mal negoci

¿Per què escrivim? Val a dir que, econòmicament parlant, és la professió més mal pagada del món. El meu advocat ha calculat els guanys que he obtingut amb el llibre Frankie Addams, i el resultat, per als cinc anys que hi vaig estar treballant, són vint-i-vuit cèntims al dia. La ironia de tot plegat és que l'obra de teatre basada en el llibre va fer tants diners, que n'he hagut de donar un vuitanta per cent al govern; cosa que m'alegro de fer, o almenys cal que m'alegri de fer.

Carson McCullers. Entre la solitud i el somni. Notes sobre literatura, memòria i identitat. Traducció d'Alba Dedeu. L'altra, 2017. P. 166.

les aventures de l'ànima

«Sovint, al principi de l'adolescència, arriba un moment que els llibres adquireixen un nou significat. Els llibres que ens agraden a la majoria quan som petits són els que ens permeten gaudir d'alguna aventura externa i física que no és probable que tinguem en la nostra vida de cada dia. O bé ens agrada el so d'unes paraules ordenades d'una manera plaent. Però llavors, tot d'una, resulta que ni l'experiència externa ni les rimes no ens acaben de satisfer, i ens sentim atrets per les aventures més riques i dramàtiques de l'ànima. Per a mi, aquest canvi es va produir quan, als tretze anys, vaig llegir per primera vegada els grans escriptors russos.

Els llibres de Dostoievski —Els germans Karamàzov, Crim i càstig i L'idiota— em van obrir la porta a un món nou, immens i meravellós. Durant anys, havia vist aquests llibres als prestatges de la biblioteca pública, però, en donar-hi un cop d'ull, els noms indigeribles i la lletra massa petita me n'havien descoratjat. O sigui que, quan finalment vaig llegir Dostoievski, vaig tenir un xoc que no oblidaré mai; i sempre que llegeixo aquests llibres ara m'envaeix el mateix astorament: és una sensació de meravella que la familiaritat no pot erosionar. Juntament amb Dostoievski, els contes de Txèkhov em produeixen la mateixa poderosa fascinació. Els estius russos, xafogosos i indolents; els pobles solitaris de l'estepa, els vells avis que dormen amb els nens sobre l'estufa, els hiverns blancs de Sant Petesburg: totes aquestes escenes em són tan properes com les de la meva ciutat natal. I, per descomptat, hi ha Guerra i pau, Anna Karènina i algunes de les obres curtes de Tolstoi. Les ànimes mortes de Gógol i tota l'obra de Turguèniev són llibres que em poden fer quedar a casa gairebé qualsevol vespre.

De vegades penso que la grandesa de la literatura russa es deu al fet que els escriptors russos, potser més que els de cap altre lloc, han estat capaços d'acceptar les condicions de l'existència humana. Per a ells la vida era un bloc unitari, i tenien consciència de la necessitat de la mort. I, tanmateix, l'actitud predominant dels grans escriptors russos no és cínica...»

Carson McCullers. Entre la solitud i el somni. Notes sobre literatura, memòria i identitat. Traducció d'Alba Dedeu. L'altra, 2017. P. 88-89.

la desemparança absoluta

IMMA MONSÓ
La llibertat era això
La Vanguardia
1|2|2018

Quan rellegim una novel·la adquireix un nou significat en funció de les vivències acumulades o de l’estat d’ànim del moment. Des d’aquest punt de vista, la definició de novel·la que Stendhal formula a Le rouge et le noir (“un roman c’est un miroir qu’on promène le long d’un chemin”) ens la podem prendre al peu de la lletra: el relat de ficció és aquest mirall. De tant en tant, fem una pausa al llarg del camí i el traiem de la motxilla: el que reflecteix és sempre diferent del que vam veure-hi fa vint anys, en fa dotze o en fa dos.

Quan vaig llegir per primera vegada El corazón es un cazador solitario tenia vint anys i escollia els llibres pel títol. Vaig fer meva la soledat opressiva d’aquell poble del Sud profund, tan claustrofòbic i provincià com jo sentia llavors el meu. Ni la riquesa dels ­personatges ni l’encant de John Singer (el sord-mut que escolta tothom amb atenció) va poder contrarestar l’asfíxia. Vaig guardar el mirall a la motxilla amb la intenció d’allunyar-me d’aquella desemparança i no vaig llegir res més de Carson McCullers.

Fa un any i mig, arran d’un encàrrec, vaig llegir Frankie y la boda i vaig continuar amb la millor biografia que s’ha escrit sobre l’autora (la de Josyane ­Savigneau publicada per Circe). Vaig seguir amb la resta de l’obra i vaig ­acabar rellegint un altre cop El corazón es un cazador solitario. Havien passat trenta anys i el llibre continuava emanant una soledat devastadora, però la formidable tendresa de Singer i la força dels diferents personatges la feia més suportable.

Aquests dies, un any i mig després, rellegeixo, en català, El cor és un caçador solitari, en traducció recent d’Alba Dedéu. Des de fa un temps, L’Altra Editorial ha decidit anar recuperant a poc a poc l’obra de l’autora. Que hagi estat descatalogada en català durant anys és una desgràcia pròpia del nostre món editorial.

Però en aquest cas segur que també ho podem atribuir al fet de ser una ­autora en comptes d’un autor. Escriure molt millor que Faulkner (com ella mateixa no tenia cap vergonya a reconèixer) no ha estat suficient per a mantenir-la dins dels cànons.

El cas és que aquesta tercera lectura m’ha aportat una nova visió sobre aquella solitud desemparada. Si la primera vegada em va resultar opressiva i la segona, tot just suportable, ara el ­reflex que hi veig és lluminós: I si la ­llibertat fos això?

Després d’escalfar-nos tant el cap amb el problema de què significa ser lliure, qui sap si fet i fet acabem per adonar-nos que la llibertat era això: enmig de la soledat i la intempèrie, la desemparança absoluta.

ensenyar les dents (o quasi)

Y se rió. Y de no ser porque ya había muerto, se habría muerto allí mismo de risa. 

Enrique Vila-Matas. Suicidios ejemplares. 

Carson McCullers

Mark Twain

George Bernard Shaw

G.K. Chesterton

Jorge Luis Borges

Franz Kafka

Ernest Hemingway

Montserrat Roig

Mercè Rodoreda

H.P. Lovecraft

Roberto Bolaño

George Orwell

Samuel Beckett

7 middagh street (brooklyn heights)

L'estiu de 1940, Carson McCullers -23 anys i acabada de publicar la seva novel·la El cor és un caçador solitari- es va separar per primer cop de James Reeves i es va instal·lar en el número 7 de Middagh Street, en una casa estil tudor de totxos vermells amb una espectacular vista del pont de Brooklyn i Manhattan, que tenia llogada -per 75 $ al mes- George Davis, director literari de Harper's Bazar. La casa va esdevenir una mena de pensió o comuna d'artistes.

D'entrada, Carson la va compartir amb W.H. Auden, Gypsy Rose Lee i en Davis, és clar, però al número 7 de Middagh Street també hi van fer estada els fills de Thomas Mann -Erika i Klaus, que fugien dels nazis- Benjamin Britten i Peter Pears, Paul i Jane Bowles, Kurt Weill i Lotte Lenya. Fins i tot hi va treure el cap en Salvador Dalí.

D'anècdotes, tantes com en vulgueu. Que l'Auden, per exemple, es va casar amb l'Erika Mann per tal que ella pogués aconseguir la nacionalitat britànica. I en Davis amb la vídua de Kurt Weill i va acabar gestionant l'obra del compositor. Que Dalí va fer una entrada triomfal en demanar-li a W.H. Auden (nat a Londres) si parlava anglès (Do you speak english?, diuen que li va deixar anar). Que en Auden i en Bowles es barallaven sense treva. Que Anaïs Nin la va batejar February House perquè molts dels seus habitants feien anys en aquest mes. Que allà va ser on McCullers va escriure part de The Member of the Wedding. Per exemple.

Estalvieu-vos la visita  -tret que us faci una especial il·lusió acabar tatuats en l'asfalt de l'autovia que enllaça Queens amb Brooklyn, i viceversa, que és el que hi trobaríeu ara-  perquè del set de middagh street no en queda ni l'ombra dels fonaments, que el van aterrar el 1945.

___________________

P.S.: L'any 2005 es va publicar el llibre February House: The Story of W.H. Auden, Carson McCullers, Jane & Paul Bowles, Benjamin Britten & Gypsy Rose Lee: Under One Roof in Wartime America, by Sherill Tippins. Editat per Houghton Mifflin. Cal saber anglès, com en Dalí, perquè no està traduït al català. Ni al castellà tampoc.

Aquí us deixo un article sobre la casa de Middagh Street publicat al New York Times i aquí un apunt del blog Una casa debajo de la almohada.

la biblioteca de columbus

The Problem we all live with de Norman Rockwell

Carta publicada el febrer de 1948 al Columbus Ledger Enquirer

Probablemente nadie esté más en deuda que yo con la Biblioteca Pública de Columbus. Durante mi infancia y los años formativos de mi juventud, nuestra biblioteca fue mi casa espiritual. Creo entender que ha habido una controversia acerca del margen de lilbertad concedido a todos los ciudadanos, blancos o negros, para utilizar la nueva Biblioteca Pública de Columbus. No llego a comprender las pasturas concretas, pero sí, y demasiado bien, las abstractas. Siempre me ha parecido una verg:üenza intolerable que los negros no gozasen de los mismos privilegios intelectuales que los blancos. Como autora que figura en el catálogo de la biblioteca, me siento en la obligación de expresarme no sólo en mi nombre, sino también en el de los augustos muertos presentes en las estanterias y para con quienes mi deuda es incalculable. Pienso en Tolstói, Chejov, Abraham Lincoln y Thomas Paine. A ellos (que modelaron la conciencia de nuestra civilización) debemos la libertad que po0see todo ciudadano, sea de la raza que sea, de beneficiarse de la sabiduría que alcanzaron y que es nuestra herencia más preciosa.

john huston & carson mccullers (1)

John Huston. A libro abierto, memorias. Espasa Calpe, 1986.

Conocí a Carson McCullers durante la guerra cuando estuve visitando a Paulette Goddard y Burgess Meredith al norte del estado de Nueva York. Carson vivía carca de ellos, y un día cuando Buzz y yo habíamos salido a dar un paseo nos llamó desde la puerta de su casa. Ella tenía entonces poco más de veinte años, y ya había sufrido el primero de una serie de ataques que la convertirían en una enferma crónica antes de llegar a los treinta. La recuerdo como una criatura frágil con grandes ojos luminosos y un temblor en su mano cuando estrechó la mía. No era por la parálisis, sino más bien un estremecimiento debido a su timidez instintiva. Pero no había nada de timidez o debilidad en el modo en que Carson McCullers se enfrentaba a la vida. Y a medida que aumentaban sus sufrimientos, ella se hacía más fuerte.
Algo más de unos veinte años después Ray Stark y yo decidimos que nuestra segunda película juntos fuera Reflejos en un ojo dorado de Carson McCullers. Propuse que fuera Chapman Mortimer el hombre que escribiera el guión y Ray estuvo de acuerdo.
.............................................................................................................................................
Envié el guión a Carson, y después de que lo leyera me pidió que fuera a verla a su casa de Nyack, un poco al norte de la ciudad de Nueva York. Cuando llegué, estaba en la cama, apoyada sobre almohadones, esperándome. Pidió bebidas y nos las trajo Ida Reeder, su amiga negra y compañera, quien vivía con ella desde hacía muchos años.
Había algo infinitamente enternecedor en esa figura yacente, tan inteligente, tan despierta, tan terriblemente castigada. Por entonces la parálisis había progresado hasta tal punto que sólo le quedaba un uso parcial de los brazos. No podía mover las piernas en absoluto.
Carson sorbía bourbon de una pequeña copa de plata que tenía su n ombre grabado y habló en primer lugar sobre el guión. Los ataques habían hecho que su forma de hablar fuera más lenta y algunas palabras eran confusas, pero sus observaciones eran agudas y acertadas. Autorizó el guión. Luego quiso que le hablara de Irlanda. Le hablé del país y de su gente y le describí St. Clerans. A medida que yo hablaba, sus ojos adoptaban una expresión que me empujó a decirle:
-Carson, debes venir a verme a Irlanda.
Fue algo que no dije en serio. Era inconcebible para mí que pudiera hacer este viaje en las condiciones en que estaba. Pero, para mi sorpresa, carson aceptó mi invitación.
-¿Cuando te gustaría que fuera?
Vi que hablaba completamente en serio, y esto me hizo corresponder a su seriedad, así que le dije:
-Tan pronto como haya terminado el rodaje de Reflejos y haya vuelto a casa
-De acuerdo, iré. Debo prepararlo. Debo prepararme para ello.
-Hazlo. Estoy deseandolo. Estaremos en contacto.
Esto fue en septiembre de 1966. Gladys y yo nos pusimos entonces a trabajar en Reflejos, incorporando las ideas que Carson tenía y perfilando los diálogos.

autobiografia i cartes

Carson McCullers. Iluminación y fulgor nocturno: autobiografía inacabada. Edición e introducción de Carlos L. Dews. Trad. Ana Maria Moix y Ana Becciu. Seix Barral, 2001.

Poc abans de morir Carson McCullers va ...goita, saps què?, us copio el que posa la contraportada.

Inédita hasta hoy, Iluminaciones y fulgor nocturno es la autobiografía de Carson McCullers, una de las creadoras más notables de la literatura norteamericana de este siglo. Escrita al dictado meses antes de morir con tan sólo cincuenta años de edad, esta impactante narración contiene la segura, certera y deslumbrante capacidad poética de sus más importantes obras. Saltándose todas las pautas cronológicas de una autobiografía al uso, McCullers sigue el curso espontáneo de las asociaciones de ideas de un soliloquio confidencial.

Contada a media voz, casi en un susurro, Iluminación y fulgor nocturno es la memoria de un tiempo convertido en ficción: su infancia feliz en Georgia, las consecuencias de su precoz éxito como escritora, su curiosa actitud ante la sexualidad masculina, su implícita bisexualidad, sus enfermedades, su amistad con personajes como Tennesse Williams, Arthur Miller, Marilyn Monroe, Isak Dinesen o John Huston, entre otros. Estas páginas sublimes constituyen, además, la más sobrecogedora reflexión sobre la búsqueda obsesiva de la “iluminación” que, nacida a veces de un hecho insignificante, mueve a escribir.

Por indicación expresa de la autora, se incluye aquí el epistolario que durante la segunda guerra mundial mantuvo con su marido, Reeves McCullers. La autora, que ha cautivado a generaciones enteras con obras como El corazón és un cazador solitario o La balada del café triste, nos muestra en estas páginas el rostro desconocido de la vida americana de la primera mitad del siglo XX, mientras indaga en su interior con la fuerza de una existencia contemporánea.

lula, bill and daddy

Llegit en un article de Carson McCullers sobre la proliferació de literatura al sud dels Estats Units durant la segona dècada del segle XX.

-Diuen que si es dispara una pistola per sota de la línea Mason & Dixon hi ha moltes possibilitats que fereixi a un escriptor.
.....................................................................................................................................................................

Aprofitem l’avinantesa per transcriure quatre ratlles de l’article El sueño que florece (notas sobre la escritura) en el que parla sobre Faulkner i Hemigway l’eterna dualitat de la literatura nord-americana.

“Pocos escritores sureños son verdaderamente cosmopolitas. Cuando Faulkner escribe sobre la aviación británica y sobre Francia no resulta del todo convincente, pero me convence prácticamente siempre cuando habla del condado de Yoknapatawpha. Para mí, efectivamente, El ruido y la furia es probablemente la más grande novela norteamericana: tiene una autenticidad, una grandeza y, sobre todo, una ternura que procede de una combinación de la realidad y de los sueños que es una confabulación divina.
Hemingway, por el contrario, es el más cosmopolita de todos los escriotres norteamericanos. Está tan en su casa en París como en España o como en Estados Unidos o como en los relatos indios de su infancia. Quizá sea su estilo, que es una forma de expresión bellamente trabajada. Aunque Hemingway es todo un experto en la creación de sus diferentes puntos de vista, con los que convence por completo al lector, emocionalmente es un trotamundos. Dado el estilo de Hemingway, en el contenido emocional de su obra quedan enmascaradas algunas cosas. Si prefiero a Faulkner es porque me conmueve más lo familiar, la escritura que me recuerda mi propia infancia y establece luna referencia para recordar el idioma. Hemingway, por su parte, me parece que utiliza la lengua como un estilo de escritura.”

el aliento del cielo de carson mccullers

Carson McCullers. El aliento del cielo. Cuentos completos. Seix Barral, 2007.

Quan va aparèixer aquest llibre, els “fans” de Carson McCullers ho vam celebrar com ho fan els del Barça llençant coets, focs d’artifici i sobretot libant julepes de menta i bourbon. De fet ja hi havia una bona colla de contes editats des dels anys setanta a Salvat i a la mateixa Seix Barral, però ens mancava una edició com aquesta.

El pròleg, les notes i els comentaris són de Rodrigo Fresán. És de destacar el pròleg titulat Apuntes para una teoria del amor que es presenta encapçalat per una cita de la pròpia McCullers: todo lo que sucede en mis relatos, me ha sucedido, o me sucederà que dona una idea de la seva manera d’entendre la literatura. Segueix una cronologia completa de la vida de l’autora de Frankie Adams. A continuació es presenten els dinou contes dels que podríem destacar, el jockey, un árbol.Una roca. Una nube, el arte y el señor Mahoney, así,....i tots els altres. I finalment les tres novel•les curtes: reflejos en un ojo dorado, la balada del cafè triste i Frankie y la boda.

a la contraportada s’hi llegeix

Carson McCullers transmitió con una maestría insuperable la grandeza y la tragedia del alma humana. Su obra ha seducido a generaciones de lectores, mientras la crítica la encumbraba en el pedestal de los clásicos del siglo XX. El aliento del cielo comprende la totalidad des us cuentos, trece de ellos inéditos en nuestro idioma, y sus tres novelas cortas. Rodrigo Fresán enriquece esta imprescindible edición con un revelador retrato de la singularísima vida y la obra de McCullers.

Por estas páginas transitan el amor, la violencia, la soledad y el fracaso. Dotadas de una insólita musicalidad, desprenden una fuerza y una pasión que sacuden a quien las lee. En su narrativa breve, McCullers se erige en portavoz privilegiada de ese sur norteamericano que sólo unos pocos tuvieron el talento de plasmar en toda su profundidad.

“Carson McCullers y quizá William Faulkner son, tras la muerte de D.H Lawrence, los únicos escritores con una sensibilidad poética original. Prefiero Carson McCullers a William Faulkner porque escribe de modo más claro; la prefiero a D.H. Lawrence porque no tiene mensaje”, Graham Greene,

“Su talento narrativo sigue siendo uno de los pocos felices logros de nuestra cultura”,Gore Vidal.

“He encontrado en sus obras una intensidad y nobleza de espíritu como no ha habido en nuestra època desde Herman Melville”, Tennesse Williams.

el mut

Carson McCullers. “El mudo” y otros textos. Seix Barral, 2007.

Feia temps que a Carson McCullers li rondava una novel•la pel magí, es tractava d’un home a qui tothom li anava a explicar les seves coses, era una història radial amb el protagonista central que escoltava a tothom però que no sabia què dir. No estava segura que funcionés, fins i tot va considerar la idea de convertir-ho en una sèrie de relats curts fins que en una de les seves “il•luminacions” va aconseguir enfocar la novel•la, el protagonista seria mut i es diria John Singer. El 1938 va redactar un resum, un pla de treball i els envià amb els sis primers capítols a Robert Lonscott encarregat de trobar nous talents de l’editorial Hoghton Mifflin, la resta és història: van acceptar la novel•la i li van fer un suggeriment, que canviés el títol el mut per un altre de més líric, el cor és un caçador solitari tret d’uns versos de Fiona MacLeod.

Aquest resum-pla de treball és el text més important d’aquest llibre però n’hi ha d’altres que que encara són millors com el realismo ruso y la literatura del sur, soledad...,una enfermedad americana (sublim) i El sueño que florece (notas sobre la escritura).

aquest mes llegim carson mccullers

Aquest mes llegim Frankie Adams de Carson McCullers en traducció al català de Jordi Martín Lloret.

Carson McCullers va néixer l’any 1917 a Columbus (Georgia) i morí a Nova York l’any 1967 després de cinquanta anys marcats per una malaltia crònica i l’amor apassionat. Junt amb Faulkner i Flannery O’Connor està considerada com la millor representant de la literatura del sud d’Estats Units. La seva obra comprèn tres novel·les curtes i un grapat de contes que figuren entre el millor que s’ha escrit mai i dels que anirem parlant en els propers dies.

The member of the Wedding (Frankie Adams, Frankie y la boda) és una de les cinc novel·les de l’autora nord-americana que va tractar com ningú la solitud humana i les contradiccions de la societat del sud dels Estats Units. La seva és una obra marcada per la malenconia i l’amor.

Frankie Adams no va ser una novel·la fàcil d’escriure, la va abandonar varies vegades perquè no estava convençuda que estes ben enfocada fins que en una de les seves “il·luminacions” va trobar el desllorigador. La mateixa autora va adaptar l’obra al teatre seguint el consell del seu amic Teenesse Williams i després d’una petita modificació aplicada després de l’assaig general l’obra s’estrenà el 5 de gener de 1950 al teatre Empire de Filadelfia aconseguint un èxit memorable de públic i crítica representant-se més de cinc-centes vegades en teatres de tot el país. Com a curiositat podem dir que estava interpretada per Julie Harris, Ethel Waters i Brandon de Wilde, l’inoblidable nen de Raices Profundas. Per cert, la primera versió cinematogràfica la va dirigir Fred Zimmerman l'any 1952 i n'hi ha un altra de més recent, 1997, protagonitzada per Anna Paquin.

dones (1)

L’Imma ens acusa (no sense raó) de programar poques novel·les escrites per dones. No voldria que aquest post semblés una excusa però avui m’agradaria esmentar algunes de les meves escriptores preferides. Quan programem les lectures del club tenim en conte dues coses, els nostres gustos i els dels assistents al club. Llegim moltes novel·les proposades pels assistents al club, per exemple la Imma ens va aconsellar una novel·la de Jordi Lara, que tampoc és pas una dona. Si hagués de fer una llista amb les cinc novel·les de la meva vida, n’hi hauria dues escrites per dones (La Balada del cafè trist i Cumbres borrascosas), i estic segur que d’aquí vint anys quan contemplem amb nostàlgia les fantabuloses guies de lectura que fem (una més que altre) hi veurem un pilot de cares femenines, ara mateix en portem 6 de 20.

Carson McCullers (1917-1967) Columbus, Geòrgia, la més gran (pel que això escriu) de tots els temps. Els seus contes són poesia pura, personatges inoblidables. Envejo els que encara no la coneguin. Va tenir una vida delicada i marcada pel dolor i això es veu a les seves obres. Hi ha una biografia molt maca: Carson McCullers un corazón juvenil de Josyane Savigneau publicada per Circe. La pàgina de les pàgines és aquí. Actualment, si no totes, hi ha la majoria de les seves obres traduïdes al català, a mi m'agrada especialment Franky Adams (Empúries, 2009)en traducció de Jordi Martin Lloret. I pel que fa als títols, què me'n dieu de el cor és un caçador solitari....










Flannery O’Connor (1925-1964) Savannah, Georgia, un altra que deu n’hi do. Atormentada i gòtica com l’altra però potser més preocupada per la societat, no ho sé.

Té un conte que es titula profèticament “un hombre bueno es dificil de encontrar”....

Tant l’una com l’altra tenen els contes complets publicats en castellà.

La Senyora O’Connor va escriure una novel·la sobre el fonamentalisme religiós del Sud titulada Sangre Sabia i portada al cinema per John Huston, aquí en trobareu informació del film.

Willa Cather (1873-1947) Red Cloud Nebraska. Novel·lista.

A mi m’agrada molt més Pioneros que la mort s’adreça al arquebisbe o My Antonia les seves proclamades obres mestres, exquisita en l’escriptura les seves novel·les tant parlen de la gent del camp de Nebraska com la de les ciutats (mi enemigo mortal) retrata amb igual mestratge les tasques i personatges del camp com les sofisticades criatures de la ciutat, però sempre amb una visió molt més optimista que les anteriors escriptores. La pàgina de les pàgines és aquí.

L'editorial Alba ha publicat bona part de la seva obra, darrerament ha aparegut un volum amb tots els contes, també té un delicat volum d'assagis titulat para mayores de cuarenta.