta tria minuciosa de cada paraula que sovint la porta a jugar amb sobreentesos i provocacions morals, una combinació explosiva.

Ginzburg, Duras, Highsmith, Spark. Com que els seus llibres solen ser més o menys breus, totes quatre són relectures perfectes per a l’estiu. Com qui torna al poble de vacances i recupera les amistats de temporada, t’esperen i t’acullen i et fan entendre un any més que ets tu qui ha canviat, i no pas elles.»

Jordi Puntí. Relectures d'estiu. El Periódico. 15|7|2016.